Tot sopant, la noia explica que a l’escola han reciclat el material que va sobrar després d’haver fet de col·legi electoral el 9N: el cartró de les urnes el fan servir a la classe de plàstica, i amb les paperetes han fet blocs de notes.
Això m’ha traslladat de cop a l’any 1980, a una caserna dels afores de Sevilla on vaig perdre un any llarg fent el soldat.
Hi ha qui parla de la mili amb condescendència. A mi no em va fer gràcia la indignitat moral d’aquell exèrcit. Els militars professionals que hi vaig trobar eren individus amargats, corruptes, ganduls i alcoholitzats. Una colla de sado-feixistes amb una mala llet permanent, inesgotable. Quanta ràbia i frustració hi havia en els seus brams!
El tinent Soriano, per exemple, sempre amb les Ray-Ban verdes, era un malalt mental. Quan estàvem en formació, es col·locava davant de cada filera cridant com un energumen que volia files perfectes; que només volia veure el cap del soldat de davant de cada fila. “He dicho una cabeza, hijos de puta. Al que se salga un centímetro, me lo cargo!”, cridava mentre es treia la pistola amb un gest histèric i la posava sobre l’espatlla del de davant. És només una anècdota entre mil. Tot el dia era això. Tot el puto sant dia.
Però després d’uns quants dies en aquell manicomi, descobries un petit grup de soldats que destacava enmig de la sordidesa general perquè anaven nets i polits, i no es passaven el dia desfilant amb el fusell a l’espatlla. Eren els destinats a oficines, un petit oasi enmig de la barbàrie.
I he de dir que la mili tenia una cosa bona: un dia s’acabava. Cada tres mesos es llicenciava una quarta part de la tropa i era substituïda per una nova lleva. Quan es llicenciava algú d’oficines, normalment ell mateix recomanava al seu superior un possible substitut. I si el qui plegava era català (a oficines eren majoria), solia recomanar un altre català.
Així vaig aconseguir aterrar a l’oasi després de tres mesos fent el madelman. Em van destinar a la secretaria d’un tinent coronel que sempre estava escaquejat a casa seva. El primer dia em va explicar en què consistiria la meva feina: estar-me al seu despatx, en una tauleta que hi havia en un racó, i no moure-me’n per res de la vida. Si trucava un general, li havia de dir que el tinent coronel havia anat al lavabo i l’havia de trucar immediatament a casa seva, des d’on ell trucava el general com si ho fes des del despatx.
Allà vaig llegir la Recherche de cap a cap, furtivament. Enmig d’aquells salvatges, Proust em va oferir un recer de civilitat. El contrast entre l’altura d’aquella obra i la baixesa de l’ambient que m’envoltava feia vertigen. Droga dura. Durant mesos vaig dur sempre, dia i nit, un volum de la Recherche camuflat en una de les butxaques laterals dels pantalons militars. Aquella lectura em va marcar.
Però anem al gra. Ja he dit que érem a l’any 1980, o sigui que en feia dos que s’havia aprovat la Constitució espanyola. Això allà dins semblava una broma. Dir que l’ambient era de ple franquisme no els faria justícia. L’estil, la retòrica, eren dels anys quaranta. Cada vespre, a retreta, l’ordre del dia de l’endemà incloïa un moment solemne en què ens feien treure la gorra per a escoltar la lectura d’una “efemèride” i una “frase”. La frase sempre era de Franco o de José Antonio. L’efemèride, sempre alguna gesta de la cruzada.
Un dia el meu tinent coronel -l’única persona que m’ha anomenat Marcelino- es va jubilar. La vigília em va fer passar a màquina les notes que havia escrit com a discurs de comiat. En resum, evocava la seva participació en el gloriós alzamiento del 18 de juliol i manifestava que, si bé ara li tocava passar a la reserva, es mantenia prest per a tornar a prendre el fusell quan fos l’hora.
L’home havia escrit les seves notes en un bloc fet amb paperetes reciclades del referèndum sobre la Constitució espanyola. L’armari del seu despatx era ple de blocs com aquell. Tenien impresa una X a la casella del NO
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
fabulosa narració. tot i real