Amunt els punys!

Del treball de Cristina Lirón, Mujeres indígenas chiapanecas: pertenencias compartidas, dos modelos de futuro divergentes

El Chiapas que he conegut ha estat un Chiapas on la guerra i el context polític et sacsegen tan sols arribar-hi, a penes miris. I això sí és irrefutable. La violència macera les vides quotidianes dels homes i les dones indígenes, i fins i tot de la gent que treballa amb ells. La violència militar i paramilitar de la guerra contrainsurgent no reconeguda, la violència estructural (amb el dràstic empobriment de la població rural i les dramàtiques carències de serveis públics, etc.) i, sobretot, en el cas de les dones indígenes, la violència institucional de les polítiques públiques (planificació i esterilització forçosa) i la violència física i sexual, sumant-se a la seva complicada supervivència.

Per si això era poc, en els últims anys, el corredor migratori que va des de Centreamèrica cap als Estats Units i que, per força passa per Chiapas, ha degenerat a la frontera sud del país en un augment dels casos de desaparicions, assassinats i violacions dels drets humans dels –i sobretot de “les”- migrants. La violència feminicida durament denunciada a la frontera nord, amb l’exemple esgarrifós de Ciudad Juárez, comença a aparèixer també a la frontera sud. A la militarització sostinguda de l’estat s’ha de sumar la presència de tot tipus d’efectius de les forces de seguretat mexicanes, que actuen de vigilants del seu totpoderós veí, amb l’objectiu d’evitar que als Estats Units entrin drogues o persones indocumentades. Suposo que d’aquí ve la dita: “Pobrecito de México, tan lejos de Dios y tan cerquita de Estados Unidos”.

Els processos organitzatius de les dones han estat perseguits i boicotejats de manera sistemàtica. Són freqüents les denúncies de grups de dones indígenes o associacions que han intentat organitzar-se al voltant de la participació política i de la defensa dels seus drets i han estat víctimes d’amenaces, persecucions i fins i tot de violació del domicili als seus locals o oficines. I és que sembrar el terror, ja sigui mitjançant l’ús de la violència física o mitjançant l’amenaça de l’exemple, gairebé sempre resulta un efectiu element de desmobilització. I això passa entre els indígenes i les indígenes organitzades i passa també entre la gent que els dóna suport. Exemples propers em va tocar viure’ls: vaig poder veure cooperatives de dones, bases de suport creades amb enorme sacrifici, convertides en comunitats dividides, on “els priistes” saquejaven els seus recursos; i vaig poder veure també com companyes d’ONG de San Cristóbal que treballaven en comunitats zapatistes eren fustigades, no només en els accessos al seu treball de camp, sinó també a la ciutat; fins i tot vaig conèixer a una membre d’un grup de cooperació internacional a la que jo mateixa havia animat a visitar les comunitats de l’interior de la selva i que, en fer-ho, un grup de militars la va retenir i la va agredir sexualment. Perquè la violació sexual a dones organitzades o relacionades amb el moviment zapatista ha estat un perill real.

Doncs bé, és precisament en aquest escenari sense treva, on jo defenso que: en aquelles comunitats permeables al discurs zapatista, les relacions de gènere s’han qüestionat i han canviat d’una manera que no s’ha donat a les comunitats priistes o pro-govern. Sense menysprear les distàncies que en algunes ocasions i, depenent de les comunitats i de la seva trajectòria, es poden veure entre aquest discurs emancipador –que advoca per la igualtat d’homes i dones- i una praxi que no sempre és coincident. I aquesta falta de coincidència de vegades ha estat fins i tot en contra de normes d’obligat compliment, acceptades per l’organització, com és el cas de la Llei Revolucionària de Dones de l’EZLN.

