No vull presumir de filòsof o de pensador, però he arribat a la conclusió que per arribar a la veritat, és a dir per tenir la certesa del que és la veritat en el nostre univers, l’ únic camí segur es el racionalisme; és a dir: l’ús de la pura raó. Tot el que no sigui un pensament analític de la realitat que ens envolta, és una pura il·lusió.
Per a mi l’única realitat a partir de la qual es fonamenten les altres veritats és el nombre, o sigui la ciència de la matemàtica. La realitat radical és el número. Ja és coneguda l’expressió vulgar i popular que diuen que ningú dubta que dos i dos fan quatre.
Ortega i Gasset deia que la “Realitat Radical era la Vida”. Això ho interpreto com que l’arrel de totes les veritats és la vida. Això seria cert si s’interpreta que si no existís vida, i sobretot vida intel·ligent, no hi hauria cap realitat a l’univers, i això seria cert si es té en compte que aleshores no hi hauria cap testimoni de la existència de res. Però se sobreentén que ja partim de que la vida existeix. Aleshores la matemàtica és el començament i el final de totes les veritats i de totes les ciències. Sí; és el Alpha i l’Omega de l’Univers. La matemàtica disposa d’un raonament lògic i deductiu que dóna garantia d’infal·libilitat.
Una falsa veritat que arrossega la humanitat des del seu origen és l’existència de l’esperit, l’ànima o com ho vulguem anomenar.
Pels que han estudiat el funcionament del sistema nerviós central, concretament el funcionament de les neurones, amb les seves sinapsis (unions) els seus transmissors químics i elèctrics, i les accions hormonals amb els impulsos sobre les neurones, saben que els estats anímics, les emocions, els desitjos, les sensacions de fam, por, el plaer físic o moral, i així tantes i tantes coses del que s’anomena vida psíquica, tenen una base estructural i biològica indubtable. El cervell funciona sobre una base d’interconnexions, entre les neurones anomenades sinapsis. Els ordenadors tenen el mateix fonament: una interconnexió elèctrica entre els diferents circuits. Per aquesta raó, al començament se’ls anomenava Cervells Electrònics.
L’existència de l’ànima com un ser immaterial i perdurable és indemostrable; es una il·lusió des de l’origen de la civilització, que dins de la seva incapacitat de comprensió ha estat un refugi per l’ignorància i un consol per la humanitat quan s’apropa el fi de la seva existència.
L’anima és el cervell; i quan aquest deixa de funcionar, ja no queda res més. La poesia, les arts, (llevat de la música) el misticisme, entre d’altres coses, malgrat els grans valors estètics i morals que puguin posseir o representar, no són veritats absolutes, ni demostrables; tampoc ho són les creences religioses.
Les úniques veritats on es pot arribar amb certesa són les que es fonamenten en la raó. Però la capacitat de raonar està relacionada directament amb la capacitat intel·lectual.
Un tema molt qüestionable és el de la Fe, on es fonamenten totes les religions. Vulgarment es defineix, com creure en el que no es veu. Jo diria que és la creença en uns fets o unes circumstàncies sense estar fonamentades en la raó, ni cap prova o demostració de la seva existència. La fe no admet raonaments de cap mena. Diuen que per creure en la religió s’ha de tenir fe. Jo diria que per creure en la política, millor dit en els representants de la política també s’hauria de tenir fe. Però la fe, és acceptar a priori uns fets o unes idees sense tenir cap prova ni demostració física o metafísica de la seva realitat. He conegut persones que tenen una fe cega en els seus polítics preferits, de tal manera que no volen reconèixer, els seus defectes, l’egoïsme i les corrupcions en benefici propi.
Per tant jo dic que hi ha dos classes fonamentals de fe: la fe religiosa i la fe en la política, ambdues sense cap prova ni raonament demostratiu de la seva realitat. També podríem admetre la fe en la ciència, doncs de vegades hi ha teories científiques que s’havia demostrat que eren errònies;. Però hi ha una diferencia i és que quan una teoria es demostra que estava mal fonamentada, i que no estava sancionada per l’experiència i apareixen nous coneixements o experiències que la invalidaven, aleshores el científic rectifica i modifica la teoria. Els polítics i les altes jerarquies de les religions no rectifiquen mai, encara que els seus dogmes tinguin un origen antediluvià. En el seu subconscient existeix el dubte, però no el deixen aflorar a la seva esfera conscient per por de perdre la fe, que els hi varen ensenyar a una primerenca edat. En una paraula: no tenen la valentia per afrontar la realitat. L’explicació que donen en totes les religions és la revelació rebuda directament de la divinitat, pels diferents profetes en èpoques molt llunyanes com dos, tres o més mil·lennis.
