Amunt els punys!

La Vaga general

Foto: Assemblea multitudinària a les pistes d’atletisme -AHS
 

El dilluns dia 23 de febrer pararen totes les grans empreses metal·lúrgiques. La construcció continuava en vaga total –com als darrers dies-. Pararen també, des de l’inici, 50 empreses tèxtils. La majoria de comerços i bars, sobretot als barris, aparegueren també tancats. El mercat de la Creu Alta també deixà de funcionar, així com la majoria d’instituts d’ensenyament.

A la CNS (sindicat vertical) hi hagueren assemblees de càrrecs sindicals i treballadors de diferents sectors, en què es ratificaren en la vaga i d’on sorgí la idea d’una gran assemblea obrera en un local adequat. Allí nasqué la “Comisión inter-ramos”, integrada per onze persones. A la tarda, una assemblea de més de mil enllaços i treballadors a la CNS presidida per la “Comisión”, acordà de mantenir la postura de vaga indefinida i de demanar el pavelló municipal d’esports com a lloc de reunió, així com d’adoptar la postura de no permetre cap acomiadament ni detenció i demanar una entrevista amb el governador civil i el delegat provincial de la CNS.

El mateix dia al vespre, 400 treballadors de la construcció es reuniren a l’església de Ca n’Oriac. En discutir les opcions a prendre, sectors del moviment obrer relacionats amb plataformes donaren suport a la necessitat d’elegir autèntics representants obrers, partint de les assemblees de cada empresa i creant una “assemblea de delegats” que centralitzés la vaga. En acabar la reunió, i després de decidir continuar la vaga, sortiren en manifestació per demanar la llibertat dels detinguts. Al cap de poc d’iniciar-se, s’hi sumaren veïns del barri i arribaren a ser milers de persones. En arribar a la plaça Marcet, i malgrat no interrompre el tràfic, la policia la va dissoldre contundentment.

El dimarts, dia 24 continuava estenent-se l’atur. El periòdic “Sabadell” insistia que els comerços pararen per la coacció dels piquets, però aquest dia tancaren més comerços i bars del centre de la ciutat que els dies anteriors, malgrat les amenaces de la policia i de funcionaris governatius. Als locals de la CNS continuava l’assemblea presidida per la “Comisión inter-ramos”. Se sabé d’acomiadaments i d’amenaces d’empreses.

La “Comisión inter-ramos” s’entrevistà amb Burrull al migdia i, a la tarda, amb el governador civil –amb l’assistència de Burrull i del delegat provincial de sindicats-. La mateixa celebració de l’entrevista equivalia al reconeixement de la “Comisión” com a interlocutora per al governador civil, el qual els va dir que les “Fuerzas Especiales” només actuarien si es trencava l’ordre i la pau social, va acceptar la celebració d’assemblees per branques de treball i es va comprometre a alliberar els detinguts si no hi havia hagut “coacción violenta”.

Aquella mateixa tarda, la gent no cabia a la sala d’actes de la CNS on els líders, enfilats a la barra del bar, s’adreçaren als treballadors.

El dimecres dia 25, el personal d’Autotransportes Martí, S.A. decidí sumar-se a la vaga. A continuació seguiren els taxistes. Només alguns comerços, especialment de comestibles, obrien durant un curt espai de temps al matí perquè la gent pogués proveir-se. Transports, ensenyament, taxistes, escombriaires,… la vaga era total i els que no podien fer-la per raons humanitàries –cas dels hospitals- o per altres causes –cas dels jubilats- manifestaven la seva solidaritat amb els vaguistes amb braçalets negres o amb altres formes d’expressió. TVE parlà de 45.000 aturats a Sabadell, i arreu se sentia: “això és la vaga general”.

Aquell matí es concentraren més de 6.000 treballadors al pavelló d’esports, rebutjant el plantejament de les autoritats d’un local de reunió per a cada sector econòmic. Allí informà la “Comisión inter-ramos” de les seves gestions per alliberar els 11 detinguts dels que fins aquell moment es tenia notícia. A la tarda es concentraren de nou al pavelló més de 10.000 treballadors i es continuà informant. S’informà de la situació dels detinguts i de l’acord de la patronal de no sancionar ningú si l’endemà es reprenia l’activitat laboral, però l’assemblea es reafirmà en la postura de vaga mentre quedés un sol detingut i de no realitzar assemblees per separat. Es llegiren les mostres de solidaritat que anaven arribant, entre elles l’emotiu telegrama enviat des de Praga per la família de Josep Moix.

A partir d’aquesta assemblea, la condició per acabar la vaga era la llibertat dels detinguts. “Nadie –digué un obrer d’UH- comienza una huelga para liberar luego a los detenidos de esta huelga” però altres –sobretot els propers al PSUC– argumentaven la dificultat de materialitzar en resultats concrets les reivindicacions polítiques que l’havien portada.

La mateixa tarda, el governador civil Sánchez Terán tingué entrevistes amb la Cambra de Comerç i amb el Gremi de Fabricants.

Hi hagué manifestacions de solidaritat amb Sabadell a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Sant Cugat i a Terrassa.

El dijous, dia 26, la ciutat mostrava els efectes de l’atur: escombraries arreu, esgotament del pa als forns, atur dels autobusos –que començaren a funcionar cap al migdia-. Mentre 25.000 treballadors es reuniren a les pistes municipals d’atletisme, que a instàncies de la “Comisión” les autoritats permeteren d’utilitzar, la “Comisión”es reuní de nou amb Burrull per continuar les gestions per l’alliberament dels detinguts. Tot el dia la “Comisión” informà els reunits de la marxa de les gestions i de les mostres de solidaritat rebuda.

