Amunt els punys!

Del llibre d’Arundhati Roy, L’àlgebra de la justícia infinita, editorial Empúries, 2003

Els pantans construïts al llarg del riu Narmada a l’Índia des dels anys 1990 han provocat un historial terrible de poblacions desplaçades: 162.000 per la presa de Bargi, prop de Jabalpur; 140.000 més pel projecte de regadiu Andhra Pradesh II; 240.000 pel de l’alt Krishna, a Karnataka. Aquí va un trosset de l’extraordinària història que ens explica A. Roy en el seu article “El màxim bé comú” (maig de 1999).

El 1988 el Narmada Bachao Andolan va demanar formalment la interrupció de les obres de tots els projectes de desenvolupament que implicaven la vall del Narmada. Les persones afectades van manifestar que s’ofegarien, si calia, però que per res del món no abandonarien les seves llars. Dos anys més tard, el moviment s’havia ampliat i comptava amb el suport d’altres grups de resistència. El setembre de 1989 més de cinquanta mil persones provinents dels quatre punts cardinals de l’Índia es van reunir a la vall i es van comprometre solemnes a lluitar contra el “desenvolupament” destructiu. L’emplaçament de la presa i les zones adjacents, qüestions sotmeses ja a la Llei de secrets oficials de l’Índia, van ser acordonats en virtut de l’Article 144 d’aquesta llei, que prohibeix les reunions de grups formats per més de cinc persones, i la policia va tallar tots els accessos a la zona. Tot i les barreres policíaques, al cap d’un any, el 28 de setembre de 1990, milers de camperols van concórrer a peu i amb barques a un poblet de Madhya Pradesh anomenat Badawi, on van reafirmar el seu compromís de morir ofegats abans d’acceptar ser expulsats d’aquelles terres.

(…) En conseqüència -no podia esdevenir-se d’una altra manera-, va augmentar la repressió a la vall. A partir d’aquell moment, la política del govern, tal com va manifestar un ministre particularment expressiu, va ser “inundar la vall de caqui”.

El 25 de desembre de 1990 sis mil persones van caminar més de cent quilòmetres carregades amb provisions i el material necessari per acampar, acompanyant un grup de set activistes que havien decidit immolar les seves vides per salvar el riu. A Ferkuwa, a la frontera amb Gujarat, van ser detinguts per batallons de la policia fortament armada i una multitud procedent de Vadodara, formada per gent llogada però també per gent sincerament convençuda que la presa de Sardar Sarovar era “una necessitat vital per a Gujarat”. (…) Els manifestants van demanar que se’ls deixés creuar la frontera per dirigir-se a l’emplaçament de la presa. La policia no els ho va permetre. Per subratllar el caràcter no violent de la manifestació, els camperols portaven les mans lligades. Un darrere l’altre van desafiar la policia. Van ser colpejats, detinguts i arrossegats fins a camions que els van conduir fins a un descampat que hi havia diversos quilòmetres d’allà i els van deixar anar. Però ells es van tornar a agrupar i van reprendre la manifestació.

La manifestació va allargar durant dues setmanes. Al final, el 7 de gener de 1991 els set membres que havien decidit immolar les seves vides es van declarar en vaga de fam indefinida. La tensió va augmentar fins a crear una situació de perill. L’atenció que hi dedicaven els mitjans de comunicació, tant indis com internacionals, era cada vegada més important. Gairebé cada dia es publicaven articles i s’emetien reportatges. Activistes de grups de defensa del medi ambient van exercir intenses pressions a Washington. Va arribar un punt que el Banc Mundial, avergonyit pel caire de les informacions periodístiques, va anunciar que encarregaria a una comissió independent un estudi dels projectes de Sardar Sarovar, un gest sense precedents en la història de l’entitat. Quan la notícia va arribar a la vall, va ser rebuda amb recel i incertesa. La gent no tenia cap motiu per confiar en el Banc Mundial. Amb tot, no deixava de ser una victòria, fins a cert punt. Els camperols, comprensiblement preocupats pel deteriorament físic amenaçador dels seus companys, que ja feia vint-i-dos dies que no menjaven, els van demanar que donessin per acabada la vaga de fam. El 28 de gener van anunciar oficialment que el desdejuni de Ferkuwa s’havia acabat, i l’exèrcit valerós i malforjat va tornar als seus llocs d’origen cantant a ple pulmó “Hamare gaon mein hamara Raj!” (“Som nosaltres els que governem els nostres pobles!”).

(…) De moment, el pantà de Sardar Sarovar només ha cobert una quarta part de la zona que inundarà quan la presa arribi a l’alçada prevista. Interrompre’n la construcció ara significa salvar tres-centes vint-i-cinc mil persones de la misèria que les assaltarà. I pel que fa a l’economia, si bé és cert que el govern ha gastat ja setanta-cinc mil milions de rupies (uns tres-cents milions de dòlars) en el projecte, continuar-lo significaria seguir tirant els diners. En canvi, interrompre’l permetria estalviar a l’erari públic prop de tres-cents cinquanta milions de rupies (uns mil cinc-cents milions de dòlars), quantitat suficient per finançar projectes de proveïment d’aigua potable a tots els pobles d’aquest extens país. ¿Quina guerra podria ser més meritòria?