Amunt els punys!

Cal refundar l’esquerra sobre la base d’una alternativa global, que depassi clarament el marc del capitalisme

Brillant l’article de Nicolás Valle d’avui al diari Ara (16-6-12). “La Comissió i la UE no han entès encara que ‘governar a l’espanyola’ es basa en dues coses: espontaneïtat inconscient i negació de la realitat, tot amanit amb fortes dosis de fatxenderia.” Clavat.

Em referiré, però, a l’experiència del final abrupte de la legislatura de Rodríguez Zapatero. El llibre d’Ernesto Ekaizer (Indecentes. Crónica de un atraco perfecto) en fa una descripció molt interessant. S’hi veu un president espantat, amb una única obsessió. La d’arribar a les eleccions abans que el temut rescat de l’economia espanyola. Ekaizer fa servir l’expressió d’un president sota la síndrome de l’”holocaust financer”. Un ensurt que ZP porta al cos des de maig del 2010.

Agost de 2011. Els problemes s’aguditzen. La prima de risc es dispara. Els “mercats” assetgen el deute espanyol. Miguel Ángel Fernández Ordóñez (MAFO), governador del Banc d’Espanya, i Jean Claude Trichet (BCE) envien una carta al president Zapatero. Per què el BCE accepti comprar bons públics espanyols, és a dir, per què el BCE accepti anar al rescat del deute espanyol, el govern ha de donar garanties que farà els deures que li exigeixen. Ekaizer descriu el mecanisme, que guarda la mateixa lògica que a les operacions comercials.

“Una empresa compra una altra empresa. Sol·licita un crèdit i aporta com a garantia les accions de la companyia adquirida. Si la cotització de les accions d’aquesta última baixa de certs nivells acordats, el prenedor del préstec o prestatari es veu obligat a reforçar les garanties amb altres de noves”.

Així que MAFO li posa per escrit els deures a ZP. Quins són aquests?

“En l’actual conjuntura considerem essencials dur a terme les següents mesures:

1. Veiem la necessitat de prendre mesures addicionals importants per millorar el funcionament del mercat de treball amb vistes a un progrés important en la reducció de l’alta taxa de desocupació.

–         El Projecte de Llei de la reforma de la negociació col·lectiva aprovat pel Govern espanyol el 10 de juny de 2011 hauria d’enfortir de forma més efectiva el paper dels acords a nivell d’empresa amb vistes a assegurar una descentralització efectiva de les negociacions salarials. En el futur tràmit parlamentari, la llei hauria de ser reformada per reduir la possibilitat que els acords sectorials (a nivell nacional o regional) limitin la validesa dels acords a nivell d’empresa.

–         D’altra banda, seguim molt preocupats perquè el Govern no hagi evitat cap mesura per eliminar les clàusules d’indexació dels salaris a la inflació. Aquestes clàusules no tenen les característiques apropiades per als mercats de treball dintre de la Unió Europea perquè són un obstacle per a l’ajust dels costos laborals i per tant de la millora de la competitivitat i el creixement. Recomanem l’adopció de mesures excepcionals urgents per excloure l’ús de la indexació salarial.

–         Veiem important també adoptar un contracte laboral de caràcter excepcional que contempli indemnitzacions baixes per acomiadament perquè s’apliqui durant un espai de temps limitat.

–         Considerem necessari eliminar la prohibició de concatenació dels contractes temporals durant cert període de temps”.

Com veieu, mesures que serien recollides posteriorment pel PP a la seva reforma laboral. El governador del Banc d’Espanya, amb carnet socialista, mentre era incapaç de posar ordre al sector bancari, tenia en canvi molt clar quines garanties havia d’oferir el govern de Zapatero als “mercats” i al BCE.

En aquells mateixos dies, a primers d’agost, la ministra Salgado seguia negant la “recessió”. Tot i les dades negatives del Banc d’Espanya, amb un creixement esquifit i amb tendència a la baixa, Salgado és taxativa: “En absolut hi haurà una recessió”.

17 d’agost. Reunió del president amb UGT, CCOO i CEOE. Aquest confessa el vertigen de la situació:

“-Us he de dir que sento des de la primera setmana d’agost que estem al caire de l’abisme, que podem caure en el rescat. És la situació més greu que tenim des de maig de l’any passat. I una intervenció seria la fi. Hem de fer el que sigui per evitar-ho. És tan greu que per això estem reunits aquí el 17 d’agost.”

És en aquest moment que ZP es treu del barret el conill de la reforma constitucional exprés, com una altra garantia més que oferir als “mercats”.

El que es veu en aquesta crònica és un president dominat pel pànic. I, anant més enllà del paper de l’individu, el que es veu també és l’absència d’una força d’esquerres capaç d’enfrontar-se als dictats del “mercat” amb un programa alternatiu, global i que superi clarament el marc del capitalisme. L’esquerra s’ha de refundar si vol fer canviar el curs de la història.

Molta sort als grecs aquest diumenge i que no es deixin intimidar pels qui volen dictar també a qui han de votar!