Però totes les religions cristianes, la catòlica inclosa fonamenten el seu origen en l’antic testament; però tinguem en compte que fins i tot els clergues d’alt nivell de cultura amb coneixements científics i de la prehistòria, reconeixen que la Bíblia hebraica és una tradició que es va adoptar de la cultura Sumeria i Acàdica, on en l’Epopeia Sumeria de Gilgamesh, ja es descriu la inundació sumeria que es va convertir en el Diluvi de la Bíblia. És d’aquesta tradició que els jueus varen adquirir les seves creences, fins que entre mil i set-cents anys abans de la nostra era, va prendre forma escrita en el que seria la Bíblia hebrea. Altres religions, també es fonamenten en una revelació que un personatge, un profeta va rebre directament del seu déu.
L’existència de la fe és tant antiga com la humanitat. Ja abans d’existir la vida civilitzada és a dir la vida en ciutats organitzada amb una jerarquia, amb unes normes de vida i de conducta, i també des de l’estat de barbàrie o salvatge, de la humanitat ja existia la fe en un poder superior sobrenatural que regulava les forces de la natura com podia ser el sol o les tempestes .
D’altra banda, si volem ser pragmàtics, la fe es útil pel ser humà, ja que representa un consol, en els moments difícils de la vida i una esperança per un futur sempre incert i per una possible existència desprès de la mort. Els que fonamenten la seva vida en la fe tenen por de perdre-la si se’ls ofereix reflexionar per mitjà de la raó.
Totes les creences acceptades per la fe són comprensibles en aquells temps remots, en que la intel·ligència de l’home estava molt poc desenvolupada, i en quant a èpoques en que ja existia un grau de cultura més elevat, tampoc no hi havien els coneixements científics del món actual.
Des dels temps primitius la minsa capacitat de l’ésser humà per entendre els fets de la naturalesa va fer que acceptés l’existència de forces sobrenaturals que governaven l’univers. Aquestes forces podien ser el sol, les tempestes, les erupcions volcàniques, o els terratrèmols. La Humanitat, des de temps immemorials ha compaginat les creences religioses amb la superstició.
Per una altra banda hem de pensar que la intel·ligència humana malgrat l’evolució encara està en un grau molt poc desenvolupat. Després que uns primats en un període de milions d’anys arribessin a grau d’homínids, com va ésser el Homo habilis, el Homo erectus, fins al Homo antecessor, i d’aquí per una banda al Homo de Heidelberg seguit de Neandertal i per una altra al Homo Sapiens primitiu. A mida que el cervell anava augmentant de volum, adquirint més complexitat, les facultats intel·lectuals anaven millorant, fins al moment actual. Però pensem que no hem arribat encara al final del desenvolupament intel·lectual, doncs encara hi ha immensitat de fets a l’univers en que ens trobem, que són incomprensibles per la ment humana, que encara no pot processar, no pot entendre. Així, no se’ns acudeix pensar: perquè existeix l’univers? Perquè existim nosaltres? Podem entendre que l’univers no tingui un límit, una frontera, diguem-ne un final? o si té un final, què hi ha desprès ? Hi ha el buit? Que és el buit? el no-res ? Pot ser que hi hagi un creador que va fer tota aquesta màquina tan complexa, començant pels elements simples, els àtoms , les estructures subatòmiques com poden ser els quarks, i l’energia , les partícules sense massa o amb una massa molt petita, segons algun científic , com poden ser els neutrins? I desprès del Big-bang que s’expansionés l’univers i es forméssin les galàxies, els planetes amb sistemes com el nostre sistema solar i que en el medi aquós, es comencés a formar matèria orgànica amb compostos del carboni, la unió de l’oxigen i l’hidrogen per formar la molècula d’aigua i que anéssin formant-se àtoms de major complexitat , amb més neutrons, més protons i per tant més electrons, amb més òrbites, que amb la aparició del nitrogen ja aparegués espontàniament compostos orgànics senzills com podia ésser el amoníac,metà, amb la formació de molècules d’aigua, l’Àcid ribonucleic, amb la capacitat de replicar-se. I també l’aparició d’alguns aminoàcids. A partir de l’àcid ribonucleic (RNA) ja amb capacitat de replicar-se es va passar a la constitució del de l’àcid desoxiribonucleic, ( ADN) és a dir la primera forma no cel·lular de vida ja reproductiva, i d’aquí se suposa que ja va passar a formar-se virus, començant la vida primerament sense constitució cel·lular i desprès ja les primeres cèl·lules procariotes unicel·lulars sense nucli. Experimentalment al laboratori, s’han aconseguit compostos orgànics, encara que molt simples, fent passar una corrent d’oxigen, hidrogen i nitrogen en presencia de carboni, en un medi aquós , i per mitjà d’una descarrega elèctrica de uns vuitanta mil volts, es va crear matèria orgànica senzilla, però ja van aparèixer sintetitzats aminoàcids. Tot això fa pensar a l’espècie humana que seria necessari admetre una ment sobrenatural capacitada i amb poder per fer crear tot l’univers. Però per un altra banda, s’ha de pensar que va crear l’energia o la matèria que són equivalents, amb tots els graus, començant per les estructures subatòmiques? I si es així, ¿amb quin objecte ho va fer ? Això només es pot admetre amb el que en diuen la Fe ; però no amb l’ús de la raó. Però la fe es una creença cega, sense cap demostració de la realitat. Es el refugi de la humanitat davant de fets que no se’ls pot explicar.
