Amunt els punys!

“Hi ha una cosa que volem que s’entengui i es recordi: que segons la Constitució d’aquest estat els Tom, Dick i Harry són propietats, les Polly, Nancy i Molly són propietats; i que sigui o no la propietat un mal o una desgràcia, pretenem conservar-la. La propietat, que aquells que la posseeixen consideren com el més valuós que existeix, és una cosa molt agradable; i el fet que un grapat de polítics xerrameques i sense principis, sota la influència d’arguments falsos o d’elements sobrenaturals, pretengui impugnar-la, ens resulta intolerable”.

Associat a aquesta idea estava el moviment colonitzador que va mirar d’abordar el problema de la concentració negra convencent o obligant als negres lliures a sortir de la zona, alliberant d’aquesta forma a la societat esclavista d’una impugnació vivent de les seves racionalitzacions. Un exemple són les pressions sobre el governador de Carolina del Nord perquè fomentés la causa de la Societat Nord-americana de Colonització, perquè podria “deslliurar-nos amb molta rapidesa de la pesta i els perills que més ens amenacen: els que representen les gents de color lliures”. Això explica el fet que, com ja hem vist, després del descobriment o esclafament dels moviments insurreccionals, com els de 1800, 1816 o 1831, es produís un ressorgiment d’aquesta política colonitzadora. Així veiem que una de les primeres propostes en aquest sentit, la de Nova Jersey el 1772, va estar motivada per un complot que poc abans s’havia produït a la localitat del demandant. Però, malgrat que certs òrgans de propaganda de la màxima “respectabilitat” li van dispensar una acollida favorable i que va gaudir del suport financer dels governs estatals i d’alguns individus adinerats, el moviment va resultar un fracàs estrepitós. La raó bàsica d’aquest fracàs va ser l’oposició aferrissada i pràcticament unànime del propi poble negre a tot intent d’allunyar-se de la seva terra.

Una altra forma d’enfocar el problema de reduir la concentració demogràfica dels negres va consistir a imposar restriccions a les importacions d’esclaus. Amb certa freqüència el govern colonial, estatal i federal va aprovar mesures amb aquest criteri, que generalment es van adoptar durant els períodes d’intensificació de l’agitació dels esclaus, o immediatament després. Però aquests esforços van resultar també, en bona part, ineficaços, sens dubte a causa dels poderosos interessos econòmics que obstaculitzaven l’aplicació pràctica d’aquestes disposicions.

L’objectiu fonamental dels propietaris d’esclaus era el manteniment del seu ordre social. En el pla intern, la major amenaça per a l’estabilitat radicava a les convulsions dels esclaus, especialment quan aquestes convulsions esdevenien un moviment organitzat i militant que representava el major perill per a la seguretat de l’ordre. De manera que un dels supòsits bàsics en la formulació dels aspectes jurídics, socials i teològics de la vida al Sud abans de la guerra civil, era com impedir o com esclafar més eficaçment els moviments de rebel·lió dels negres.

Va ser així com va sorgir aquell mite colossal del caràcter sub-humà del negre, mite consubstancial a l’ordre esclavista en el seu conjunt que va representar la prostitució de la ciència política, de la teologia i de l’antropologia. Perquè el mite resultés digne de crèdit, tots, blancs i negres, havien de contribuir a la seva demostració amb el seu comportament quotidià, la seva manera de menjar i de parlar, la seva forma de comportar-se, les seves ocupacions i activitats, les seves pràctiques religioses i amoroses; tots i cada un dels aspectes de la vida havien d’estar orientats a deixar ben clar la immutabilitat, és més, l’origen diví d’aquest status quo. No compartir aquesta opinió implicava –per al blanc- l’ostracisme, tant social com econòmic, l’advertència explícita o el càstig obert, ser embreat i emplomat, la flagel·lació, l’empresonament, la forca; per al negre, la venda, les tortures, la mort.

