Amunt els punys!

La campanya electoral italiana mensyprea les necessitats i els problemes dels joves

Un de cada tres està a l’atur, i el 40% dels ocupats té un contracte precari

Un article de Lucia Magi, a El País (22-2-13). La situació que s’hi reflecteix és àmpliament compartida pels joves de Catalunya, l’estat espanyol, Portugal, Grècia…

Quan la ministra de Treball, Elsa Fornero, va dir que els joves italians no troben feina perquè són massa primmirats, Roberto Scalia es va enfadar. Llicenciat en Ciències de la Comunicació, 28 anys, li sobren dits per comptar el seu rosari d’ocupacions: assistent en una botiga de roba, organitzador d’un festival de música, portaveu d’un diputat, conductor d’un cotxe folrat de publicitat, presentador d’una televisió local. Ara fa classes d’informàtica per a desocupats i enquestes telefòniques. “Estic cansat de ser menysvalorat i ignorat. La veritat és que cap partit em representa”, sacseja el cap. No està sol. A Itàlia, un de cada tres joves està a l’atur; dos milions ja ni tan sols busquen feina, i tres milions i mig tenen contractes precaris. Els joves triguen a entrar en el món laboral i ajornen “la seva transició a la vida adulta”, constata l’Institut Estadístic italià (Istat). Són impotents enfront d’un poderós sistema de gremis, indefensos contra la crisi perquè no tenen dret a ajudes socials; transparents per a la política, que s’ha oblidat d’ells fins i tot en les promeses electorals.

Roberto assaboreix un arancino, una croqueta típica de Sicília, i somriu. Els seus pares va néixer allí; van emigrar al nord per la feina del pare, professor, i finalment van anar a parar prop de Nàpols. “Aleshores et movia l’esperança”, explica el fill, a Roma, conscient que les coses han canviat. En menys d’una dècada, el percentatge de qui deixa el país ha passat de l’11% als 28%. Roberto va passar llargues temporades a Espanya: va estudiar, es va enamorar, va treballar i després va decidir tornar. Per nostàlgia, per convenciment, per resistència: “Em sembla just estar aquí, no criticar des de fora”, diu. En canvi, mentre camina ràpid cap al seu lloc de treball, “on tothom té al menys una llicenciatura”, revela que ha omplert un mòdul per a un doctorat a Àmsterdam.

“La crisi ha embestit els joves –avalua Linda Laura Sabbadini, cap del departament d’Estadístiques Socials de l’Istat-. El 80% dels que han perdut la seva feina des del 2008 tenen menys de 34 anys”. La situació no ha millorat amb la reforma laboral del Govern tècnic, aprovada l’any passat i que ha entrat en vigor de forma esglaonada. “Tot segueix igual, és a dir, empitjorant –comenta Sabbadini amb les dades a la mà-. Li estan robant la il·lusió a una generació sencera”.

Ni tan sols estar formats serveix. Un terç de qui treballa té un títol superior al que necessita per dur a terme la seva feina. “La laurea (llicenciatura) avui és com un títol nobiliari. Queda molt fi penjar-la en un bon marc, però no serveix de res”, ironitza Giorgio Tedone, de 27 anys, graduat a Roma en Ciències Polítiques, amb estudis de màrqueting a Londres i un màster en comunicació i publicitat a Torí, on viu. El mes passat, Giorgio va penjar en una web de subhastes el pergamí que proclama la seva graduació: “Venc, per falta d’ús, un títol universitari, com nou”, deia l’anunci. A la pregunta de quin és ara el seu treball, contesta sense pensar: “Esclau!”, i esclata en una riallada: “Vaig acabar les pràctiques en una agència de publicitat online i m’hi vaig quedar com a col·laborador. No m’imagino un lloc fix com el del meu pare. Em conformo amb guanyar-me el pa dia a dia, però amb un marc de garanties, no tan salvatge com aquest”.

“Esperàvem que la reforma Fornero posés límits a l’explotació. Però seguim sense defenses davant la bona o mala fe dels nostres caps”, diu Giulia Cappellin, de 29 anys, quatre anys com a editora gràfica precària. El seu contracte, firmat a la taula d’una subcontracta de treball temporal, justificava la temporalitat amb “una urgència imprevista”. Es tractava de la baixa d’una companya, però aquella frase es va anar repetint any rere any, quan ella, ja formada i integrada, “era una més de la redacció”. La norma aprovada pel Govern tècnic intenta acabar amb aquestes fórmules extraordinàries i estableix que s’ha de fitxar la persona que faci una funció estable a l’empresa. En teoria, molt bonic, però a la pràctica no han baixat els impostos que graven els contractes indefinits i escassegen els controls sobre les empreses que prefereixen estalviar a invertir en recursos humans.

En no poder renovar el contracte com a temporal, Giulia s’ha quedat sense res. Com ella, Simona Incerto també viu en precari a Milà com a traductora i correctora d’una de les editorials més grans del país. “Vaig arribar el 2003, plena d’energia –recorda ara, amb 35 anys i amb el seu últim contracte recentment acabat-. Vaig enganxar una feina rere l’altra: de mesos o d’un any, sempre amb data de caducitat, sense hores extres, pagues extraordinàries, vacances, baixa maternal ni antiguitat. Quan em van proposar una altra igual, vaig decidir que mai més acceptaria una altra humiliació”. Simona, que viu en un pis compartit amb el seu xicot i el somni d’un nen “quan aconsegueixi una mica d’estabilitat”, acaba de donar-se d’alta com a autònoma.

Simona, Giulia i altres 200 col·legues s’han associat a la Xarxa de Redactors Precaris. Cada setmana es reuneixen a la seu de Sant Precari, col·lectiu que assessora i organitza els treballadors informals de tot el país. “Hi ha més de 40 fórmules d’ocupació flexible a Itàlia, més de tres milions de persones treballen sense garanties –comenta un membre del col·lectiu-; totes aquestes fórmules es basen en el xantatge a qui, per tal de treure alguna cosa, ho accepta tot i fins i tot arriba a pensar que és normal que no es pugui reunir en assemblees o treballar hores de més de franc”. Sant Precari és l’única protecció d’aquests treballadors. “Gairebé ningú està inscrit en un sindicat. Els partits no ens representen. Ni tan sols els d’esquerres, que segueixen defensant que tothom sigui contractat indefinidament. El món ha canviat. Ens consta que treballarem de forma diferent, només volem els mateixos drets que els nostres pares: cotització, malaltia, maternitat, coses bàsiques”, afegeix.

Els candidats a presidir el pròxim Govern han utilitzat la campanya per debatre apassionadament d’impostos sobre la vivenda, impostos i pensions. Ningú sembla adonar-se que hi ha una àmplia franja de la població que corre el risc de no poder tenir mai aquests problemes. Beppe Severgnini, a Il Corriere della Sera, ho explica d’una forma molt gràfica: “Els nous electors són els grans exclosos d’aquesta campanya. Com si la política fos una discoteca i els energúmens que estan a la porta no els deixessin entrar: ‘Nois, aquest lloc no és per a vosaltres’. Ho sentim, aquest país no és per a vosaltres”.