Marc Colell i Teixidó
NOTES PROVENÇALS
El Tribunal Superior de Justicia de Cataluña (sic!) ha emparat el dret de quatre famílies d’educar els fills en espanyol a les escoles catalanes. Fa poc el president del Tribunal Constitucional de España deia que el castellà també havia de ser llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya perquè no podia ser que s’infligís a l’espanyol el mateix tracte que sofrí el català sota el jou del franquisme. Ja era hora, carai, que algú esvaís la boira nacionalista que ens encegava i digués les coses pel seu nom!
Sí, senyor, en un època de crisi econòmica galopant, el millor antídot per reforçar la cohesió social és segregar els alumnes per qüestió de llengua. Jo proposaria a aquestes ments lúcides que a partir d’ara el xinès també fos llengua vehicular de l’escola catalana: la comunitat xinesa de Catalunya n’estaria ben pagada i així els nostres xiquets aprendrien la llengua d’una de les potències econòmiques emergents del món i, a manca de pa, podrien partir a guanyar-se la vida al gegant asiàtic. I, de retop, seguint els seus raonaments brillants, suposo que si me n’anés a viure a Valladolid podria demanar al Gobierno de Castilla y León que els meus fills s’escolaritzessin en català. Quina meravella! No, si encara els haurem de besar els peus! Només un apunt: per predicar amb l’exemple, el TSJC només redacta un 1,5% de les sentències en la llengua del país.
No sé per què fem tants escarafalls, home: més de trenta anys d’Ensenyament en llengua vernácula (en deia així el franquisme, oi?) ens han fet estrets de mires i provincians. Ara que ho podrem tornar a fer en la llengua nacional (l’única nació natural, és clar, España!) recuperarem perspectiva i tornarem a albirar allò de la unidad de destino en lo universal. Han hagut d’ésser les ànimes il·lustrades del PP, i de Ciudadanos, els que ens hagin alliberat d’aquest miratge de consens de totes les forces polítiques que regnava al país des de la recuperació de la Generalitat. Moltes gràcies! I mercès també als senyors jutges que, menyspreant Montesquieu i la separació de poders, han pres decisions ideològiques i s’han passat literalment per la pedra lleis aprovades per parlaments democràticament escollits i ratificades en referèndum per una majoria abassegadora de ciutadans. Quin sentit d’estat!
No sé com podem ser tan desagraïts. Hem de caure d’una vegada del cavall com sant Pau i adonar-nos que aquests caudillos són aquí per salvar-nos de la crisi. Com? Doncs obligant-nos a pagar peatges amb concessions amortitzades de fa anys, desballestant, amb l’excusa de la crisi econòmica, el sistema de caixes catalanes mentre regalen amb tota la barra del món 20.000 milions d’euros a Bankia, no fent res per salvar Spanair, no fos cas que l’aeroport del Prat tingués hubs internacionals, fes ombra al sacrosant Barajas i perjudiqués la nineta dels ulls d’Iberia. I del TGV ni parlar-ne. Per què volem, els catalans i els valencians, un tren d’alta velocitat que ens connecti a Europa i que vertebri una de les zones econòmiques més dinàmiques del continent? I ca, això no val per res! Val més malbaratar milions i milions d’euros per connectar la capital del reino amb qualsevol ciutat de província. Encara que això impliqui endeutar-se i perdre milers i milers d’euros diaris ensorrant-los en unes infraestructures deficitàries des del primer dia. Ho deia Ana Pastor, al programa Singulars: aquestes obres fan augmentar el sentiment de pertinença dels espanyols. És clar, era això… Dec ser massa ruc per adonar-me’n.
Segur que aquesta senyora en sap molt més que Guillem López Casasnovas, catedràtic d’Economia, que en el mateix programa de Jaume Barberà afirmava que el dèficit fiscal del Principat sobrepassa els 16.000 milions d’euros l’any. I que, tenint en compte que el pressupost de la Generalitat és de vora 30.000 milions anuals, sense aquest espoli el Govern podria augmentar un 50% el pressupost del país. I això voldria dir que en tan sols quatre dies no caldria reduir la despesa d’Educació i que n’hi hauria prou amb dos anys i mig per eixugar el dèficit total de l’administració catalana. Com podem deixar-nos entabanar per aquest provincianisme, marededéu! Sort que en tenim, dels polítics de Madrid, que ens fan tocar de peus a terra!
