Amunt els punys!

Rellegint aquest text de Josep Maria Roig (La República i els processos autonòmics, al volum 9 d’Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans), un no pot deixar de pensar en alguns paral·lelismes amb la situació actual, tant pel que fa a l’esclat “d’una dinàmica social catalanista latent” com en l’efecte de politització i radicalització que produïa l’”actitud repressora matussera de la Dictadura” (de Primo de Rivera). Paral·lelismes fins a un cert grau, perquè la història no es repeteix igual. I menys després de 40 anys de dictadura feixista i de prop de 40 més de l’anomenada Transició.

Aquí en va un tast, perquè us en feu una idea vosaltres mateixos.

Els quinze mesos que van des de la dimissió de Primo de Rivera (gener del 1930) fins a la proclamació de la Segona República (abril del 1931) van ser d’intensa activitat política i de canvi progressiu en els comportaments socials. Govern i oposició es van preparar per a conduir una transició amb propòsits gens rupturistes els uns, i de radical transformació els altres.

La Dictadura havia indignat la major part de la població catalana amb la seva actitud repressora tan matussera, i havia deixat un sentiment d’hostilitat que es va manifestar, per exemple, en l’assalt de molts locals de la Unión Patriótica, en la destrossa de retrats del rei o en el trencament de plaques de carrers que duien el nom de Primo de Rivera.

Les eleccions del 12 d’abril de 1931 a Catalunya

El resultat de les eleccions –en les quals només votaren els homes majors de 25 anys- precipità la instauració de la República a tot l’Estat espanyol, però a Catalunya va palesar un estat de radicalització molt allunyat del reformisme prudent i cautelós que havia dominat fins el 1923, i atorgà l’hegemonia a uns altres protagonistes. Durant els anys de forçada inactivitat política de la Dictadura es va produir l’evolució d’un catalanisme burgès, conservador, moderat en les seves reivindicacions autonòmiques, a un altre més radical, protagonitzat per les classes populars i mitjanes que van votar un líder separatista.

La inesperada victòria electoral dels republicans a les principals circumscripcions va capgirar l’espectre de les forces polítiques majoritàries a Catalunya. La victòria aclaparadora d’ERC –a la qual va contribuir molt el lideratge de Francesc Macià- era el vot a un programa que preconitzava unes reformes socials avançades, un reconeixement de la realitat nacional de Catalunya, del seu dret a l’autodeterminació, i la instauració d’una república federal.

Conseqüent amb aquest programa i en nom de “la suprema legalitat: el sufragi popular”, el 14 d’abril de 1931 Companys proclamà la República des del balcó de l’Ajuntament. Més tard, a un quart de tres de la tarda, Macià instaurà “l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”. En altres notes i proclames fetes al llarg de la tarda, Macià introduí matisos diferents, però sempre des de l’afirmació d’una república catalana i d’una república federal espanyola. La jornada va ser una veritable festa a tot Catalunya. No hi va haver gairebé incidents i pels carrers de Barcelona van desfilar al llarg de la tarda més de cent mil persones cridant a favor de Macià i de la República.

A partir d’aquest moment els esdeveniments a la capital catalana van seguir un ritme accelerat, mentre que a Madrid encara tardaren unes quantes hores a proclamar la República. Aquest marge de temps va permetre consolidar una Catalunya republicana amb personalitat pròpia i va permetre prendre tota una sèrie de decisions amb un grau de sobirania gairebé total, sense dependre dels esdeveniments i de les autoritats –inexistents- de la capital del regne. Algunes d’aquestes decisions van ser el nomenament d’un govern provisional de Catalunya, i els del capità general, del president de l’Audiència, de l’alcalde de Barcelona i de cinc comissaris a la Universitat. Les comunicacions de Macià amb Niceto Alcalá Zamora primer, i després amb altres integrants del govern provisional de la República Espanyola, van ser constants, encara que alguns dels nomenaments esmentats provocaren tensions.

El doble poder –un a Madrid, l’altre a Barcelona- creava una situació difícil; l’actitud de Macià per a fer prevaler la seva decisió era democràticament legítima, però, alhora, no tenia una força real per a defensar-la en cas de conflicte. Així s’arribà a l’acord del 17 d’abril de 1931. Aquest dia, tres ministres del govern provisional de la República es van desplaçar a Barcelona i en una reunió amb Francesc Macià i altres membres del govern català es va arribar a l’acord de substituir la República Catalana per la Generalitat de Catalunya. No era un simple canvi de nom, sinó un cert retrocés respecte al “cop d’audàcia” (tal com el qualifica Ferran Soldevila) del 14 d’abril. La cordialitat entre republicans catalans i espanyols i la mútua necessitat d’aconseguir o mantenir una entesa van ajudar a fer possible el pacte, pel qual ambdues parts acceptaven una Generalitat que no les satisfeia plenament.