Aquests eren els fonaments; sobre aquests es dreçava l’estructura en si. Les lleis assetjaven i castigaven al negre lliure, i finalment sancionaven la seva expulsió o la seva esclavització. Deien a l’esclau on podia anar, com i quan. L’impedien aprendre a llegir i a escriure, prestar testimoni enfront d’un blanc, posseir armes o resistir-se a les exigències i ordres del seu amo. L’esclavocràcia proporcionava capatassos, vigilants, guàrdies urbans, membres de la milícia, grups de voluntaris armats i tropes federals, però tot això no sempre era suficient per refrenar el terror que estava latent sota aquella forma de vida, com un esperit maligne que esdevenia una cosa real a la primera insinuació. “Els esclaus s’han conjurat! Els negres s’han alçat!”. L’acció immediata –sang, carn cremada, cossos balancejant-se en l’aire- era l’única resposta, i els comitès de vigilància i de linxament es van generalitzar de tal forma que van arribar a esdevenir una institució.

Una característica destacada de la vida econòmica al Sud d’abans de la guerra era el seu caràcter predominantment agrícola. Sens dubte, el fet que la institució de l’esclavitud congelés un capital de milers de milions de dòlars en éssers humans era de la major importància per mantenir aquesta forma de vida. Però el fet que es considerés als negres urbans i proletaritzats com elements difícils de controlar tampoc s’ha de passar per alt a l’hora d’explicar la reticència de la classe dominant sudista a incorporar a la seva forma de vida les tendències econòmiques que s’anaven imposant en el segle XIX.

Des d’un punt de vista filosòfic, així mateix, les conseqüències també eren importants. Ja s’ha demostrat que les corrents i consignes revolucionàries imperants molts cops calaven en la consciència dels esclaus i influïen en el seu comportament. Molts dirigents sudistes s’adonaven que una ideologia política progressista era incompatible amb el règim comercialitzat de la plantació d’esclaus. El temor que la primera conduís a la destrucció del segon va contribuir perquè el Sud rebutgés les doctrines de l’igualitarisme jeffersonià. Ja el 1794 un aristòcrata de Virgínia assenyalava que els demòcrates eren partidaris del poble humil, i plantejava: “Qui pot ser més humil que els nostres esclaus? Qui, per tant, pot ser més idoni per prendre als rics i participar en la direcció dels afers de la nostra nació?” Per a l’esclavocràcia del segle XIX, la Declaració d’Independència no va arribar a ser sinó  l’expressió d’un fanàtic irresponsable i perillós, una barreja ridícula i estrident d’incongruències. Com va dir el bisbe Elliot a Savannah, el 23 de febrer de 1862, després de la Revolució el poble dels Estats Units

“va declarar la guerra a tota autoritat… La raó humana es va exaltar fins arribar al sacrilegi, i, no només rebutjant l’experiència, sinó oblidant-se de la paraula de Déu, es va proclamar la igualtat de tots els homes i es va declarar que l’ésser humà era capaç de governar-se a ell mateix… Mai s’havien proclamat dues falsedats de major envergadura, perquè si la primera constituïa un atemptat contra els pilars de la societat civil, tal com ha existit sempre, la segona negava la caiguda i la corrupció original de l’home”.

Tant per als negres com per als blancs pobres, la llibertat al Sud no era més que un miratge, una aspiració.

I el manteniment del règim de l’esclavitud al Sud, en una nació basada en una profunda fe democràtica , exigia –o es considerava que exigia- tota una sèrie de mesures de repressió, tant al Nord com al Sud. Així, s’imposava el silenci sobre el tema de l’esclavitud, i s’atemptava contra la llibertat de correspondència i els drets de reunió i petició. Els mariners negres, procedents de nacions estrangeres o d’estats lliures, eren discriminats i maltractats. I s’esperonaven, tot i que no agradessin a molts ciutadans, activitats que tenien un clar accent pro-esclavista, com la captura dels esclaus fugitius, l’ús de l’exèrcit en tasques de control dels esclaus, les declaracions de sentiments expansionistes i el suport obert a les aventures destinades a fer noves annexions.

