BioSofia

Per primer cop a França els nens nascuts fora del matrimoni han superat
als nascuts de parelles casades. Dades del 2006, l’última enquesta publicada per INSEE i fa
poc. Abans del maig del 68 els anomenats “infants naturals” (!) no
representaven ni el 6%. Miro les estadístiques de Catalunya i les dades de
l’any 2006 són a la meitat de camí de les del país veí, però enfilen en la
mateixa direcció. A casa nostra, els fills de mares no casades sumen 24.743,
d’un total de 82.077 naixements. Exactament
el 33,17%. D’entrada la dada m’ha
sorprès, però repasso i m’adono que tinc una pila d’amics amb fills, que viuen
en parella i no estan casats. O s’han casat quan han aparegut els fills després
de molts anys d’estar junts.

Un apunt lateral. Estar casats vol dir literalment formar una casa,
viure sota el mateix sostre. Per tant, per l’origen de la paraula qui viu junt
amb un altre ja hi està casat. Supeditar-ho als papers o a la vicaria és un
vestigi del passat. Tornem al tema.

El comentari del Roger al post anterior m’ha portat a parlar de la “liqüitat”
de la parella actual. Ara prendrem les
dades europees de Parship. El fet de viure sol cada cop és menys vist com a digne de llàstima. Els
¾ dels solters no veuen negativa la seva situació. Les dones solteres ho
aprecien més que no pas els homes: un 50% de dones contra un terç d’homes.

Els nostres solters no llisquen pas cap al desinterès sexual ni a la
soledat. Tot el contrari. Només que volen viure la relació d’una forma
diferent. Per què? Per dos motius principalment: 1) per fer-la compatible amb
altres interessos personals que abans quedaven en segon pla; 2) per un sentit
molt més realista sobre la durada d’una relació. No oblidem que només ens hem de remuntar a
dues generacions per veure com a les noies no els quedava altra sortida que el
matrimoni per deslliurar-se de l’ambient parental. Una realitat que encara no ha canviat en la
majoria d’altres països. Sortosament ens hem desempallegat de l’oprobi de la
sexualitat fora del matrimoni i ara aquesta
s’ha convertit en un agradable esbarjo de cap de setmana. La vida de parella ha
accentuat els seus aspectes avantatjosos, però també els seus inconvenients.

Per a aconseguir l’èxit professional aquest nou estil de parella va com
anell al dit. El 37% dels solters ho confessen. Qui vulgui escalar ha de
preparar-se força en estudis, però sobre tot en experiència.Tots sabem
que la competència és forta. Per tot plegat,

la vida professional accentua el
seu protagonisme.

Més enllà de l’àmbit laboral, avui el conreu d’
allò més personal es fa imprescindible i no es veu necessari subordinar-ho a
les demandes de la parella. Els individus de la nostra societat necessiten temps per a l’hora d’esport, per a les reunions d’alguna associació, pel ioga, per als espectacles, presentacions de llibres, reunions de pares, per al coach personal, etc. Noves obligacions, noves necessitats, nous espais de creixement personal. Ho reflecteixen les enquestes: el solter valora poder disposar de temps propi.

Quan no
es comparteix sostre, el compromís és més compatible amb els interessos
personals. Això enforteix o debilita l’amor? Necessitem temps per a
comprovar-ho. Quelcom semblant passa amb els divorciats: si estableixen una
nova relació, prefereixen dotar-la de més plasticitat de forma que conserven la
pròpia casa i no fan vida en comú.

Relació ja no és sinònim d’acostament físic.

Com a resultat, els solters posposen la decisió de viure en parella a
una edat en què la raó guanya pes sobre l’obnubilació de l’enamorament . Els
joves s’han tornat molt més exigents i demanen més de la seva vida en parella.
Ja no es tracta de seguir un impuls encantador i deixar per al destí el que s’esdevingui
en el futur. Ara la raó contempla els pros i el contres amb més assossec
emocional i pren en consideració la comptabilitat de la vida en comú amb amplis
aspectes del creixement personal.

Cada vegada més la decisió de viure en parella respon més al propi gust que a
la pressió social. Han desaparegut els complexos i el solter no ha de sentir
retrets. Per què viure en parella si es poden tenir relacions esporàdiques,
compatibles amb els estudis i els primers passos de l’ascens professional?
Arribarà fins al punt de relegar a internet la cerca de parella? Encara no s’ha
dit l’última paraula. Sapiguem que en el nostre país estem seguint els passos
del nord d’Europa i ells no asseguren haver arribat al final d’aquesta
història.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!