Las al jaç

Els diumenges al matí, llegeixo una estona. La meva filla, de set anys, ha après que quan llegeixo no m’agrada que em destorbi i, últimament, opta per seure al meu costat i llegir també un llibre.

Però la cosa no funciona, perquè  a cada punt em pregunta què vol dir alguna paraula, i així m’és impossible seguir el fil de la meva lectura. “Què vol dir “sínia”?”, “Què vol dir “concret”?”, “Que vol dir “danès”?”… N’hi ha tantes, de paraules!

–Què vol dir “insult”? –em va dir l’altre dia.    (CONTINUA…)

–Saps què vol dir “insultar”? Per exemple, un nen que n’insulta un altre?

–No. Què vol dir “insultar”?

Vet aquí per què la nena no entén el telenotícies! Em costava de creure que hi pogués haver algú que no sabés què vol dir ”insultar”. Li ho vaig haver d’explicar, i acceptar, així, que es fes una mica més gran.

Amb l’explicació, la criatura va perdre unes engrunes d’innocència, però encara n’hi queda per donar i per vendre. Els reis d’Orient aguanten incòlumes i, ara que li cauen les dents de dues en dues, la seva fe en els angelets no trontolla. Però la innocència és fulla caduca i, a l’edat de la meva filla, tot això anirà avall en qüestió d’uns quants mesos.

No me n’adonaré i un diumenge em trobaré llegint tranquil·lament, sense interrupcions, com ans solia. I llavors, és clar, enyoraré que, almenys de tant en tant, ella em faci alguna pregunta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!