Marc Colell i Teixidó

La calor és el signe més evident que l’estiu ja és al cap de la cantonada. Per Sant Joan, o pels volts del solstici d’estiu, com us estimeu més, la calor comença a collar de valent. Enguany, per primera volta, he tingut la sort de passar el canvi d’estació a Ciutadella, el punt del país on tal vegada se celebra amb més intensitat el ritual de l’arribada del bon temps.

La temperatura, enmig de la munió de gent que festeja la invasió dels carrers ciutadellencs pels cavalls al ritme del jaleo, es fa passar amb glops de gin amb llimonada i cofant-se amb capells de palla per estalviar-se un cop de sol. Al pic del dia la xafogor és tan insofrible que tothom cerca un bri d’ombra sota les veles dels bars i restaurants o bé encofurnant-se al cul de qualsevol bar.

Tota la riba mediterrània pateix del mateix mal. Dimarts, a cosa de quarts d’onze del vespre, en baixar de l’avió, una alenada d’aire calent em donà la benvinguda a l’aeroport de Marsella. Si bé a ratlla de costa la brisa del mar endolceix les altes temperatures, al rerepaís l’escalfor es fa més difícil de suportar. Aquests dies a Ais, entre el migdia i les sis de la tarda, són poques les ànimes, tret si han de treballar, que gosen posar un peu al carrer. Fa una calor que estavella les pedres. No sé si les fortes temperatures dels darrers dies són un indicador que aquest estiu ja cal que ens calcem perquè el mercuri s’enfilarà fora mida.

De moment, el millor instant del dia és quan vespreja i la calor presenta treva. Aleshores la gent irromp al carrer i s’instal·la a les terrasses que emplenen les places i els bulevards del barri històric d’Ais. Si em demanaven quin són els dos trets paisatgístics que defineixen l’entramat de carrerons d’aquesta ciutat, diria, sense dubtar ni un segon, les fonts i les terrasses. I el formigueig constant, és clar, que les atapeeix. Si algú es passeja per la plaça de la vila o per la del mercat a entrada de fosc veurà com els aixois celebren la fi de la jornada, o el començament de la soirée, amb un got de pastís, cervesa o vi. Els provençals, a diferència dels catalans, tenen molta tirada al vi rosat, servit ben fresquet i fins i tot diluït amb glaçons. Algú podria exclamar-se i afirmar que aquest costum és un sacrilegi a Bacus. L’altre dia en parlava amb uns amics mallorquins i, en explicar-los la flaca dels provençals pel rosat, ells en feien befa dient que el rosat és una mena de bastard entre el vi blanc i el negre. En qüestió de gustos, com en tot, cada terra fa sa guerra.

Si aquest estiu veniu a la Provença a descobrir la ciutat dels papes, la vila comtal d’Ais o els paratges que inspiraren Van Gogh i Cézanne, i el sol us fa la murga, agafeu-vos-ho santament i aixoplugueu-vos en una terrassa com Déu mana tot xarrupant un bon aperitiu o degustant una copa de vi del país. La calor, com la vida, escanya però no ofega.