Ernest Maragall ha acceptat ésser humiliat de manera pública obligat per Montilla que a canvi de no cessar-lo del càrrec li ha exigit que rectifiqués davant de la premsa el que havia dit i escrit :”el Govern no té projecte de país”.
Ahir per la tarda veiérem una escena trista, un espectacle indecorós per a la persona i el polític. Maragall, després de l’entrevista amb Montilla, al mateix Palau, digué davant de les càmeres: “el Govern té projecte de país”.
L’actuació ha estat tremenda, vergonyant, m’ha recordat aquelles confessions públiques obligades dels col·laboracionistes o dels vençuts forçats a vitorejar els vencedors i a autoinculpar-se de faltes no comeses.
La submissió de Maragall, la seva manca de coherència i dignitat política ha estat penosa, però pitjor ha estat la voluntat de qui ho ha propiciat. Tal vassall, tal senyor!.
La dignitat del Govern obligava Montilla a acceptar la dimissió del seu Conseller; la seva reacció ha estat impròpia d’un President, ha estat una mostra de la seva incapacitat política per a aturar la descomposició imparable del mateix Govern.
Ernest Maragall s’ha autodesqualificat políticament i ètica. La venalitat té moltes cares.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que han fet un paperot ben trist, efectivament.
Doncs jo en conec un cas molt semblant.
Resulta que un molt honorable jubilat, de nom Jordi Pujol, una nit per la TV amenaça de “tirar de la manta” si es segeix pel cami d’implicar CDC en el cas Millet.
Unes hores despres detenen per “presumptes pispes” a dos ex-col.laboradors de la maxima confiança de Sr. Jordi Pujol.
No cal dir que encara estem esperant que quelcom tiri de la manta.
Potser es que la van deixar als “presumptes” per que es tapesin a la celda.
Els “quinquis” del baix llobregat a la gent que amenaça i despres calla els anomenen “Bocas”
Lluis
Efectivament, Carme-Laura, amb alguna honorable excepció, tenim un govern de fireta.
Ens el mereixem? Aviat el poble serà cridat a pronunciar-se. I jo crec que pot haver-hi molts motius per a l’abstenció, però passar, en el fons, és un mal negoci…
En temps de la Inquisició, abans de turmentar al reu, li “ensenyaven els ferros”, cosa que podia ser encara mes acollonidora que tastar-los.
Quins ferros li deuen haver ensenyat al “tete”?.
Tens raó, Carme, això amb Pujol no passava. L’ex-honorable els destituïa a la primera i prou. Qui li preguntin a Roca Junyent o a Collell.
m’encanten les maragallades….
El PSOE s’ha tornat a imposar al PSC per golejada. El problema és que algú hauria d’impugnar d’una vegada aquests resultats perquè hi juga un equip de Champions contra un altre al qui li han tallat no només les cames, sino pitjor encara, els sentiments i la consciència. Segons les hemeroteques, Esquerra va dir que catalanitzaria el PSC i que CDC es dissoldria com un terròs de sucre. Crec que la davallada nacional ha tocat fons.
Una maragallada més, que tant bon resultat li dónava al seu germà per a despistar el personal i aconseguir arrapar vots a CiU.
Algú recorda que va passar amb el conseller de governació (Joan Carretero) de l’anterior tripartit quan va publicar un article a La Vanguardi criticant el senyor Zapatero i algunes de les actuacions del govern del que formava part?
El van “convidar” a rectificar o marxar.
Ell no es va arrossegar ni humiliar públicament. Va dir que el què havia escrit era el què pensava i s’en va tornar a fer de metje a Puigcerdà.
Això és la dignitat i no el lamentable espectacle que acabem de veure.
Si el govern diu que té un projecte de país, jo dic que el té, i prou.
El tripartit segueix sent malgrat tots els malgrats el millor govern que hem tingut a Catalunya des de la transició. EL que millor reflexa el país, les coses bones i les no tant bones. Tots els qui hem esperat un canvi, i que vam passar vint anys sota un govern immobilista, estèril i de dretes esperàvem grans coses. I tot i ser el millor que ens ha passat, ara no sabem què pensar. De fet, honestament, ens hauríem d’abstenir. Però això és impossible, perquè seria com regalar a CiU un retorn al govern, i és una opció terrible.
El tripartit ha tingut el defecte de no entendre’s prou, i de no saber explicar bé totes les coses que ha sabut tirar endavant després del desert convergent. Maragall ha estat, curiosament, el conseller que millor ha fet de pont amb convergència i un avís del què podria ser la sociovergència. De manera que hem pogut fer un tast de quina mena de paisatge desolador ens esperaria.
Res no pinta massa bé.
I és cert que amb Pujol aquestes coses no passaven: els consellers díscols o crítics eren cessats d’un dia per l’altre, fins que només va quedar el pobre Mas.
La política socialista en general es pot resumir en permetre als gais que surtin de l’armari i empènyer els docents a ficar-s’hi.