BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Avui Jordi Basté s’exclamava recordant els fets de l’assassinat de la sra. Rosario Endrinal. Buscava en els tertulians de RAC1 una resposta, una explicació, a l’evident “menyspreu per a la vida humana” d’aquest nois “normals”, com ell deia. Ha hagut de continuar exclamant-se fins al final perquè ningú li ha donat una resposta satisfactòria.
Abans deixeu-me dir que conec els nois d’aquest barri perquè vaig començar a donar classes a poc metres del caixer on la sra. Endrinal va trobar la mort . Era en un col.legi elitista, ja desaparegut, del carrer Manuel Girona. Per això afirmo que el maltracte i l’assassinat de la senyora indigent va ser un crim classista.
Amb tots els respectes per la bona feina de Jordi Basté, la seva pregunta és massa genèrica per poder orientar la resposta adequada. Ens perdem en generalitats. Aquest nois no són violents; resposta fàcil, general i tòpica. Sucumbir al tòpic porta a explicacions insatisfactòries i d’aquí que l’estupefacció del Basté durés fins al final de la tertúlia:“Com es pot explicar aquest menyspreu per a la vida humana?”
Mireu, aquest nois no manifesten menyspreu per a qualsevol vida, no, sinó per a la vida dels d’un estrat social més humil. Amb la sra. Endrinal, que havia pertangut a la seva classe però s’havia anat degradant, el menyspreu va arribar al límit. La paraula “menyspreu” sí que enfila la resposta correcta: cap a les persones diferents, aquests nois i noies senten més aviat menyspreu que violència. És clar que en aquest cas es va arribar, després d’hores de vexació, a la seva forma més extrema i violenta.
L’estupefacció dels tertulians del Basté i de gran part de la nostra societat ve del fet que associem violència amb una estètica de nois de carrer de barriada, de “perros callejeros”. Però és que no es tracta de la mateixa violència. El noi de carrer d’extraradi usa diferents graus de violència com a forma normal de resoldre qualsevol problema; el de barriada alta, que disposa de tant d’avorriment com de béns materials, l’usa en situacions extremes com a diversió estúpida i com a mostra de superioritat social. El noi d’extraradi està contra “tots”, contra la societat en general; el noi de sobre la Diagonal està contra els “altres”, els de classes més humils. El noi de carrer d’una barriada se sent “enfront” de la societat; el noi de la part alta se sent “per damunt” de la societat, les seves normes i la seva gent.
Ara tocaria revestir-me de pseudo-Freud. Val a dir que la víctima havia estat vivint anteriorment en el mateix barri, casada i amb molt bona posició econòmica. Estranyes fantasies la van portar a embolicar-se amb el seu cap, al que va seguir a França. Allà les coses es van tòrcer i, en tornar fracassada, la seva vida es va anar degradant fins a la indigència. Passava el dia de bar en bar en el seu barri de sempre. Ara jo podria dir que calant foc a aquesta dona els joves volien destruir simbòlicament l’espectre d’una degradació que un dia podria atacar-los a ells. En nom de la psicologia es pot traspassar la ratlla de la fantasia amb molt facilitat. Potser sí que volien foragitar el fantasma d’una caiguda en desgràcia que sempre assetja al que està amunt. Vés a saber, potser tenen raó els que transiten per tals “subtileses intel.lectuals”. No oblideu, però, que per subtil que sigui una hipòtesi cal provar-la.
Si voleu fer cas de la meva experiència, el crim té més de joc estúpid d’uns jovenets de classe social benestant i malcriada que de violència estricta. És el menyspreu i l’agressivitat dels que se senten “per sobre de”; violència diferent de la més habitual, dels que se senten “en contra de”. La seva violència va ser una violència classista. I si no, com enteneu que una de les raons adduïdes en el judici d’ahir era que la “dona feia pudor”?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aixafat em sento desprès de llegir l’article, per què ha confirmat la primera impressió feta amb els noms i els pocs segons d’imatge dels assassins a la tv… Amb tot res nou dins les classes altes
És evident que aquest és un “crim classista”.
Només cal veure el tractament que n’han fet els mitjans de comunicació, ara i quan va succeir el fet.
Pesnseu-hi un moment… que diferent hauria estat si els autors hagessin estat, tal com dius, d’extraradi. O imaginat uns immigrants!
Per cert, en l’anàlisi freudiàna, que el crim s’hagués fet en u caixer també dóna molt de joc.
El nois de Cornellà engrosaran les files de les bandes de llops que montaran els de Bonanova .
Potser caldria repassar el gran clàssic del cinema La Taronja Mecànica per intentar entendre la ment d’aquests nois. Ens descriu el protagonista de la pel·lícula com un jove de classe mitja, ben estant, amb uns pares modèlics que li han donat i permés tot el que volia. Resultat, un sàdic violent que apallissa indigents o viola dones només per diversió. Curiós del cas, podria tenir qualsevol altre cosa per divertir-se, pot aconseguir emportar-se al llit a qualsevol noia que es proposi sense usar la violència, però ell necessita exercir la violència sobre els altres. Què falla en ell o en la seva família? Si els seus pares li han donat tot… Tot? Segur? Han parlat amb ell? S’han interessat per les seves aficions? Per les seves preocupacions? L’han educat? Li han ensenyat què estava bé i què estava malament? Li han mostrat físicament i sentimental amor, comprensió, suport? O simplement li han deixat fer tot el que ha volgut per evitar-se la molèstia de discutir amb ell, per no veure’l enfadat, o només perquè s’ho podien permetre? Per una banda masses progenitors (diguem-ho així) no gosen enforntar-se als seus fills ni en la més tendra infantesa i els consenteixen, i per una altra, per evitar-se males cares o per sentiment de culpabilitat per no prestar als seus fills l’atenció que es mereixen, els omplen de bens materials que només els omplen de satisfaccions momentànies i efímeres, però que els buiden l’esperit. Hi ha masses unitats familiars (diguem-ho així) avui en dia on els fills són simples objectes decoratius com podria ser un gerro o, si se’ls té una mica més d’estima, com un gos o un gat. Frustració de tenir-ho tot, però no ser res, ment buida, sense conviccions ni motivacions ni valors ni idees, res…
No ho dic pas en un sentit jurídic. No em pertoca. Ho dic en un sentit humà. La malícia ha fet estada al seu cor, hi ha fredor, hi ha sobretot manca absoluta de responsabilitat. A “Si això és un home”d’en Primo Levi s’explica molt bé com un ser humà pot infringir la màxima violència i despreci cap a un altre si el despullà de la seva condició humana. És el que van fer. És realment un crim classista, la van fer desaparèixer com a una deixalla. Informació és l’únic que no els hi manca. Formació, tota.