Amunt els punys!

Com hem arribat fins aquí? Aquest és un article de fa 7 anys. Molt ha plogut des d’aleshores. I en canvi, alguna de les claus de l’ascens de l’independentisme ja s’hi poden trobar en l’anàlisi que s’hi feia.
 

Anem per parts. Valdria la pena, en primer lloc, aclarir què no és el projecte d’Estatut i per això el millor és basar-nos en el que defensa el “laboratori ideològic” del PP, la FAES, que amb el títol “Catalunya, segons el projecte d’Estatut: una nació tridimensional” (25-10-2005) dedica monogràficament un dels seus “papers” al text en discussió. L’”estudi” acaba afirmant que l’Estatut “declara la independència per la porta del darrera”. Però abans d’arribar a aquesta conclusió es poden llegir fragments molt interessants com el que qualifica de “model intervencionista més propi de les dictadures socialistes que de societats lliures”. El text expressa una indignació amarga pel fet que “els catòlics catalans no hagin fet una batalla frontal contra la legalització de l’avortament, l’eutanàsia, el matrimoni homosexual i d’altres formes de convivència”. Aquesta última formulació, seguint amb l’estudi, “constitueix la porta legal per a la futura ampliació del matrimoni a unions poligàmiques com les que autoritza la religió islàmica”. De moment, no hem sentit Rajoy vinculant l’Estatut amb Al Quaeda, però no ens hauria de sorprendre’ns si ho fes pròximament. Si, segons la fundació del PP, l’Estatut arriba a l’extrem que “legalitza l’assassinat pietós”, podem esperar qualsevol cosa. L’estudi revela la seva total estupefacció davant “el fet inesperat” que Espanya sigui un Estat plurinacional, “com si tal cosa”.

 

Òbviament, el sentit de totes aquestes falòrnies reaccionàries no és altre que alimentar ideològicament al “nucli dur” de la base de suport del PP. No deixa de ser simptomàtic que la dreta vulgui recuperar la seva posició al govern atiant la bandera de l’espanyolisme més ranci, en aquesta ocasió sota la forma de l’anticatalanisme més visceral. En realitat, és un senyal de la seva debilitat i de la seva desesperació, a part d’un signe inequívoc que segueixen molt vives les tradicions reaccionàries de la burgesia espanyola i de l’aparell estatal.

 

L’Estatut no és cap “declaració d’independència”. Al seu preàmbul podem llegir una cosa tan confusa com: “(…) mouen aquest Estatut l’aspiració,el projecte i el somni d’una Catalunya sense cap tipus d’obstacles a la lliure i plena independència que una nació necessita avui”. En cap moment es proclama la independència i ni tan sols es defensa el dret d’autodeterminació. A l’Article 1 s’afirma que “Catalunya exerceix el seu autogovern mitjançant institucions pròpies, constituïda com a comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i el present Estatut”.

 

Estaria molt bé que l’Estatut fos realment un desafiament al sistema polític i econòmic capitalista, però no ho és. Estaria molt bé que l’Estatut, per exemple, qüestionés el paper de la monarquia, una institució heretada del franquisme i profundament antidemocràtica. Malauradament, quan es refereix al monarca el projecte d’Estatut ho fa per reafirmar el seu paper. L’Estatut determina, per exemple, que en els protocols el president de la Generalitat “té la posició preeminent per darrera del Rei”, és a dir, es reconeix directament al Rei com la representació política més important a Catalunya. Seria molt positiu que qüestionés la Llei de Partits, que, en realitat, és una trampa contra totes les organitzacions de l’esquerra, que defensés drets democràtics a les casernes de l’Exèrcit i de la Guàrdia Civil i establís mecanismes de depuració dels elements feixistes que estan incrustats en aquestes institucions i també en el Poder Judicial. Estaria molt bé que al seu preàmbul, en l’apartat dels recordatoris històrics, l’Estatut expliqués el paper del franquisme en la repressió de la llengua i la cultura catalanes. Seria fantàstic que s’expliqués com el poble treballador català, espatlla amb espatlla amb els treballadors de la resta de l’Estat, van lluitar contra la dictadura, contra tot tipus d’opressió nacional i per una transformació social profunda. En el terreny social, per exemple, hagués estat molt bé un apartat dedicat a defensar als treballadors enfront dels voltors de les multinacionals, que després d’omplir-se les butxaques de diners públics amenacen amb anar-se’n o se’n van, efectivament, deixant a milers d’obrers al carrer. També estaria molt bé que s’hagués fet una defensa clara de l’ensenyament i la sanitat públiques, establint, per exemple, que no poden ser objecte de privatitzacions i negocis particulars…

