BioSofia

Ahir em van parlar dels rèdits del silenci. Tothom és ben conscient que
els decibels ens trepen el cervell. Per això, no calia que ens expliquessin la
importància del silenci sinó els beneficis que se’n deriven. I amb quins
exercicis aconseguir-ho.

A mesura que anava sentint la conferenciant, es notava que els esperits
dels presents s’endinsaven de mica en mica en l’interior del seu propi món, en la lluminositat
del santuari íntim. Vam acabar sentint el silenci conduïts per la veu, el to i
les paraules, de la conferenciant.

La conferència formava part del cicle organitzat per La Caixa “Pautes
per a una vida feliç”. Berta Menesses, mestra zen de l’escola
Sanbokyodan-Betània, ens va parlar de com Escoltar el silenci.

Silenci dels gestos: mitja hora diària d’immobilitat absoluta. Silenci
de les paraules: deixar l’espai interior lliure de les veus de les coses.
Silenci del discurs: abandó dels arguments, de les meditacions discursives. Sentir,
finalment, el jo més lliure, el que no està segrestat per res exterior ni per
la pròpia raó, el que desprèn llum i saviesa intuïda, el que ens connecta amb
el centre i es projecta a l’univers. Submergim el nostre esperit en la buidor
plena, en el no-res de l’absolut universal. El zen.

El silenci és el camí a la harmonia, a la saviesa i a la felicitat. D’ell
brolla la creativitat, la fluïdesa, el deixar-se anar, la llibertat interior,
la donació, l’amor.

Espero haver estat fidel en la transcripció. Subscric del tot els tres primers paràgrafs. Sobre el darrer,
modularia amb matisos el que s’hi afirma. Conscient de l’atmosfera que creen
les paraules anteriors dubto de prosseguir amb dos apunts de lleugera crítica.
Però no me’n puc estar.

Primer. La conferenciant sentia moltes vegades la necessitat de
fonamentar el que explicava. Coherent amb el que deia no buscava arguments però
sí algun justificant. El més usat era: els orientals ho fan així, contràriament
a com ho fem a Occident; així ho pensen els orientals, al revés de nosaltres. Clarament, si és filosofia
oriental, això és cert i indiscutible. Va arribar a atribuir a aquesta
filosofia que el Japó s’hagués aixecat tan veloçment després de la desfeta de
la guerra mundial. Ella ha passat temporades al Japó i ho ha viscut de primera
mà. La filosofia del silenci, diu, està en les escoles, en les empreses, en
tot. També citava l’Índia alguna vegada.

La pregunta és massa òbvia, però l’he de fer: també haurem d’atribuir a
la seva filosofia la bogeria totalitària que va desembocar en la invasió de la
Xina i en la segona guerra mundial? Cal detallar les barbaritats amb les
esclaves xineses, els presoners civils nord-americans, etc.? On és el silenci
oriental i la filosofia de la harmonia en el batibull actual de ciutats com
Tokio, Osaka, etc? Perdoneu la meva grolleria, però la saviesa a què ens
condueix el silenci ens hauria de preservar de caure en modes filosòfiques, una
d’elles la lloança indiscriminada de tot el que és oriental.

Segon. Excepte rares i sorprenents excepcions, tot el que és animal i
humà és cosa de dos. El silenci interior no ens portarà mai a la felicitat
total. De felicitats n’hi ha moltes perquè tot el que és humà és polièdric i múltiple.
El silenci ens portarà a una felicitat parcial, a l’avantsala de la felicitat més
plena. I per això és necessari. Després, caldrà trobar l’ànima bessona,
normalment del sexe contrari, i continuar amb ella el camí. En allò humà no hi
ha un sense dos. La felicitat està en l’amor i ateny la seva plenitud en un
llenguatge de cossos i ànimes on l’interior de cada un, aquell que hem trobat
amb el silenci, es vessa en l’altre fins arribar a la comunió amorosa total, en
el millor dels orgasmes.

Em direu vulgar? Aleshores no hem arribat al centre, no hem après gran
cosa. Sisplau, no mutilem l’ésser humà. Si en l’orgasme no trobem plenitud, no
som lliures, ens cal encara endinsar-nos més en el silenci interior, no hem
aconseguit la saviesa. Aquest silenci només té sentit si ens projecta cap a l’altre
en la màxima expressió de l’amor. Tot el que és humà no és mai cosa d’un sinó
de dos, no és gèlid sinó ardent, no és espiritual sinó carnal i espiritual
alhora.

Els dos moments que recordo de major plenitud personal han estat el naixement
dels meus fills on jo m’hi sentia projectat i el d’alguns orgasmes on el cossos
eren el vehicle esplèndid de l’amor i compenetració de dues persones. La
plenitud i la felicitat és cosa de dos.

Però per arribar aquí hem de recórrer el camí del silenci i sentir la
seva veu. Zen.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!