Amunt els punys!

El fracàs de les successives avaluacions i tests d’estrès practicats a la banca europea és una bona mostra de la capacitat de les institucions financeres per eludir controls seriosos, o de la dificultat de fer una avaluació sensata de riscos en l’enrevesat món de les finances.

El cas de la banca espanyola és paradigmàtic. Considerada al principi de la crisi com una de les més sòlides del món (perquè a l’anterior crisi bancària –la dels setanta- s’havien introduït una sèrie de mesures cautelars), en poc temps ha fos el seu prestigi i ha passat a esdevenir en conjunt una “banca-escombraria”. Algú hauria d’explicar per què han fracassat estrepitosament els controls del Banc d’Espanya, les successives avaluacions de riscos, les diferents reformes bancàries. Una sarta d’intervencions que al poc temps s’han mostrat ineficaces o errònies. No hi ha cap garantia que l’última avaluació que situa el forat de la banca espanyola en 62.000 milions d’euros sigui la definitiva, perquè els ben pagats avaluadors s’han limitat a fer un informe a partir de les dades prèvies que els ha subministrat el mateix Banc d’Espanya. Sense comptar la poca credibilitat que pot tenir una consultora com Oliver Wyman, que anteriorment havia qualificat a l’irlandès Allied Irish Bank com el millor banc del món, pocs mesos abans de conèixer-se la seva situació de verdadera ruïna.

El sistema financer ha esdevingut un veritable embornal de recursos i un atractor fatal per als comptes públics i l’endeutament de molts governs. I ha esdevingut un verdader perill sistèmic per a l’economia mundial. Un embornal que és el producte de l’extrema llibertat d’acció que les polítiques neoliberals han permès a les entitats financeres, a la capacitat ingent de creació d’actius financers que possibiliten l’opacitat, l’especulació, la dificultat de control dels moviments fiscals. Unes polítiques legitimades per centenars d’economistes empleats a l’acadèmia i les grans institucions que han contribuït a crear el marc analític que les ha permès i que han servit també com a paraxocs enfront dels que han defensat la necessitat d’una regulació de veritat. Destaca la rapidesa amb què els governs s’han aplicat a dur a terme reformes laborals, retallades de drets socials o ajudes massives als bancs, enfront de la lentitud –per dir-ho suaument- de la reforma en profunditat del sistema financer. Aquí només s’han aplicat reformes marginals. Ni tan sols s’ha estat eficaç en controlar els disparatats emoluments autoadjudicats pels grans directius del sector. Una reforma radical del sistema financer no és la panacea a tots els problemes de l’economia mundial, però sí una de les qüestions bàsiques a abordar per evitar que el sector segueixi devorant recursos generant riscos massius. Podem començar exigint que la banca nacionalitzada i inevitablement “rescatada” a compte de l’erari públic sigui reformada com una verdadera banca pública i per tant serveixi, com a mínim, per generar un contrapunt a l’espera d’una reforma radical de tot els sistema financer.

(Mientras Tanto, 29 de juny de 2012)