Amunt els punys!

Fragment de Soleà, de Jean-Claude Izzo (editorial Límits, 2004). Traducció de Lluís Maria Todó

L’Hélène Pessayre tenia els mateixos temors sobre el futur del port de Marsella.
– Miri, això del Sud, del Mediterrani… No tenim cap futur. Nosaltres pertanyem a això que els tecnòcrates anomenen “les classes perilloses” de demà.
Va obrir el bolso i em va passar un llibre.
– ¿Ha llegit això?
Era un estudi de Sandra George i Fabrizio Sabelli, Crédits sans frontières, la religion séculière de la Banque mondiale.
– És interessant?
– Apassionant. Explica de manera entenedora com, després de la guerra freda i l’interès d’Occident per integrar el bloc de l’Est -en bona mesura, en detriment del Tercer Món-, el vell mite de les classes perilloses ha repercutit cap al Sud, i sobre els immigrants del Sud cap al Nord.
Ens havíem assegut en un banc de pedra, al costat d’un vell àrab que semblava dormir. Al seu rostre hi flotava un somriure. Més avall, a les roques, dos pescadors, parats o beneficiaris de pensions no retributives, vigilaven la canya.

Davant nostre, el mar. L’infinit blau del món.
-Per a l’Europa del Nord, el Sud és necessàriament caòtic, radicalment diferent. I per tant, inquietant. Jo penso, en fi, estic d’acord amb els autors del llibre, que els Estats del Nord reaccionaran erigint un limes modern. Ja m’entén, com les antigues fronteres entre l’Imperi romà i els bàrbars.
Vaig xiular entre dents. Segur que aquella dona els hauria agradat, a en Fonfon i a en Mavros.
– La pagarem molt cara aquesta nova representació del món. Nosaltres vull dir tots els que no tenen feina, els que estan al límit de la misèria, i també tots els xavals, la gent dels barris del nord, de les barriades populars, que veiem tirats per la ciutat.
– I jo que em considerava pessimista… -vaig dir, rient.
– El pessimisme no serveix per a res, Montale. Aquest món nou està tancat. Acabat, ordenat, estable. I no hi ha lloc per a nosaltres. Domina un nou pensament. Judeo-cristiano-heleno-democràtic. Amb un nou mite. Els nous bàrbars. Nosaltres. I nosaltres som innmobrables, indisciplinats, i nòmades, és clar. I a més a més, evidentment, miserables. La raó i el dret són a l’altra banda de la frontera. I la riquesa també.