Però el 2000,
vint-i-dos anys després, vaig constatar que aquella “moguda” ja s’havia
pervertit del tot en veure que la majoria d’aquells joves ja
preferien fer més d’espectadors que d’actors i s’asseien a la plaça de
Catalunya a esperar l’inici d’un espectacle sempre igual: Uns
pocs, encara de dia, començaven a tombar contenidors i a
tirar pedres contra “establiments burgesos”.
Acte seguit, entraven en escena les furgonetes policials, sirenes a tot
drap, d’on en baixaven els agents atropelladament. Una
desbandada inicial impedia als policies de posar-se a to amb les porres.
Més tard, en diferents punts del centre es produïen diversos “salts”
que portaven als uniformats a dispersar aquell jovent a garrotades i a
fer les primeres detencions. Amb la primera foscor de la nit, “la zona
de guerra” sil·luminava amb la crema de contenidors i el focus de
l’helicòpter de la policia. Molts cotxes i jardineres eren creuades aquí
i allà i la gent s’hi atansava per treure adrenalina. Entrada la
matinada, després ja de força detencions, la bullanga remetia i els
bombers i els serveis de neteja remataven la feina. Era el senyal que
l’espectacle havia acabat i que qui volia seguir-lo l’havia de continuar
explicant la batalleta en algun punt de trobada habitual,
generalment alguna taverna del carrer Avinyó i voltants.
La Mostra però, perquè l’any que ve pugui bufar les deu espelmes com
cal hauria de cuidar certs detalls. Amb el meu equip d’antropòlegs he
vist que hi ha una certa tendència al mercatdecalafisme.
M’explicaré. Fa un parell d’anys ja em va extranyar un pèl veure estands
“tant del rotllo” com l’Euskal Etxea, l’Escola de Còmic JOSO, el món
esperantista o els promotors del condó de làtex natural. Enguany, un
treball de camp exhaustiu m’ho ha confirmat: entre carpa i carpa hi he
vist florir paradetes de collarets i polseres, una màquina de cotó de
sucre, un xarlatà que teoritzava sobre l’origen dels bascos en la constel·lació d’Orió (ho
juro!) i, el súmmum de la degeneració: un top-manta, altrament dit top-flassada de productes
(pirates?) d’una altra mena d’extraterrestres, els Amics del Dr. Cat. Una veritable “Off-mostra” però en xavacà, dins
de la Mostra oficial que la mig tolera.
Només hi faltaven uns autos de xoc amb cotxes
pintats amb colors d’ERC, RCat, SCI o CUP jugant a xocar entre sí.
No
res. Si l’any que ve l’Enric Fontanals vol lluir-se de debò, que llogui
un pavelló a la Fira de Mostres de Montjuïc i allargui l’event dos dies. El primer, a 60 euros l’entrada, exclusiu per a
professionals firaires com Rosa Marull, Pepe Bel, etc. artistes com Le Petit
Ramon, Frank Dubé, etc. i escriptors “residents” com Víctor
Alexandre i la Patrícia Gabancho. El segon dia, per a tothom, a 6
euros, inclòs el concert i un xarrup de moscatell “Moragues”. Sense ombra de dubtes, la
barrera física del palau de fires deixaria clar qui és de la
Mostra-Mostra i qui és farsant, deixant al carrer les guinguetes de
carquinyolis quadribarrats, les tauletes amb productes “CAJEI” o els
repartidors de flyers per anar al Via Fora!, l’Arena (Cat-Day Pride
Party) o la “Caseta Oriflama”.
Blai Felipa
Antropòleg expert en Catalunya-Nova
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Genial!!!!
Molt bo el record dels anys 80/90, i molt ben vist el tema del hippisme/cutre que s’està apoderant de la fira. total no m’estranya sabent de qui ve…