L’existència d’un creador no es pot afirmar ni negar per cap medi de pensament, sigui físic o metafísic. Repeteixo. Es una qüestió purament de Fe. Però la fe no té cap fonament sòlid, on puguem deduir tota la realitat de l’univers. Les cèlebres Revelacions Bíbliques, amb la mentalitat d’aquells temps, no és cap prova creïble; ni aquells testimonis, amb el seu nivell de cultura i coneixements, no son cap garantia de certesa, ni de credulitat.
Tornant a la meva afirmació del que podem tenir una certesa absoluta com és el número, la matemàtica, i per corroborar aquests fets, o sigui, que el número, per tant la matemàtica són la base, el fonament, l’arrel i l’origen de totes les veritats científiques, posaré un exemple fàcil de comprendre.
Suposem uns estudis universitaris; posem pel cas el contingut científic dels estudis de medicina. Començarem per dalt de tot, és a dir, fent un símil, per l’últim pis, jo diria pel final i anirem baixant els diferents graons, fins arribar al replà de la planta baixa que seran els números; per tant la matemàtica.
En medicina s’estudia totes les malalties conegudes i s’investiga les possiblement existents però encara de causa desconeguda. Aquests estudis S’anomenen Patologia. Però per entendre la patologia, hem de baixar un graó i trobem la fisiopatologia que es la base que estudia les alteracions fisiològiques, o sigui les alteracions del funcionament dels òrgans del cos humà en cas de malaltia. Però més avall trobarem l’estudi del funcionament de l’organisme humà en condicions normals, que s’anomena Fisiologia. Però per entendre la fisiologia s’ha d’haver estudiat prèviament la bioquímica; es a dir totes les reaccions químiques que tenen lloc a l’organisme amb el coneixement de l’estructura química , el metabolisme i l’acció dels enzims entre d’altres.
Però abans de la bioquímica, o sigui la química orgànica hem de conèixer la química inorgànica, i per entendre bé aquesta hem d’estudiar la Física; doncs totes les partícules de la matèria viva com del món mineral està constituït per unes partícules subatòmiques que estudia la Física. I dic la Física amb majúscula, doncs si volem estudiar i entendre la física i encara més, la física moderna com son la Teoria de la Relativitat i la Mecànica Quàntica necessitem baixar l’últim graó, que ja som al replà de l’escala de la ciència, que en començar a pujar en el saber seria el primer i és la matemàtica, doncs sense matemàtiques no es pot entendre la física de partícules ni la Mecànica Quàntica que ja és entrar al món de la Màgia de la ciència, doncs sense les matemàtiques no es pot entendre el món de les partícules subatòmiques amb les seves propietats quàntiques.
Abans d’acabar vull aclarir que més amunt he fet referència, amb un parèntesis, dient que amb la música podem tenir una certesa ja que la música té un fonament matemàtic, amb els ritmes, les freqüències del so en l’escala musical, els tons, els semitons, els arpegis, tenint tot una representació matemàtica. Així es diu que Pitàgores va ésser el primer músic que va aplicar les matemàtiques per descriure la música. La música té una base física com es el capítol de la Acústica.
Com a conclusió final. Només podem tenir una certesa absoluta de les ciències que es fonamenten en els números que vol dir en les matemàtiques. Per tant les matemàtiques són la base i el fonament on s’estintola aquest enorme edifici, aquest gratacels com és la certesa de les ciències i per tant del saber humà. Però tinguem en compte, que el pensament filosòfic, dels diferents pensadors no són ni veritats absolutes ni demostrables. Ni els meus propis pensaments tampoc!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!