Amunt els punys!
de Sabadell al món
La financiarització de l’economia espanyola
Nacho Álvarez, membre del consell assessor de Viento Sur
L’estratègia d’austeritat de la UE per abordar el problema d’endeutament de l’economia espanyola és, en realitat, un paquet de rescat a la banca privada, especialment a la banca alemanya i francesa. Tant en aquells casos en què les economies endeutades s’han vist obligades a acollir-se al mecanisme de rescat de la UE (Grècia, Irlanda i Portugal), com en aquells en què encara no ha estat així (Espanya o Itàlia), la lògica és similar.
Si l’economia no ha estat rescatada encara pel mecanisme de Facilitat Europea d’Estabilitat Financera (FESF), es posen en marxa retallades socials i mesures d’ajust per recuperar la confiança dels mercats i garantir el cobrament del deute als creditors, a costa de condemnar al país a l’estancament i a la regressió social, i a costa de reforçar els mecanismes de transferència de rendes des del món del treball cap a les rendes del capital.
Si, per contra, el país és incapaç de mantenir la pressió dels mercats financers i es veu obligat, malgrat haver aplicat les mesures d’ajust, a recórrer al mecanisme de rescat de la UE, la lògica descrita no només continua, sinó que es reforça: el mecanisme de rescat –de forma més o menys directa- permet anar saldant els deutes amb els creditors privats i els inversors financers a canvi que el país “rescatat” accepti un nou deute amb la UE, que passa a ser pagat amb les impostos dels ciutadans, alhora que els mecanismes de condicionalitat i ajust que garanteixen el pagament d’aquest deute s’endureixen.
(…) Un primer punt que l’esquerra ha de tenir present per aixecar una alternativa política a les mesures de retallades és la seva orientació cap a la UE. En aquest moment, l’única sortida favorable a la majoria social espanyola passa per una ruptura amb les mesures que imposa la UE i amb la disciplina de l’Euro.
(…) Ara bé, com iniciem aquesta ruptura amb la UE? Què proposem a canvi? És necessari començar desafiant les polítiques de retallades, és a dir, desobeint els tractats com el Pacte d’Estabilitat i Creixement o el Pacte de l’Euro. Començar a recuperar la sobirania fiscal passa per una ruptura amb aquests acords.
(…) A més a més, si el filat que ha col·locat Brussel·les al nostre voltant ens obliga a haver d’escollir entre pagar el deute o tancar quiròfans, haurem lògicament d’apel·lar a les prioritats que té un Estat amb la seva població i iniciar el camí del rebuig del deute.
(…) Més enllà de mesures encaminades a para l’ofensiva actual del capital, una alternativa d’esquerres hauria de tractar de coordinar a nivell europeu una batalla per l’ocupació. Per a això, impulsar una disminució de la jornada laboral sense reduccions salarials permetria no només contribuir a solucionar el terrible problema de l’atur, sinó també posar les bases d’un nou model de distribució de la renda que signifiqués un punt i a part en la tendència d’aquestes últimes dècades a Europa.
Per últim, la ruptura amb les institucions de Brussel·les que aquí es proposa ha de considerar la necessitat d’una profunda refundació democràtica d’Europa. Les institucions de Brussel·les –que no apareixen a cap Constitució del món i els dirigents de les quals no són elegits per cap parlament- han completat una expropiació política sense precedents, confiscant la sobirania parlamentària de les democràcies europees. Efectivament, els parlaments nacionals s’han prestat de forma voluntària a aquesta expropiació, però això no fa que aquesta sigui menor: qualsevol govern que en aquest moment pretengui aplicar polítiques verdaderament progressistes en el si de la UE es veurà abocat a incomplir els tractats existents i a xocar amb el BCE i amb la Comissió Europea.
http://www.vientosur.info/spip/IMG/pdf/La_financiarizacion_de_la_economia_espanola-1.pdf
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Atentament