D’un temps ençà em desperto més d’hora. Ara mateix, quan escric aquest paper, és diumenge i encara no són dos quarts de set del matí. M’he llevat cansat de voltar pel llit (girant d’un costat i de l’altre com si em rostissin a l’ast, que diu l’Odissea).
Dimarts passat, una hora abans de l’hora marcada ja era a la porta de la feina. Mai no hi havia anat tan d’hora, i això em va permetre comprovar que a les set la porta és tancada. Vaig seure al portal de la botiga del davant fins que el vigilant de seguretat va obrir. Eren dos quarts de vuit i, per primer cop en els trenta-dos anys que fa que hi treballo, vaig ser el primer a fitxar.
I ahir dissabte vaig fer un altre descobriment. La piscina Sant Miquel (ideal per a constipar-se: aigua freda i vestidor amb aire condicionat) és tancada els dissabtes cap a tres quarts de vuit. No sé l’hora exacta en què hi vaig arribar -no duia rellotge- però era abans de les vuit. Hi vaig poc sovint, a la piscina, i normalment ho faig a la tarda, però ahir també m’havia desvetllat d’hora i vaig optar per acostar-m’hi. A la porta no hi havia informació sobre l’horari. Vaig pensar que devien ser a punt d’obrir i, veient a l’altra banda del carrer una parada d’autobús d’aquestes amb marquesina i banqueta, vaig travessar i hi vaig seure.
Ni una ànima. Una aire fresc i humit baixava Muntaner avall, cap a mar. Seure allà en una hora inhabitual feia una sensació especial, com si em trobés en una altra ciutat. Una dona d’uns setanta anys va seure a l’altre extrem del banc, deixant entre nosaltres la màxima distància possible.
Va passar una estona –la dona ja s’havia enfilat al primer autobús que havia arribat- i llavors una noia va aparcar el seu Wolkswagen Polo davant mateix de la porta de la piscina, va sortir del cotxe, va trucar el timbre, i al cap d’un moment la va obrir un home que semblava un empleat de manteniment. Vaig travessar el carrer i, tímidament, vaig fer acció d’entrar jo també, però de seguida em van informar que era tancat i que no obrien fins a les “vuit i mitja”. Els vaig preguntar quina hora era. Les vuit i vuit.
De nou a la parada, em vaig adonar que la pantalla informava que justament faltaven vint-i-dos minuts perquè arribés el 64. Allò em permetia tenir una referència constant sobre quant faltava perquè obrissin. Ara al banc m’hi acompanyava un home de seixanta-molts anys que fullejava un exemplar de la Vanguardia en català. L’home tenia un cert neguit, perquè a cada punt interrompia la lectura per a fer un cop d’ull a la pantalla informativa.
El trànsit s’anava animant. Ara a la pantalla hi deia “64: 15 min” i, per tant, devia ser cap a un quart de nou. A l’altra banda del carrer, un home que també semblava de seixanta llargs i també duia la Vanguardia sota el braç es va aturar davant la porta de la piscina, i en els minuts següents s’hi van afegir, ara l’una, ara l’altra, tres dones de cabells curts i grisencs. S’hi devien trobar cada dia, perquè parlaven entre ells amb familiaritat. Els jubilats es lleven d’hora, vaig pensar, i no distingeixen entre dissabtes i feiners. I, pel que sembla, encara mantenen l’hàbit de llegir la premsa en paper.
Alguna botiga pujava lànguidament la persiana. El 64 va arribar amb gran estrèpit i, poc després, la noia del Wolkswagen va obrir finalment la porta de la piscina. El grup de jubilats va entrar molt animat, la motxilla a l’esquena, com canalla entrant a escola. Vaig travessar el carrer i m’hi vaig afegir.
De camí cap a casa després de nedar, em vaig aturar en un quiosc a comprar la Vanguardia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest text és sublim. Més. més més!