 

Sens dubte, un Estatut d’aquest tipus, que significaria una defensa genuïna dels drets democràtics i socials de la immensa majoria del poble català, no hagués evitat la histèria de la dreta, però sí hagués aconseguit un suport entusiasta de la població dins de Catalunya i com a mínim la simpatia de la resta de l’Estat. El suport del poble català a l’Estatut és ara majoritari, però és un suport passiu, i sobretot, és una reacció defensiva enfront de la campanya anticatalana salvatge promoguda per la reacció.

 

A qui beneficia aquest Estatut?

 

El projecte d’Estatut s’ha presentat com un gran avenç en el terreny polític i social però en realitat no ho és. Fins i tot té aspectes prou conservadors. La prova més evident és que ha estat recolzat per Convergència i Unió, ex soci del PP a la primera legislatura d’Aznar. Per exemple, en un tema tan decisiu com l’educatiu, CiU s’ha sortit amb la seva forçant el tripartit a incloure garanties per a l’escola concertada i vetant, a la pràctica, el caràcter laic que en principi el tripartit defensava per a l’ensenyament. Així, a l’apartat 21, inclòs en el títol dedicat als drets, s’estableix que “els pares tenen garantit, d’acord amb l’establert en l’Article 37.4, el dret que els assisteix perquè els seus fills i filles rebin formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves conviccions a les escoles de titularitat pública, en les quals l’ensenyament serà laic”. És a dir, que no serà laic perquè els capellans podran predicar la seva doctrines a les aules.

 

A l’Article 31, dedicat a l’educació, l’Estatut limita l’acció del govern català als principis “establerts per l’Estat per al dret a l’educació i a la llibertat d’educació”. Sabem què vol dir “llibertat d’educació” per a la dreta: dret a rebre fons públics per als seus centres. Per si no quedés clar, a l’Article 21 esmentat abans s’estableix que “els centres privats podran rebre finançament públic d’acord amb l’establert a les lleis”.

 

De manera increïble, l’Estatut estableix al seu Article 161, dedicat a “les relacions amb les entitats religioses”, l’obligació de la Generalitat a col·laborar, promocionar i cooperar amb les entitats religioses, apuntant explícitament la possibilitat de desenvolupar els convenis signats per l’Estat central amb les diferents esglésies. És vergonyós que tres partits que es reivindiquen de tradició laica hagin cedit en aquest punt tan important a CiU, la gran derrotada a les passades eleccions autonòmiques. El “radicalisme” de l’Estatut no es veu per enlloc. Segons la Vanguardia (30-9-2005), a la recta final de la negociació de l’Estatut, Duran i Lleida va declarar que la no laïcitat de l’ensenyament era una condició tan important com la qüestió del finançament per al vot de CiU.

 

Pel que fa als drets en matèria social (vivenda, sanitat, educació…) l’Estatut és tan genèric com totes les altres constitucions i ens remet “al que la llei determini”, raó per la qual és perfectament acceptable per a la burgesia, perquè per res amenaça els seus beneficis i les seves subvencions. En alguns casos, la plasmació concreta del “que la llei determini” significarà una regressió, com és el cas de la nova llei que la Generalitat vol aprovar per principis de gener, per la qual convertirà l’Institut Català de la Salut (ICS) en una empresa pública de gestió privada.