I sort també de la clarividència de Jorge Fernández Díaz, que l’altre dia s’exclamava que la xiulada a l’himne espanyol de la final de la Copa del Rei havia transmès a l’exterior una imatge de desgavell i aquesta actitud podia fer fugir inversors estrangers. I durant aquell partit la policia espanyola es dedicà a atonyinar, insultar i vexar un seguidor del Barça per fer voleiar una bandera independentista. Els polítics del PP sempre tan assenyats i prudents, pobrets meus. Si en els fons la culpa no és dels especuladors, ni dels mercats financers, ni dels polítics corruptes. La responsabilitat la tenim nosaltres perquè som una colla d’arrauxats!
Modestament els diria a aquests senyors que vagin alerta perquè la megalomania d’Aznar a l’època de majoria absoluta va servir 23 escons en safata a ERC i la sentència del TC contra l’Estatut ha encimbellat l’independentisme a un nivell històric. Fins i tot, el president Pujol hi flirteja. A mi no m’estranyaria gens veure un dia d’aquests la Jenífer dels Catarres per algun carrer de Castefa brandant una estelada. Si és que ja no l’entoma. La Jeni també paga impostos i segur que comença a estar fins al voraviu d’afluixar la mosca i haver de tancar la boca.
Ells, mentrestant, segueixen fent l’orni, convençuts que ho tenen tot atado y bien atado. Em permeto fer-los un suggeriment: posats a fer, que es deixin d’orgues i, en comptes de nacionalitzar Bankia, que nacionalitzin directament el Barça i el degradin fins a convertir-lo en un filial del Reial Madrid. Vejam si així els catalans reaccionen d’una punyetera vegada. Juraria que n’hi ha més d’un i de dos que se’n moren de ganes! ¡Por huevos, y olé!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només cal una mica de perspectiva històrica per entendre que el problema amb Espanya es repeteix. Si mirem enrere en la història, tenim un paral·lelisme molt interessant amb la situació actual. Què va passar en la conquesta d’Amèrica? Castella va esprémer tot un continent, d’on en van treure quantitats ingents d’or i plata. S’ho van gastar tot en mercenaris, cultura (sortosament) i la cort. Mai van invertir esforços per modernitzar el país i l’or es va esgotar en un segle! Mentre l’or durava, la corona castellana va ser la més important del món. Però en acabar-se l’or, tot aquest somni es va desinflar, i va començar la decadència. Passar de superpotència a superpelacanyes va ser un cop massa fort per l’orgull castellà. Va ser llavors quan, en un intent desesperat de demostració de força al món, van conquistar els Països Catalans i reprimiren la població. Els Països Catalans van pagar la frustració castellana.
Avui la situació és exactament la mateixa. El PPSOE van unflar una bombolla immobiliària el 2000, que va aportar un creixement del PIB superior al d’Alemanya, França i Itàlia juntes. Tota aquesta riquesa es va utilitzar per construir TGVs, aeroports i autopistes gratuïtes que han aprofitat totes les comunitats autònomes menys les de parla catalana. Aznar es vanagloriava de ser d’un país entre els més rics i potents del món. La guerra d’Iraq, amb els Estats Units i el Regne Unit, era una clara demostració de força. Aznar es va convertir en el nou Felip V, símbol inequívoc de la prepotència castellana, de l’ànsia de poder basat en el dispendi descontrolat i en l’anorreament dels Països Catalans. Però, com sempre, a Castella arriba la decadència. El 2009, la bombolla esclata i encara ara no s’ha tocat fons. Espanya ja malda per pagar els deutes i està al llindar de la intervenció. S’ha acabat l’or.
Quina lliçó ens ensenya la història? Que Espanya ens tornarà a fer pagar la seva frustració. Ara torna a tocar la repressió dels Països Catalans. I la pagarem amb la intervenció de la Generalitat de Catalunya (la de València i el consell insular ja estan intervinguts pel PP de facto). Però, i els Països Catalans, que hem canviat? Espero que sí. Potser, aquesta vegada, farem allò que diu la cançó: “com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes”.