La lluita contra l’esclavitud es va anar ampliant fins esdevenir una batalla per la seguretat dels drets democràtics del poble blanc. Probablement aquesta evolució va ser la que va donar l’impuls decisiu al moviment abolicionista. Una de les principals causes d’això va ser el temor als complots o a les rebel·lions dels esclaus i les mesures que s’adoptaven per impedir-los i sotmetre’ls. De forma més directa el pànic a la insurrecció, que s’havia estès per tot el Sud, i les conjures o aixecaments que el justificaven, van proporcionar un material d’agitació valuós. És indubtable, com assenyalàvem, que el terror era un factor fonamental en l’ànim dels custodis d’aquest sistema patriarcal deliciós, i evidentment aquests complots i insurreccions resultaven un comportament inexplicable per a la presumpta docilitat i mesura dels “sirvents”. Més encara, com harmonitzar l’espectacle de negres ensangonats, orelles tallades, deportacions i execucions, amb el somni paradisíac de Dixieland?

Un aspecte de gran interès és la freqüència de la participació de blancs, generalment dels grups econòmics menys afavorits, en les activitats dels esclaus, i això malgrat  que els propietaris d’esclaus tractaven deliberadament d’escardar i destruir totes les associacions i individus que defensessin actituds antiesclavistes. És més, les mateixes rebel·lions dels esclaus, i els costosos i complexos sistemes de control que es necessitaven per al manteniment de la societat esclavista, estimulaven l’oposició d’aquells blancs que no posseïen esclaus contra els senyors del país. La despesa de compensar a aquells amos que havien perdut els seus esclaus per deportació o execució, i de mantenir les patrulles de vigilància i tot l’aparell militar de la policia, requeia en part sobre els blancs que no posseïen esclaus, que molts cops es ressentien d’això. D’altra banda, els serveis de vigilància no eren gens agradables i normalment resultaven perillosos, i qui més els patia eren precisament els blancs pobres, mancats dels mitjans necessaris per pagar les multes amb què es castigava a qui no complia aquest servei obligatori.

Alhora, un factor important a les consideracions dels líders sudistes i nacionals era la debilitat que patia, des del punt de vista militar, tota l’àrea esclavista. I en els moments de tensió, com durant la Revolució, la guerra de 1812 i la guerra civil, les mesures que s’adoptaven per garantir la subordinació o eliminar els símptomes de descontentament es traduïen en una greu debilitat de la capacitat militar del Sud. Tot això, com hem vist, va ser un tema candent a les discussions de la classe dominant, en uns casos a favor i en d’altres en contra, durant la dècada de 1850, i es va mantenir viu fins al mateix instant en què es va optar per una política de secessió. Entre les causes que van agreujar la tibantor amb què ja es prenien els blancs pobres la continuada dominació dels elements conservadors, van figurar algunes  de les mesures preventives que la Confederació va considerar necessari adoptar, particularment aquella que a la primera llei de mobilització eximia del servei militar a un blanc (propietari o capatàs) per cada vint esclaus, posteriorment transformada en la d’un blanc per cada quinze esclaus.

En aquest estudi hem intentat afrontar la necessitat, cada cop més aguda als llargs dels anys, d’exposar amb realisme la resposta dels negres nord-americans a la seva condició d’esclaus. Les dades que aquí oferim obliguen a revisar aquella idea, tan generalment admesa, que la seva resposta va tenir un caràcter passiu i dòcil. Tot el contrari, totes les dades ens porten a la conclusió que el descontentament i l’esperit de rebel·lia no només van estar extraordinàriament generalitzats, sinó que, de fet, van constituir una característica dels esclaus negres als Estats Units.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!