Amunt els punys!

El llibre té 3 parts: 1. Com hem arribat fins aquí: l’ADN de la bombolla immobiliària, 2. La PAH: una resposta social i col·lectiva a la crisi, i 3. Aspectes legals. Consells i recursos.

I com un tast del que hi podeu trobar, a continuació teniu les conclusions provisionals a partir de les dades oficials i el relat del cas de Badia del Vallès.

Augment exorbitant de les execucions hipotecàries des de l’esclat de la crisi, el 2007. Catalunya és la segona comunitat autònoma més afectada, amb 62.024 execucions des del 2007 fins el 3r trimestre del 2011. Més de la meitat de les execucions realitzades a Catalunya s’han produït a la província de Barcelona (36.522), seguida de lluny per Tarragona (12.078).

La mitjana diària d’execucions iniciades, amb les dades disponibles del 2011, és de 212 a l’Estat i 37 a Catalunya.

L’augment significatiu de les ordres judicials de desallotjament (llançaments) en els darrers anys: 151.354 a tot l’Estat des del 2008. Madrid és la província més afectada (25.164), seguida de Barcelona (18.479).

La mitjana diària de desnonaments amb les dades disponibles del 2011 és de 159 a l’Estat i 18,3 a Catalunya (només Barcelona i Lleida, falten les dades de Girona i Tarragona).

El cas de Badia del Vallès

Badia del Vallès és un lamentable exemple de les terribles conseqüències que té l’impuls de la propietat privada com a principal forma de tinença i, encara més, en l’accés a l’habitatge protegit. Es tracta d’un municipi de la província de Barcelona creat pel franquisme als anys seixanta i conformat per grans blocs d’habitatge públic destinats a la classe treballadora. És el que es coneix com una ciutat dormitori. Fruit de la darrera onada especulativa, algunes entitats financeres (bàsicament Catalunya Caixa) van propiciar l’especulació amb aquests habitatges protegits, finançant compravendes il·legals. Així, amb pisos protegits que per llei no podien valer més de 40.000 euros s’efectuaven hipoteques de 200.000 euros, signades en notaries que feien la vista grossa. Quan els titulars d’aquestes hipoteques -treballadors del sector de la construcció, la majoria immigrants i en alguns casos sense ni tan sols nocions bàsiques del català o castellà- van ser els primers a patir la crisi i van quedar a l’atur es va destapar el frau. En no pagar les hipoteques, Catalunya Caixa va començar processos d’execució hipotecària i desnonaments massius per uns imports molt més elevats que els preus oficials dels habitatges. Davant l’escàndol, la Generalitat va intentar tapar un cas de corrupció a gran escala amb habitatge protegit negociant amb Catalunya Caixa. Finalment, l’entitat va acceptar saldar els deutes hipotecaris “només” amb l’entrega de la propietat dels habitatges, però a canvi va aconseguir que l’Administració catalana doblés el valor oficial dels pisos per decret, uns pisos que en pocs anys podran ser liberalitzats. I evidentment, ningú va ser investigat ni condemnat pel frau. La banca mai perd.