Amunt els punys!

ARTICLE D’OPINIÓ
Lluís Perarnau, membre de l’Entesa per Sabadell

A més de la crisi econòmica i social que assola Europa, a l’estat espanyol assistim a la crisi del règim sorgit de la Transició. El règim polític de la Constitució de 1978, el de la monarquia borbònica i el bipartidisme PP-PSOE, el de les autonomies dins la “inquebrantable unidad” d’Espanya, aquest règim, està en descomposició. L’escàndol dels sobresous en negre, els comptes a Suïssa i el finançament il·legal al PP… a qualsevol altre país amb una cultura democràtica més arrelada i una mica més de decència pública, hagués comportat la dimissió fulminant del cap de govern. A Espanya no. Al país de la novel·la picaresca, al país del “mayor ladronzuelo, el rey”, no cal filar tan prim. Serà interessant veure com se’n surt el PP dels procediments judicials i, fins i tot, es poden fer apostes sobre si aconseguirà o no sortir impune de la trama Gürtel i el cas Bárcenas. Però sobre el que no hi pot haver cap dubte és sobre l’efecte demolidor que està tenint tot això en la consciència de la gent. Al més crèdul, que encara confiava en la justícia com a institució “independent” i “equànime”, també se li cau la bena dels ulls. La justícia és aquella teranyina on queden atrapats només els petits. Els poderosos no han de témer.

És en aquest marc de crisi de règim que hem de situar també el repte sobiranista a Catalunya i Euskadi, constituint un element poderós de tensió. Ni l’oligarquia financera dominant ni l’aparell estatal al seu servei semblen disposats a encarar aquesta qüestió de manera diferent a com ho han fet fins ara, negant el dret d’autodeterminació, negant a que el poble decideixi sobre el seu futur. En essència, és allò del dret de conquesta (com en el discurs d’Areilza amb la presa de Bilbao al juliol de 1937: “Vizcaya es otra vez un trozo de España por pura y simple conquista militar”). L’enrocament antidemocràtic del règim no fa més que accentuar la seva crisi .

I des d’aquesta perspectiva de crisi de règim s’entén millor també la “desaparició” de l’oposició. Rubalcaba i els dirigents sindicals, Toxo i Méndez, actuen “responsablement” i si apareixen públicament no és per demanar caps sinó per apuntalar un govern i un règim que fan aigües de manera ostentosa.

I què podem dir de Sabadell? El cas Mercuri ha sacsejat de manera formidable l’escena política local. Encara és aviat per saber si la dimissió de Bustos com a alcalde representa el tancament d’una època nefasta, d’un estil, l’estil Bustos. Una manera de fer que recordava la “fatxenderia fallera” del PP de Francisco Camps i Rita Barberà. Si allí la Fórmula 1 i la visita del Papa van ser casos sonats de la política d’aparador i malbaratament, aquí també n’hem tingut uns quants (des de la campanya pel Zoo al projecte fallit de la Ciutat de la Música,…). Està per veure quins canvis es produiran en el govern de la ciutat i en elPSC. De moment, l’ombra de Bustos segueix present a l’Ajuntament. Fins quan podrà mantenir el successor de Manuel Bustos a l’alcaldia, Joan Carles Sánchez, el seu discurs “del canvi” sense que desapareguin d’escena completament els regidors i l’exalcalde imputats? Amb el temps, el que es jutjarà seran els fets, les actuacions i les omissions, no les paraules.

Mentre el PSC descabdella quin camí seguir, ni l’oposició (com a mínim les forces polítiques que se situen a l’esquerra del PSC) ni la ciutat no ens podem permetre que tot continuï igual i que no es faci una neteja a fons. Pot el senyor Melquíades Garrido seguir representant als constructors de Sabadell? Poden els càrrecs de confiança imputats seguir cobrant de l’erari públic? Pot la Policia Municipal tenir un imputat per cap? Pot el senyor Bustos seguir sent regidor i cobrant de la Diputació de Barcelona un sou molt generós per no fer res?

Des de l’Entesa per Sabadell seguirem treballant per fer net a l’Ajuntament, perquè les entitats i la ciutat recuperin el nervi democràtic necessari. Sabem que no estem sols. A l’Entesa per Sabadell no escatirem esforços en iniciatives unitàries. A més, som conscients que fan falta canvis socials i econòmics profunds. Un canvi de règim, cap a un de més democràtic, fa falta. Un canvi de sistema, també.