Homilies d'Arinyó

21

EL FILL D’EN MARC

Un dissabte de juny d’aquell fecund 1987 jo era a Mallorca en el viatge de fi de curs de la meua escola. Vaig comprar l’AVUI i quina no va ser la meua sorpresa quan vaig descobrir que Miquel Martí i Pol parlava de Mateu, el fill d’en Marc al seu article quinzenal.

            Malgrat que l’extremada delicadesa de l’autor d’Estimada Marta li impedia declarar-ho amb paraules més contundents, era palmari que el llibre no li havia acabat de fer el pes. I ho argumentava per l’excés de còpules i no sé si també per l’exuberància verbal. O tal vegada el salvava una mica per la riquesa de vocabulari justament. Siga com siga, em va quedar un regust agredolç: si bé l’admirable poeta de Roda de Ter no havia gaudit amb la lectura de Mateu, almenys s’hi havia referit. I la qüestió, ja se sap, és que parlen de tu encara que siga malament. Perquè parlar-ne bé deu ser impossible, em sembla. A les proves em remet.

            Als pocs dies de tornar a Cullera vaig rebre una notícia tràgica: el marit d’una cosina meua de Mataró havia mort d’accident. Un accident absolutament deplorable. Treballava de pagès i s’havia endut un nebodet de cinc anys amb el camió. En un moment determinat havia baixat a fer unes coses en una granja i havia deixat el camió en marxa, en punt mort i amb el fre de mà posat. El terreny feia un poc de costera i el xiquet abaixà involuntàriament la palanca del fre. Llavors el camió començà a desplaçar-se cap avall i el meu cosí, tot coratge, se’n posà davant i pretengué aturar-lo empentant amb tota la seua força, que, tot i ser hercúlia, no pogué detenir el vehicle, el qual li va passar per damunt i el matà a l’acte.

            Ma mare i jo vam assistir a l’enterrament i després ens en vam anar a Torelló per dinar i quedar-nos-hi dos o tres dies. La mort del meu cosí ens havia afectat molt a tots perquè, a banda que era una bellíssima persona, tot just acabava de complir trenta anys. Em posava en la pell de la meua cosina i el cor se m’encongia.

            Que ningú no ho entenga com irreverència, ans com un homenatge fruit de la desesperació: dinant, me’n vaig passar amb la beguda i vaig acabar marejat. I, com que quedar-me tancat dins de casa se’m feia insuportable, vaig decidir visitar Miquel Martí i Pol a Roda de Ter. Ho vaig comunicar als meus parents per si de cas em sorgia alguna complicació amb el cotxe i me n’hi vaig anar.

Talment els Reis de l’Orient en el seu periple a Betlem, vaig ser assistit per un estel o musa viatgera, precursora del GPS, i quan em vaig parar a preguntar era a menys de cinquanta metres de cal poeta.

Vaig trucar a la porta i en l’interval de temps que va transcórrer abans que no m’obriren em vaig mentalitzar doblement: per dissimular al màxim la bufa i per dir les paraules de presentació adients.

Em va obrir la jove esposa de Miquel i li vaig manifestar el meu desig de saludar el seu marit:

-A qui anuncie? –em va demanar.

            -Al fill d’en Marc.

            Va fer cara d’estranyada, però se’n va pujar, tornà un minut més tard i em va dir que l’acompanyara. Vaig arribar a dalt i, en entrar al despatx del poeta, la cara d’aquest era un poema: immòbil a la cadira de rodes, amb la boca oberta i els ulls expectants, per mi que no les tenia totes amb ell i ja se’n penedia d’haver-me donat permís per pujar-hi. Quan em va veure amb aquelles grenyes s’acabà d’acovardir. Ara bé, tan bon punt va sentir el meu accent valencià va saber que se les tenia amb una persona de bé. Llavors tancà la boca i em va obrir el cor. El seu somriure era net com un estel. I no diguem els que li dedicava a la dona quan li parlava! Estic segur que només amb el somriure i el to de veu l’havia seduïda, sense necessitat de recitar-li els seus poemes a cau d’orella, que aleshores sí que l’hauria trastornada de debò.