 

Quant a la llengua catalana, la realitat no canviarà respecte a un tema central: no s’estableixen mecanismes legals ni financers perquè l’ensenyament del català arribi en condicions de qualitat i gratuïtat i sense perjudici de l’escàs temps lliure de què disposen els treballadors. Tot i així, amb només esmentar-la, la qüestió de la llengua desferma la histèria de la dreta espanyolista i reaccionària. És un dret absolutament elemental que a Catalunya qualsevol persona tingui el dret a ser atès en català a l’administració de l’Estat. El català encara és lluny d’estar normalitzat, per exemple, a l’administració de Justícia, on a penes un 21% de les sentències van ser redactades en aquesta llengua, quan el 50% de la població empra el català com a llengua principal. La qüestió lingüística és un tema molt sensible i no ha de ser emprat en cap sentit com un instrument d’opressió o discriminació. Però aquí un aspecte fonamental són els mitjans públics que es posen a la seva disposició. No n’hi ha prou amb proclamar “el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials”.

 

Combatre la campanya del PP

 

Per al PP, l’Estatut és un pretext per donar forma i base (encara que sigui inventada) als arguments reaccionaris amb els que vol erosionar al govern del PSOE, alimentant prejudicis i estenent al màxim l’odi nacional. És hipòcrita dir, com diu Rajoy, que no hi ha una campanya anticatalana. En un reportatge fet per la Vanguardia (30-9-2005), basat en entrevistes fetes a Madrid, es reflectia molt bé l’excitació nerviosa que la campanya del PP provoca en la seva base de suport tradicional: “María Zambrano passeja als seus 50 anys acabats de fer pel carrer Serrano, al barri de Salamanca… Preguntar-li per l’Estatut (obligatori castellanitzar-lo) és preguntar-li gairebé pel dimoni, que clarament s’ha encarnat en Carod-Rovira. ‘És una vergonya. Estan tensant la corda de nou, demanant més i més govern per acabar separant-se d’Espanya. I tot perquè Maragall és un titella en mans dels amics dels etarres, Carod-Rovira’. Aquesta opinió és compartida ‘punt per punt’ per Margarita, de 32 anys, enginyera tècnica, que està ‘terriblement indignada’ pel que està passant a ‘Espanya en general’ amb els ‘catalans pressionant a un govern venut als separatistes”.

 

Entre els treballadors, aquesta campanya verinosa del PP té menys impacte, perquè hi ha una reacció natural de relativitzar tot el que ve d’aquesta gent associada a 8 anys de mentides, repressió i retrocessos socials, així com per la seva descendència directa de la dictadura franquista. Així, en el mateix reportatge, però en una entrevista feta al barri obrer de Vallecas, “Alberto Sánchez, de 42 anys, empleat en una empresa de missatgeria, deia el següent: ‘Estatut? Quin Estatut? A mi deixa’m d’històries que no entenc i pregunta’m sobre què penso d’unes obres que tenen a la gent permanentment cabrejada i sobre el temps que em roben per estar amb el meu fill de set anys’. Elena Molinero, auxiliar de clínica, de 41 anys, assenteix amb el cap visiblement. Per a ella, això de l’Estatut és cosa dels catalans, ‘que no m’interessa. Si volen més govern, que el tinguin. Jo el que vull és que s’acabin les obres per no passar-me la vida ficada en un embús”.

 

En canvi, el perill de la divisió de la classe obrera en línies nacionals existeix. Aquest és el punt més important: que la intoxicació del PP no contamini la unitat de la classe obrera a tot l’estat espanyol. Evidentment, és l’esquerra, en particular els dirigents del PSOE, els responsables principals de fer front a aquest perill. El problema és que no estan sent capaços de fer-ho i en alguns casos, directament, estan afegint aigua a la roda de molí de la reacció.

