Més enllà de les ombres (darrer capítol), d’Anna Maria Villalonga

Punt i final

 

L’atrapava sovint la remembrança del passat, d’un passat que mai no tornaria. Tancava els ulls amb força i retrobava la llum de París. París era el record de les gàrgoles de Notre-Dame, de les blanques escales del Sacré Coeur, del verd del Luxemburg. El record màgic del Sena. 
De vegades es preguntava què li impedia marxar per sempre. De què li servien les hores inacabables al sofà de menjador, submergida en el dubte de trucar al telèfon dels desesperats?
Es va aixecar pesadament i s’acostà a l’armari de la sala de bany. El va obrir amb parsimònia. Hi havia un pot de pastilles, gairebé ple. Era d’ell, el darrer pot encarregat a la farmàcia de la cantonada. Se’l mirà amb calma, quasi amb tendresa. L’acaronà amb dits curosos. Per què no?
Va tornar al menjador caminant a poc a poc, sospesant la idea, gairebé feliç. I de sobte, com si vingués del més profund del seu somni, una veu cadenciosa li va xiuxiuejar, lentament, a cau d’orella: “les ombres hi són, però no per sempre”.
En el primer moment, es va sentir espantada. Qui havia parlat? Després, el somni tornà al seu cervell com una visió diàfana: les branques pelades, el passadís nebulós. I ella que, malgrat tot, avançava.
Va seure al sofà i va girar la mirada. El pot relliscà i va restar solitari damunt de la catifa. A la taula hi jeia l’ordinador portàtil. Un bon amic. Sense adonar-se’n, s’hi acostà encuriosida. Alguna força estranya l’empenyia a no quedar-se quieta. Va prémer el botó i el va engegar. El reflex brillant de la pantalla l’encegà per uns moments. Va agafar una cadira i, sense adonar-se’n, va obrir un nou document.
El seus dits van córrer amb voluntat pròpia damunt del teclat. Aleshores, va somriure. S’apartà un ble de cabells que li tapava la cara i, com en una continuació del seu somni, teclejà:

Més enllà de les ombres (capítol I)             

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *