Amunt els punys!

Aquest editorial passarà a la història del periodisme. És tot un model de bon fer i d’equanimitat. Tant equànime que posa en el mateix nivell als polítics i càrrecs de confiança imputats per delictes contra l’administració pública i a les forces polítiques a l’oposició, alguna de les quals (i m’estic referint a l’Entesa per Sabadell) venen denunciant les maneres de fer de l’alcalde Bustos i el seu seguici des de fa tretze anys. Vaja, que estan en el mateix pla els presumptament implicats en una trama de corrupció urbanística i els que han estat objecte de manera constant i repetida de desqualificacions des de l’alcaldia per exercir el paper d’oposició que presumptament els corresponia. (Ja li perdonareu al meu amic tanta presumpció, però és que com a ciutadà normal i corrent no l’agradaria que se li obnubilés el seny i li afloressin les passions. D’altra banda, ell opina que una Ràdio Municipal no ha de ser per força l’altaveu de la força política governant, que Municipal vol dir de la ciutat i que fins i tot representa a les forces polítiques de l’oposició. Bé, són coses del meu amic, que ve poc per Sabadell).

L’editorial d’Aura Costa del passat 3 de desembre al matinal de Ràdio Sabadell, A bona hora.

En temps de crisi sagnant, d’atur juvenil de més del 50%, de vuit desnonaments diaris, de sis milions de ciutadans sense feina, de jubilats amb poder adquisitiu cada cop més baix i de retallades constants a tots els serveis, és molt fàcil atiar el foc de la ira. Només cal una petita espurna perquè es prengui la metxa de la ràbia que molts porten dins. Ràbia i frustració per una duresa social i econòmica que molts no havien vist mai i altres tenien ja oblidada, enterrada en època de postguerra. I és lògic que quan un s’està de tot, quan no arriba a final de mes i no sap si casa seva continuarà sent-ho, es pugi per les parets davant d’acusacions que apuntin als governants. El ciutadà sacrificat no entén que el polític li demani cada cop més i que aleshores un bon dia pugui resultar que aquell polític s’estava enriquint a costa dels votants. És, senzillament, inassumible, i davant d’aquesta possibilitat, resulta comprensible que les passions aflorin, el seny s’obnubili i la ràbia esclati. És normal, entenedor i, potser fins i tot, disculpable en un ciutadà normal i corrent. Ara bé, en un polític, també? Jo diria que no.

Un polític és o hauria de ser un garant de les lleis i del bon fer, un model de responsabilitat, un exemple en el fons però també en les formes. La persona que no s’ha de deixar endur pel rampell, les passions o els judicis ràpids. La política és l’art de l’oratòria, però també del servei públic a la ciutadania i per servir-la bé cal tenir coneixements però sobretot saber utilitzar-los. La presumpció d’innocència és una de les bases del nostre sistema judicial i democràtic, i els polítics, com a representants nostres i model social que haurien de ser, haurien de defensar-la. Als polítics se’ls ha de suposar més coneixements, més saber fer i saber estar, especialment en situacions difícils o crítiques. De fet, per això se’ls tria. I dic tot això perquè hores d’ara encara em costa d’entendre i de pair la manifestació que ahir van convocar a la nostra ciutat diversos partits polítics de l’oposició. Una manifestació en què es demana netejar Sabadell de corruptes, en una clara al·lusió al cas Mercuri, però on també es va demanar la dimissió de l’alcalde Bustos i es van cridar tota una sèrie d’insults i desqualificacions cap a ell i el seu equip de govern. Escriuria aquestes mateixes paraules fos del color que fos l’alcalde que governés, perquè aquesta editorial d’avui no té res a veure amb colors polítics ni amb ideologies, sinó amb valors bàsics, entenc jo, de la democràcia. I jo vull uns polítics que sàpiguen i que es comportin, i que siguin model i que guiïn, i que treballin per construir una societat més justa. En canvi em sobren polítics si insulten, si desqualifiquen, si atien baixes passions o si encenen la flama de la ràbia i la frustració, d’una ciutadania ara fortament castigada per la crisi. Si l’equip de govern resultés culpable de la trama Mercuri, continuaria signant una editorial com aquesta. I si resulta innocent, igualment, perquè al marge de què dictamini el jutge quan es vegi la causa al tribunal, em sembla lamentable, condemnable i em fa vergonya que líders polítics convoquin una manifestació per desqualificar i exigir la dimissió d’altres polítics quan encara cap jutge ni els ha acusat formalment ni encara molt menys, està clar, els ha condemnat. No vull per a aquesta ciutat cap polític corrupte, de cap color, però tampoc cap d’aquells que aprofiten l’avinentesa, caminen per damunt del cadàver del contrincant ajusticiat abans que ni tan sols aquest hagi entrat a la cort judicial. Això sí, mentrestant, potser fan travesses sobre quants vots els pot aportar caminar davant d’aquella pancarta, encara que aquesta es carregui els principis de la presumpció d’innocència, del dret de l’honor, o de la pau social que tots diuen defensar.