Era un veí solitari i una mica malcarat, però quan vaig saber que jeia desnonat al llit de l’hospital hi vaig anar amb la pretensió que la meva presència podria consolar-lo. Estava a les últimes. Tenia els ulls closos emmarcats en un cèrcol de color de pensament; una espantosa ranera em feia encongir les espatlles i suspendre la pròpia respiració per deixar-li tot l’aire de la petita i fosca habitació. Va moure lleument el braç i vaig sentir l’aspre tacte de la seva ma en la meva. Li vaig agafar. Aleshores va obrir la boca i els ulls: semblava que volgués parlar i vaig acostar l’orella als seus llavis. Despres d’un parell d’intents d’articular sons incomprensibles, va fer un esforç i arquejant l’esquena i mirant el sostre, va poder dir alt i clar “Me cago en tot” . I es va deixar anar: esquena, llavis, parpelles, tots els muscles, com la corda d’un arc que descansa després de la terrible tensió del tir. Havia marxat. Ara la seva cara semblava la d’un altre: on abans tot era contracció i tibantor, hi havia un dolç abandó, on hi havia hagut rictus amarg ara es dibuixava un somriure. Estava blanc, sí, pero els cèrcols violacis dels ulls havien desaparegut. En la seva deixadesa manifestava una beatitd que ja la voldria jo només una hora en la meva vida, però el que més em va frapar van ser aquelles seves paraules abans de morir i no pel significat – perquè ja em diràs si no les hem repetit nosaltres un munt de vegades- sinó pel despullament i la radicalitat del moment que les feien tan inconvenients i tan lliures. Osti, vaig pensar, frívolament, mentre ell es convertia en cadàver, com m’agradaria arribar a parlar així. I aleshores vaig adonar-me, com una il.luminacio, que jo ( i tú i l’altre) també estic sentenciada i que les meves (i teves i les de l’altre) paraules només seran dites abans de morir.
I ara deixe-m’ho que per avui ja he parlat massa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De tant en tant convé dir-ho. Més que res, per morir tranquil.