Amunt els punys!

Hi va haver moltes altres històries. La coincidència aparentment fortuïta, a finals de setembre de 2008 i en el transcurs de la mateixa setmana, entre la decisió de Warren Buffet d’invertir 5.000 milions de dòlars en un Goldman Sachs trontollant i el rescat miraculós del banc gràcies a la decisió de Geithner de permetre que canviés el seu estatus d’un dia per l’altre per passar a ser una societat bancària –una decisió que va permetre a Goldman rebre muntanyes de diner fresc de la Fed i així evitar la bancarrota-. O que Barack Obama posés a un directiu de Citigroup (Michael Froman) a càrrec del seu equip econòmic de transició, just en el mateix moment en que Citigroup negociava un generós rescat federal amb Geithner –el nomenament del qual com a secretari del Tresor va ser anunciat el mateix dia en que es va concloure el rescat de Citigroup-.

Si juntes totes aquestes històries, el que resulta és l’estranya instantània d’una economia en la que algú ha tirat per la finestra la vella noció, a la manera d’Adam Smith, d’un capitalisme en el que les empreses triomfen o fracassen en funció dels seus mèrits, i on només el mercat determina el preu dels seus valors. En comptes d’això el que hi ha és un sistema en el que les fusions i les fallides no depenen del mercat, sinó d’alts càrrecs del Govern com Paulson i Geithner i Bernanke, i en el que els preus dels valors no resulten del que els inversors estan disposats a pagar per ells, sinó del nivell d’influència política dels directius de la companyia.

A principis de 2008, els cinc majors bancs d’inversió dels Estats Units eren Morgan Stanley, Goldman, Bear Stearns, Lehman Brothers i Merrill Lynch; per a finals d’any, Morgan i Goldman havien estat rescatats a través de la seva transformació accelerada en bancs comercials; Bear Stearns havia estat lliurat a JP Morgan Chase, Merrill Lynch i els seus milers de milions en apostes perdudes havia esdevingut el fillastre forçós de l’infeliç Bank of America, i a Lehman Brothers l’havia deixat morir Hank Paulson. El paisatge financer resultant estava molt més concentrat que l’anterior, tant en el sector de la banca d’inversió (on el col·lapse de Bear, Merrill i Lehman va donar pas al domini absolut de Morgan i Goldman) com en el de la banca comercial (després de la crisi hi ha fins a tres bancs, Chase, Wells Fargo i Bank of America, que sobrepassen el límit legal del 10% dels dipòsits del país).

Uns anys després, un país els ciutadans del qual aparenten estar indignats davant la influència creixent del Govern no ha dit encara res o gairebé res sobre aquesta perversa successió d’esdeveniments. L’economia entera ha canviat de fesomia a través d’una sèrie de fusions opaques orquestrades per l’estat, que han concentrat el poder financer dels Estats Units a les mans d’uns pocs actors de Wall Street que no rendeixen comptes davant ningú. Encara sabem molt poc del que va passar realment en aquest període, qui va cridar a qui, quines promeses es van fer i a canvi de què. Necessitem veure els historials de trucades, els correus, la correspondència, les actes de les reunions: necessitem saber què va fer realment gent com els Paulson i Geithners i Bernankes en aquells moments clau del 2008.

Però probablement mai ho sabrem, perquè el país ja gairebé no recorda ni tan sols que tot això realment va succeir. La capacitat dels seus ciutadans de desconcentrar-se a tota velocitat i de distreure’s amb qualsevol cosa, des del bàsquet al debat sobre la immigració, és part del que fa als Estats Units un lloc tan propici per a aquest tipus de crim financer. Tenim votants que no presten cap atenció, uns mitjans que ignoren assumptes clau o que els malinterpreten a propòsit, i un sistema de regulació fàcilment manipulable pels grups de pressió i els donatius electorals. I tenim un imperi de riquesa acumulada a l’espera de ser assaltat. Sumes tot això i el que apareix és un paradís per als lladres: una cleptopia.

(Fragment del llibre: Cleptopía. Fabricantes de burbujas y vampiros financieros en la era de la estafa. Lengua de Trapo, 2010)