 

Efectivament, l’Estatut té com a teló de fons la disputa pel pastís pressupostari entre la burgesia catalana i la burgesia centralista. El tripartit ha actuat com a cadena de transmissió dels interessos de la burgesia catalana, permetent, a més a més, que CiU, el seu representant legítim, participi plenament en la seva elaboració. Els diners de més que aconsegueixi la Generalitat no aniran en benefici dels treballadors catalans. No es pot parlar d’”interessos de Catalunya” en abstracte, com ho fa la burgesia i el mateix tripartit. Un bon exemple d’això és el Pacte per la Competitivitat signat entre la patronal i els sindicats pel qual el govern de la Generalitat destinarà durant aquesta legislatura uns 2.000 milions d’euros a diferents mesures socials, infraestructures i ajuts als empresaris. Mentre que a mesures socials, dels 2.000 milions d’euros es destinen 153 milions, al “foment de la competitivitat” i al “foment de les exportacions i projecció internacional” es destinen més de 700 milions. Un altre exemple és l’increment de la partida destinada a subvencions a les escoles privades concertades.

 

La postura d’Ibarra, Bono, Vázquez i companyia

 

Estem parlant d’una disputa egoista, és clar que sí, per diners i per privilegis, però una disputa egoista entre les diferents burgesies de l’estat espanyol i d’aquesta disputa ni els treballadors catalans, ni els bascos ni els de cap altre lloc en traurem res de bo. El que no es pot fer, com fan Rodríguez Ibarra (president d’Extremadura), Paco Vázquez (alcalde de Corunya) o Bono (ministre de Defensa), és pretendre abanderar la defensa dels pobres contra els rics fent front únic amb el PP, és a dir, amb el representant polítics dels rics. Hem de denunciar les maniobres de la burgesia catalana, hem de denunciar la seva tradicional utilització del sentiment nacional del poble català per defensar els seus interessos de classe. Però per denunciar les maniobres egoistes de la burgesia catalana no es pot ridiculitzar, ni minimitzar, ni negar els sentiments nacionals dels catalans i, fins i tot, negar la seva existència, com fa Rodríguez Ibarra. El 13 d’octubre, aquest últim va promoure una proposició no de llei, aprovada a l’assemblea regional d’Extremadura pel PP i el PSOE, en la qual es rebutjava el “concepte de solidaritat” recollit a l’Estatut de Catalunya. Fan servir el sentiment de la població de lluitar contra els privilegis, contra la discriminació de les zones pobres respecte de les riques, per negar l’existència de particularitats històriques a Catalunya, Euskadi o Galícia, per negar que, efectivament, a l’estat espanyol conviuen diferents realitats nacionals i que han estat històricament oprimides pel centralisme espanyol. És important no barrejar les dues coses, perquè com veiem en el cas de Rodríguez Ibarra, Bono i Paco Vázquez, acaben sent els abanderats del pitjor nacionalisme, el nacionalisme espanyol, el nacionalisme opressor.

 

A més a més, si efectivament aquests senyors estan preocupats pel repartiment del pastís entre rics i pobres, és incomprensible que ho hagin dit res pel que fa a l’amnistia fiscal recent que el govern ha aprovat per a les Societats de Capital Variable, que s’encarreguen de gestionar les grans fortunes. Per què no protesten contra els pressupostos generals de l’Estat, que tornen a regalar milions d’euros a empresaris en concepte d’incentius fiscals o als banquers pels interessos del deute públic?

 

És increïble que cap dirigent socialista estigui criticant seriosament la Llei de Capitalitat llençada per Esperanza Aguirre i Gallardón a Madrid. Sobre aquest projecte es podia llegir, el 18 d’octubre, al suplement de Madrid de El País, els següents fragments: “El document fixa un ‘fons complementari de finançament’ pel qual la capital ‘participa en els tributs de l’Estat”. “L’administració central cedirà percentatges fixes –que encara estan per negociar- de la recaptació de l’IRPF, de l’IVA…”. Atenció: “El text legal recorda que caldrà reformar la Llei Orgànica del Poder Judicial”. Gallardón vol modificar també la llei estatal que regula les incompatibilitats per facilitar els negocis dels seus regidors mitjançant la Llei de Règim Especial per a Madrid. També, amb aquesta futura llei, “persones que no van ser elegides democràticament a les eleccions municipals podran ser membres de la Junta de Govern de l’Ajuntament”. Increïble! En canvi, ni Rodríguez Ibarra ni els dirigents del PSOE de Madrid, ni per descomptat la dreta, s’escandalitzen pel fet que a Madrid “s’ho vulgui endur tot” o que “canviï una llei que afecta a tots els espanyols”. Alguns dirigents de l’esquerra, miops, pensen que l’anticatalanisme és més rendible electoralment que la polarització en línies de classe, sobretot si serveix de cortina de fum per cobrir les vergonyes de la política social i econòmica del reformisme sense reformes.

