Amunt els punys!

Durant l’hivern de 1943-44, malgrat la presència alemanya, van continuar les vagues i altres aturades laborals. Si els anys del feixisme havien dissolt una densa cultura de la classe obrera, els anys de la guerra van contribuir fortament a la seva reconstrucció. Els dramàtics esdeveniments de 1943 a 1945, -l’ocupació, els bombardejos, les vagues de masses, la resistència- van donar lloc a una nova acció col·lectiva i va donar a llum a un mite fort i durador de solidaritat que va sorgir durant els atacs sobre Londres. Gaetano Salvemini la va recordar com una època de creixent excitació, com si haguessin retornat els cinc dies de Milà (la insurrecció popular de 1848 que va fer fora de la ciutat a les tropes austríaques), però no en una ciutat i no per només cinc dies. Aquest va ser sens dubte un dels aspectes del que estava succeint, però també hi havia un altre, la guerra civil. Fins i tot als barris obrers de Torí les famílies estaven dividides sobre l’elecció entre el feixisme i l’antifeixisme: es van saldar vells comptes i es va posar mà a la venjança, tant durant la guerra com immediatament després.  

A mesura que la resistència a les ciutats del nord va créixer, grups de resistents urbans, els gappisti, van començar a plantar bombes i matar els soldats feixistes i nazis. A Gènova, després de matar un oficial alemany el 14 de gener de 1944, vuit presos polítics van ser assassinats en la matinada del 15. Totes les fàbriques de la ciutat es van declarar en vaga en senyal de protesta, però el 20 es va tornar a treballar sense un haver aconseguit cap petició. Detencions, deportacions i fuites forçades a la muntanya van delmar les files dels comitès locals d’agitació.

Al març de 1944, un any després de la primera gran sèrie de vagues, una nova onada de protestes, encara més impressionant, es va estendre per tota la Itàlia ocupada. En aquesta ocasió el lema dels vaguistes eren més polítics: de fet, s’exigia la pau immediata i la fi de la producció de guerra per a Alemanya. El nombre de persones involucrades en els disturbis va superar les previsions més optimistes: a la província de Milà eren 300.000 els treballadors que van abandonar els seus llocs. A Milà, els conductors de tramvies de la ciutat es van declarar en vaga l’1 de març i es van veure obligats a tornar a treballar a partir del dies 4 i 5, com a resultat d’una campanya terrorista. La vaga es va estendre més enllà del triangle industrial de les fàbriques tèxtils de la regió de Veneto i de les ciutats del centre d’Itàlia com Bolonya i Florència. Al capdavant de l’agitació hi havia sovint dones i treballadors no qualificats. A la primera setmana de març es van declarar en vaga centenars de milers de treballadors.

Hi va haver alguns inconvenients, però. El fet que les demandes eren més polítiques que econòmiques, va dur a pensar a molts treballadors que havien arriscat molt -2000 van ser deportats-, sense haver guanyat res. Abans de la vaga es va parlar molt, sobretot a les octavetes comunistes, de la imminència d’una insurrecció general i la possibilitat d’intervenció dels partisans. Res d’això es va esdevenir i els treballadors van tornar a la fàbrica amb l’amarga convicció que s’enfrontarien a molts mesos d’ocupació alemanya.

Poc o gens se sap sobre les condicions i actituds dels altres estrats socials en els últims anys. Hi ha indicis que al març de 1944, els empleats de nivells més baixos van fer causa comuna amb els treballadors: a Fiat Mirafiori només el 20 per cent dels tècnics i empleats van votar en l’elecció del consell feixista. També és cert, però, que importants sectors de la petita i mitjana burgesia va seguir recolzant Mussolini. A Milà, el prefecte feixista Parini va demanar als ciutadans un préstec d’un milió de lires per al “Milà de demà.” Tot i que la CLNAI havia advertit que aquest préstec no seria reemborsat pel “govern de l’alliberament” al final de la guerra, molts milanesos van donar la seva aportació i en tres setmanes es van recollir els diners.

Sabem una mica més sobre els industrials. Com que cada cop es veia més clara la derrota de les potències de l’Eix, els principals capitalistes italians van començar a elaborar plans per a després del conflicte. Per un costat, no es volien enemistar amb els alemanys, però, igualment es van preocupar, cap al final de la guerra, del moviment obrer, que els podia fer pagar un preu ben alt per tots els excessos de col·laboració.

Pocs van respondre a aquesta situació com Agostino Rocca, el director general de l’Ansaldo de Gènova. A l’agost de 1943 va distribuir a tots els directors una còpia de la constitució soviètica a la qual havia afegit comentaris d’aprovació. Durant la República de Salò (l’estat titella de Mussolini al nord d’Itàlia, sota domini alemany), Rocca va insistir en el dret dels administradors de romandre apolítics, i finalment va ser detingut per activitats antifeixistes. La major part dels industrials, en canvi, van optar per practicar un complicat doble joc, que va tenir la seva versió més sofisticada en el comportament de Giovanni Agnelli i Vittorio Valletta, president i conseller delegat de Fiat. A l’abril de 1944, el vicepresident de Fiat va ser enviat més enllà dels Alps en una perillosa missió per contactar Allen Dulles i exposar la posició geogràfica d’Itàlia i el baix cost de la seva mà d’obra, una “oportunitat interessant” per als Estats Units. La Fiat va transmetre als Aliats les sol·licituds de producció d’Alemanya i va arribar a un acord amb ells sobre el que seria un nivell acceptable de producció. Alhora, Valletta va anar amb compte de no molestar els alemanys o els feixistes, i va fer poc per salvar els antifeixistes de les seves fàbriques. A l’abril de 1945, quan els guerrillers el van arribar a arrestar per la seva col·laboració, es van trobar a la seva mansió un oficial britànic que el protegia amb un salconduit al seu nom.