Cal dir que no faltà la provocació de la dreta amb octavetes i amb algun còctel molotov en alguna empresa.

Passades les sis de la tarda, arribaren a les pistes vuit dels detinguts acompanyats de l’advocat Toni Farrés. La fiança de 80.000 pessetes que s’havia hagut de donar per alliberar-los l’havia pagat l’Ajuntament que va fer-ho constar en una partida d’”ayuda a los damnificados de Guatemala”. L’alegria de tots els presents a les pistes era immensa: s’abraçaven i es felicitaven. La “Comisión inter-ramos” va explicar que tres detinguts que quedaven al dipòsit municipal tenien garanties de les autoritats de sortir de seguida i es llegí un document que havien elaborat. Els treballadors decidiren donar per acabada la vaga amb l’amenaça de tornar-hi, però, si no sortien els detinguts que faltaven.

El divendres 27 de febrer havia tornat la normalitat laboral. Durant tot el dia la “Comisión inter-ramos” va restar a l’Ajuntament reunida amb Ricardo Royo que, preguntat per un membre de la “Comisión” sobre l’alcalde Burrull, va respondre amb cara compungida: “¡Se l’han carregat! ¡Se l’han carregat!”. La “Comisión” va tenir notícia aquell matí i amb gran sorpresa seva, de dos detinguts més, acusats d’”agresión a la Fuerza Pública”.

El dilluns dia 1 de març, a la nit, sortien alguns detinguts de la presó model de Barcelona. Fins el dia 7 d’abril no sortiren els darrers detinguts de la Vaga general.

Les conseqüències de la vaga

No tots els partits de l’oposició acabaren satisfets dels resultats de la Vaga general, però sí que n’acabà el PSUC, tot i reconèixer que el procés no havia estat del tot fruit d’una orientació comunista.

La Vaga general de Sabadell va fer creure a l’oposició que tenia més poder que el que realment tenia i es va oferir, durant bastant temps, com el paradigma de la sensatesa i de la maduresa del moviment obrer. El paper de l’assemblea en el procés de vaga, la direcció i el protagonisme de la classe treballadora en un conflicte generalitzat, etc. consolidà la idea de la Vaga general política per assolir la ruptura democràtica a tot l’Estat. És clar que això era en teoria: la pràctica demostrava que aquestes reaccions eren fonamentalment defensives i eren difícilment conduïbles. Sabadell no fou sinó un esglaó més en la llarga cadena de conflictes que el franquisme i el postfranquisme anaven deixant, i que plantejà la urgència de les llibertats d’expressió i d’associació i la democratització de la vida municipal.

A nivell local, les conseqüències de la Vaga general foren importants. L’Ajuntament, amb l’alcalde Burrull que ni hi tornà a posar els peus i que amb perllongats permisos de 15 en 15 dies li havien de dur els papers a signar a casa, quedà regit per un alcalde accidental i entrà en un procés d’espera i d’interinitat, sense cap marge d’iniciativa, fins a les eleccions municipals democràtiques del 4 d’abril de 1979, que donà la majoria de regidors al PSUC.

Per a la CNS, la Vaga general significà el desmantellament. Els jerarques desaparegueren –Diego Pérez fou destituït i José Ramón Castro, delegat comarcal de sindicats, va ser nomenat delegat provincial de sindicats a Cadis-. Els sindicats d’oposició, fins ara clandestins, obtingueren un reconeixement semilegal i, conscients i sovint sobrevalorant la seva força, la faran valdre davant l’empresariat que observava temorenc l’eclosió del moviment obrer. El procés de la Vaga general va fer creure momentàniament que la unitat sindical era possible, una unitat sindical sense la CNS i amb l’existència de diferents sindicats. A Sabadell no es plantejà el debat existent al Baix Llobregat sobre l’ocupació de la CNS i la construcció, a partir d’allí, del futur sindicat unitari. A la CNS local, l’havien escombrada.

A partir de la vaga, hi hagué corredisses. La dreta estava espantada i creia amenaçades les seves empreses: la privatització del periòdic “Sabadell” fou un exemple d’aquestes corredisses. També el Consejo Local del Movimiento, que presidia l’alcalde, quedà desballestat i la patronal, havent perdut els padrins polítics, trigà a ressituar-se.

A nivell estatal, és sabut que el mateix ministre de la governació, Fraga Iribarne, hagué d’intervenir per a solucionar el conflicte. La vaga mostrà que la situació d’interinitat del govern, després de la mort de Franco, no podia mantenir-se i que era urgent la democratització de les institucions començant pels municipis. Malgrat això, el llarg procés de la Reforma –a causa especialment del pes dels franquistes i de l’exemple de la Segona República, el 1931, que arribà després d’unes eleccions municipals- farà cauts als governants postfranquistes i les primeres eleccions municipals democràtiques (4 d’abril de 1979) es van celebrar després d’aprovada la Constitució Espanyola –referèndum de 6 de desembre de 1978- i de dues eleccions generals (15 de juny de 1977 i 1 de març de 1979). El govern reformista d’Adolfo Suárez aconseguí centrar tot el canvi en la forma política de l’estat, i els partits de l’oposició –legals de poc- posposaren per més endavant moltes de les reivindicacions socials.

L’oposició sabadellenca havia arribat al seu punt àlgid i els propers anys –amb més voluntat que poder real, amb un paper més de comparsa que de protagonista- realitzarà la transició al règim democràtic.

Andreu Castells

SABADELL, INFORME DE L’OPOSICIÓ

VI. EL FRANQUISME I L’OPOSICIÓ SABADELLENCA (1939-1976)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!