 

Un altre aspecte a tenir present és que, en haver d’enfrontar-se a l’ofensiva reaccionària del PP, els dirigents del PSOE i del PCE-IU es veuen llastrats pels seus compromisos del passat, durant l’anomenada Transició, en la qual es va establir una llei de punt final de fet, sense que fossin castigats ni tan sols remoguts de l’aparell estatal els colpistes i criminals del 18 de juliol de 1936. El PP, que ni tan sols va donar suport a la Constitució en el seu moment, la fa servir ara en contra del PSOE, i no sense certa coherència. La Carta Magna hereta molts trets del franquisme, com per exemple, la monarquia o “la indivisibilitat de l’Estat” (Article 2), que entra en contradicció amb el dret d’autodeterminació –al que van renunciar el PSOE i el PCE en ares del consens amb la dreta-, la reivindicació del qual és ara necessària per combatre de manera coherent els efectes perniciosos que pugui tenir entre els treballadors la campanya reaccionària del PP.

 

En el passat recent, el PSOE, en la qüestió nacional, ha fet una política frontista amb el PP, aprovant mesures tan profundament antidemocràtiques com la llei de partits. No és estrany que tot això sigui un llast a l’hora de fer front a la demagògia reaccionària del PP i aquest llast només es pot deixar anar trencant amb la política de col·laboració de classes que han practicat els dirigents del PSOE en tots els terrenys durant els últims 25 anys.

 

Un altre dels problemes que tenen és la seva política en el terreny social. Si el govern posés en pràctica una política de canvis socials profunda en el terreny educatiu, en la sanitat, en l’ocupació, etc., tot el soroll que està muntant el PP s’esvairia d’un cop de ploma. Però ens trobem que l’Estatut no entusiasma ni a Catalunya, com no podia ser d’altra manera amb el contingut que té. En general, la política econòmica i social del PSOE es diferencia poc de la que practicava el PP i, a sobre, com hem vist, els dirigents del partit no tenen ni la cohesió interna ni els arguments més elementals per fer front a les fanfarronades de la dreta.

 

Des del punt de vista dels interessos dels treballadors i del poble català, l’Estatut no és cap pas endavant. En canvi, només hi ha dues maneres d’oposar-s’hi: com ho està fent el PP o defensant un programa genuïnament socialista i internacionalista, incloent el dret d’autodeterminació. Les mitges tintes donen com a resultat l’olla de grills que ara mateix és la direcció del PSOE en aquest tema, en la que cada direcció local es plega o bé a la burgesia centralista o bé a la burgesia perifèrica, contribuint d’aquesta manera a dividir als treballadors en línies nacionals i a desarmar-lo ideològicament.

 

Paradoxalment, la dreta és més vulnerable que mai, s’està mostrant tal com és! L’únic que magnifica els efectes de la seva estridència és la inhibició dels dirigents de l’esquerra per fer-li front de manera conseqüent, tant en el terreny de la qüestió nacional com en el terreny social. La moderació i el consens de Zapatero és respost amb l’envalentiment de la reacció. No deixa de ser curiós que l’Estatut, que en un primer moment es va presentar com l’alternativa raonable al “radical pla Ibarretxe” s’hagi acabat convertint en un problema per al govern i el cavall de batalla del PP. La qüestió de l’Estatut revela, com molts altres aspectes, les dificultats del reformisme en una època històrica en la qual la crisi general del capitalisme i la polarització social marquen la tònica. És l’hora del marxisme revolucionari, és l’hora de l’internacionalisme proletari.