            -Sóc el fill d’en Marc! –havien estat les meues primeres paraules, i també li havia somrigut.

            Devíem parlar un parell d’hores. A mi em costava molt entendre’l i havia de prestar-hi molta atenció. Ara i adés li feia repetir alguna paraula i, si tot i així no l’entenia, li demanava a la dona que me la desxifrara. Ella em complaïa i no deixà en cap moment de fer bona cara.

            Vull remarcar aquest punt: semblaven la parella més feliç i enamorada del món, malgrat la diferència d’edat i malgrat la maleïda malaltia degenerativa d’ell, que li afectava greument la mobilitat. Doncs bé, el matrimoni no devia saber-ho, però llengües verinoses de la comarca -calia ser molt maliciós- els havien difamat miserablement: deien que ella s’hi havia casat per diners quan Miquel va enviduar de la primera dona. Vaig sentir un conegut meu defensant aquesta tesi i li vaig replicar amb tanta vehemència que hauria pogut dir-li-ho més alt, però no més clar.

            -Sí, sí, tens raó –se’n va desdir l’ofenedor, que abans de sentir-me també es pensava que els escriptors en llengua catalana lligàvem els gossos amb llonganisses.

            Cada volta que jo encetava un nou tema de conversa, Miquel feia cara de sorpresa infinita, com volent dir:

            -A veiem per on ens sortirà ara aquest…

            I tot seguit, si el tema no era molt macabre, somreia.

            Una de les seues revelacions va ser  que a Roda començaren a considerar-lo arran d’una visita que li va fer el President Pujol. Abans…

            Quan li vaig dir que m’havien publicat uns poemes a Reduccions, em va assenyalar el prestatge on tenia la col·lecció de la més famosa de les revistes catalanes de poesia. Volia que li portara l’exemplar on havia aparegut. Li’l vaig dur i va llegir les meues composicions atentament, però en un temps rècord; senyal clar i patent que les neurones li treballaven a ple rendiment.

            -M’agrades més com a narrador –em confessà.

            I jo em vaig fer el propòsit d’agradar-li algun dia sense cap mena de reserva.

            Ho dic de debò: si així com se m’escapaven moltes coses que em deia –i jo patia-, l’haguera entès nítidament, m’hauria passat la resta de la vida anant-lo a visitat!

Dissabte següent, l’escrit de Miquel Martí i Pol a l’ AVUI duia per títol “El fill d’en Marc” i parlava meravellosament del nostre encontre.

            Ara mateix acabaré de redactar aquest capítol i buscaré tots dos articles (*); tant em fa si hi he d’esmerçar una setmana. Així de trobar-los, els llegiré sense alenar. Després agafaré algun llibre d’en Miquel, encetaré una botella de cava Torelló i, entre lectura i lectura a l’atzar, brindaré per la seua bonhomia i tan grata memòria.

            Va també per vostès.

            Salut!

(*) Els he trobats gairebé amb la mateixa facilitat amb què vaig rescatar l’original d’Han donat solta als assassins a cal matrimoni Climent-Raga. Respecte el primer escrit d’en Miquel, la meua memòria ha pecat de modèstia, però en contrapartida la vanitat m’empeny ara a reproduir les augustes paraules. Apel·le a les mostres d’amistat que m’han ofert fins ara perquè no em consideren un cregut. A més a més, la veu del poeta revalora el meu text més que no el revaloraria un fermall de diamants: <<… se=”” n=”” salva=”” sobretot=”” per=”” la=”” qualitat=”” de=”” l=”” estil=”” i=”” tamb=”” saludable=”” ironia=”” entusiasta=”” joia=”” viure=”” que=”” proclama=”” fixeu-vos=”” si=”” llegiu=”” en=”” exuber=”” ncia=”” adjectivaci=”” el=”” barroquisme=”” les=”” descripcions=”” val=”” pena=”” delectar-s=”” hi=””>>

            Pel que fa al segon article, només puc dir que m’ha fet posar la pell de gallina. Tant és així que els pregue que, si coneixen persones tan cordials i afables com l’enyorat Miquel Martí i Pol, m’ho facen saber de seguida per anar a venerar-les.