Homilies d'Arinyó

No soparen, sinó que s’arreglaren i feren un volt pel Bufador i la part alta del recinte emmurallat. Recalaren en un pub la mar de sorollós, La Bruixa, on Anna no durà ni cinc minuts.

            -Em ve de gust passejar pel port. No tardaré.

            -Vols que t’hi acompanye? –se li va oferir Pau.

            -I tant.

            Així que eixiren al carrer, la memòria, capritxosa, abordà Anna quan menys ho esperava. Era Peníscola, vet-ho ací, on Tomàs els deia que havien de passar un cap de setmana esbojarrat! Tomàs, quin cas! I quants anys ja!

            -Mercè t’ha contat alguna cosa? –li va tallar Pau el pensament.

            -De què?

            -De la mort de ma mare.

            -No. De tu, últimament, només m’ha explicat que no et feies massa amb ton pare.

La filla no li havia explicat res, però ella s’havia espavilat pel seu compte. El cas li sonava perquè en el seu moment havia tingut un cert ressò mediàtic. I ara, en assabentar-se que la víctima era la mare de Pau, l’havia repassat.

            Els fets es remuntaven a maig de 1994, és a dir, aviat en faria 18 anys. Roser Moreno, de 29 anys, estetista a domicili, va ser trobada morta a mitjan vesprada en un bancal d’oliveres per un grup de dones que passejaven. Li havien esclafat el crani amb una pedra de paret seca. Segons els informes del forense, el crim s’havia produït entre les nou i mitja i les deu del matí.

            Mig any més tard va ser detingut i empresonat un veí del poble: Benjamí Torres. Als dos mesos, però, l’alliberaren per falta de proves. Així mateix, passats dos anys, el jutjat de Vinaròs clogué l’expedient per exhauriment de les línies d’investigació.

            -Jo crec que no seré mai persona. Si mal és que se’t mora la mare quan tens 4 anys, pitjor és que l’assassinen, que no troben el culpable i que la rumorologia es dispare amb el sadisme més criminal.

            >>Els adults es pensen que els xiquets no s’hi fixen, però jo tenia sempre seguit les orelles parades i ho captava tot: molta gent del poble assenyalava mon pare com a l’assassí!

            >>Els dos primers anys sense ma mare van ser insofribles. El tercer, pitjor. Ell es tornà a casar i ens mudàrem a Benicarló per no sentir les enraonies del veïnat.

            >>No vaig acceptar mai Lledó com a mare, i això que ella intentava fer-me content.

            >>Jo no volia pensar que ell fóra l’assassí, m’esfreixurava per no creure-ho, però les nits d’insomni perdia la voluntat. Mon pare no estimava ma mare, i tant que no. Si l’haguera estimada, hauria estat al seu costat i ningú no li hauria fet mal.

            >>I si tothom assegurava que ell…

No davallaren al port, sinó que entraren al jardí del castell. En aquella hora de la nit estava tancat al públic, però Pau en coneixia una entrada secreta que feien servir els joves del poble si alguna nit els abellia fer-hi un volt. La lluna plena senyorejant al firmament els va permetre divisar la silueta del Montsià, així com Vinaròs, Benicarló i la serra d’Irta, infectada de xalets. Un vaixell de creuers solcava les aigües mar endins.

            Pau li revelà els aspectes més rellevants del testament de son pare. El nomenava hereu universal. Per a ell era, doncs, la casa de Peníscola, que havia comprat a mitges amb Roser en casar-se, i mitja sènia. Ara bé, l’usdefruit d’aquesta última finca corresponia a Lledó, que era la propietària de l’altra meitat.

            Anna s’interessà per la relació que hi tenien actualment.

            -¿Tens idea de visitar-la?

            Ell li digué que mantenien un tracte correcte, però fred. Aquells dies s’havia estat qüestionant si l’aniria a veure o no.

            -Vés-hi –li recomanà Anna-. Ho deu estar passant fatal.

            L’endemà de matí Pau li trucà i Lledó li va respondre des de París. Havia anat a passar uns dies a casa d’una cosina. Quedaren que es veurien en el pròxim viatge que faria ell a Peníscola.

Durant el retorn a Barcelona, Pau becà un poc i va somiar que son pare havia mort enverinat. La criminal, amb caputxa de morro de vaques i les mamelles encabritades, reia histèricament mentre es gronxava com una boja en un arc de la torre Eiffel. Es va despertar cridant i no volgué revelar a ningú el contingut del malson.