S’ha de reconèixer que, al principi, aquestes incongruències i algun que altre atropellament dels drets de les dones a les comunitats de base, s’havien arribat a justificar en la pròpia organització zapatista pels imperatius de la guerra. Però poc a poc, hi ha hagut un clar esforç corrector en aquest sentit i, sobretot en els últims nou anys, a partir del 2003, un gir important en les estratègies específiques cap a les dones. La realitat és que ara les dones participen en tots els nivells de decisió, tot i que no puc assegurar que totes les dones participin en les decisions. Però em sembla admirable la manera en què l’obstinada rebel·lia de les dones zapatistes ha anat obrint bretxes en les seves crues situacions de desigualtat a través de diferents pràctiques de resistència.

La formació d’espais propis les ha anat ajudant a promoure una nova consciència individual i col·lectiva i a crear processos organitzatius propis per a la defensa dels seus drets. Per això crec que el fet d’estar organitzades políticament en un projecte de futur ha estat decisiu per a tots aquests canvis. Els aconseguits i els que queden per aconseguir.

El que jo he pogut veure a través del treball de camp i de les entrevistes és un discurs de gènere molt elaborat en boca de les dones i les idees molt clares de què és exactament el que volen canviar; he vist noves esferes de participació, amb tots els problemes derivats d’això per a les pròpies dones: l’aparició de la xafarderia, la càrrega de treball addicional, etc.; he vist noves formes d’organització específicament de dones, malgrat el costós que ha resultat i possibilitats de superació per a dones que, abans, tenien poc marge de maniobra fora de l’entorn de casa seva. I he vist, sobretot, l’enfortiment d’una actitud que qüestiona la desigualtat i que ha calat més a fons en les joves que creixen dins de l’organització. Tot i que el camí no se les auguri fàcil.

Encara recordo un dia en què una jove ch’ol de prop de tretze anys, promotora de dret, que em mostrava orgullosa els seus coneixements sobre la Constitució mexicana i sobre els drets de les dones, i que semblava tenir molt clara la seva expectativa de futur dins de l’activisme polític, em va dir: “estamos peleando nuestro derecho, hemos aprendido a levantar la cabeza y a sacar nuestra voz”.

Com deia, en els últims anys hi ha hagut qüestionaments interns sobre la situació de les dones a les comunitats zapatistes i s’ha assumit que s’estava lluny dels objectius que es van marcar. Però avui, a les comunitats zapatistes, hi ha dones membres dels Consells Municipals dels Municipis Autònoms i també a les Juntes de Bon Govern, formades per representants dels propis Municipis Autònoms Zapatistes d’aquelles comunitats que formen part de cada Caracol (els centres neuràlgics de les regions organitzatives de les comunitats autònomes zapatistes). Per descomptat, no sempre en la mateixa proporció que els homes; però hi són.

En el model eductiu de les regions autònomes (recordem que la Secretaria d’Educació Pública fa més de 15 anys que va retirar a tots els seus mestres de la zona zapatista) s’advoca per una educació igualitària des de petits a les anomenades “Escoles d’Igualtat”.

Però de la mateixa manera, encara segueixen havent-hi homes que prohibeixen a les seves esposes anar a fer els treballs derivats dels seus compromisos amb l’organització. I segueixen havent-hi homes i dones (més homes que dones) que es burlen i “echan chisme” d’altres dones quan aquestes porten a terme l’acompliment dels seus nous rols i càrrecs.

(…)

A la majoria d’entrevistes a dones zapatistes, vaig tenir sempre la possibilitat –sense gaires obstacles- de genera i aprofitar espais de reunió on participaven nombroses dones. Per a mi van ser experiències molt valuoses on dur a terme una posada en comú de les preguntes del guió de les entrevistes i a on, en general, totes les dones van interactuar i van dir les seves opinions de manera animada i decidida.

(…)

S’han començat a transformar les relacions de gènere, a mirar de “caminar parejo” i, per descomptat, això s’ha reflectit en la resta de les relacions socials. No perdem de vista que es posa a prova la capacitat de les comunitats de flexibilitzar les seves tradicions i acceptar aquestes modificacions en les relacions de gènere i la construcció progressiva de més opcions per a les dones. I això no acostuma a ser gens fàcil, d’aquí que en ocasions es generi un escenari en la comunitat i un altre ben diferent a la família.