Temps era temps, en un petit poble del Pirineu hi vivia un home molt dolent, tan dolent que ni els gossos volien viure amb ell. A casa no hi tenia ni mosques, ni aranyes, ni pols, fins i tot la pols li tenia por. Era un home ric, solter, alt i corpulent, elegant, molt ben plantat segons deien les noies del poble, però totalment infeliç, desgraciat, perquè a pesar de tot el que posseïa no tenia amics, ni cap familiar que volgués passar el dia de Nadal amb ell, ni cap altre dia de l’any. Sempre estava sol a casa jugant a la PlayStation, però ell s’ho havia buscat, segons deia la gent del poble. De totes maneres, ningú tenia clar què havia fet aquest home, tan greu, tan fort, que tothom l’odiés d’aquesta forma, que tothom li tingués tanta por sense saber el perquè. Era la llegenda urbana que el perseguia, una història que, sense saber com, havia anat passant de casa a casa sense que ningú l’hagués posat mai en dubte. Si era un home guapo i ric i estava sol, és que era un malparit que alguna cosa dolenta havia fet, i a més per la Festa Major mai anava a ballar a la Plaça, es quedava mirant la gent des del balcó de casa amb un posat prepotent i arrogant, o això semblava. Un any per Nadal, nostre home, cansat de dinar sol a casa seva, va decidir reservar taula a la fonda del poble. La gent no s’ho podia ni creure. Tothom trucava al restaurant per demanar als encarregats que no els sentessin al costat d’aquell home, però és clar, això era impossible, la sala era molt petita i aquell dia el restaurant era ple a vessar. El menú era molt suculent, així que ningú estava disposat a anular la taula i renunciar a l’àpat: Un aperitiu Canaló de Poma Verda i Fetge d’Ànec Gras amb Mango i Fruits Secs, una Sopa de Galets amb Mandonguilles, una Cassoleta de Llamàntol amb Crema de Carbassa i Brandada de Piquillos, un Capó desossat i farcit a la Catalana, i de postres Sabors de Fruits Vermells amb Galeta de Tofe i Infusió Califòrnia, neules i torrons, i ves a saber quina cosa més. Durant el dinar ningú gosava mirar-lo, tothom procurava donar-li l’esquena i fer com si no hi fos, ningú aixecava massa la veu, ningú s’arriscava a fer un brindis massa fort, i així va anar passant la jornada. A l’hora de plegar l’encarregat del local va fer a saber a tots els clients que aquell home, el dolent, el malparit del poble, havia pagat el dinar a tothom, els havia convidat com a regal de Nadal i havia marxat, però abans li havia deixat un nota perquè la llegís davant de tots: gràcies per ser més malparits que jo! Bon Nadal!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!