Quan jo era petit, les últimes setmanes de curs tenien una banda sonora estrident i inconfusible. Un bon dia, al menjador escolar, ens sorpreníem de comprovar que, per postres, la inacabable sèrie de pomes i taronjes havia cedit el pas a uns esplèndids albercocs. N’hi havia dos per cap i, només de seure a taula, els devoràvem abans d’encetar el primer plat, tant per l’ànsia de regalar-nos el paladar com per a accedir ràpidament al preuat tresor que aquelles peces de fruita guardaven: el pinyol. Havent dinat, al pati hi havia un gran tràfec. Tothom llimava frenèticament la part superior del pinyol, fregant-la contra alguna paret rasposa, fins que hi quedava un forat prou gran com per a poder-ne extreure l’ametllla i fer del pinyol un xiulet. I així, en pocs minuts, cada racó de l’escola s’omplia de refilets, com un ritual de consagració de la primavera.