BioSofia

"Plorem perquè estem tristos o estem tristos perquè plorem?" Es preguntava W. James. Les dues coses, he de contestar, si sóc coherent
amb la tesi del meu últim escrit. A algú li pot sorprendre la segona part de
l?afirmació: moltes vegades estem tristos perquè plorem. És una forma extrema
d?assenyalar que sovint és l?expressió corporal la que indueix els sentiments i
les actituds. En contra del que solem creure.

Abans, però, d?entrar de ple en el tema,
matisaré la meva crítica al programa ?Veritat o mentida??. Tot i mantenir la
crida a reconvertir els plantejaments disjuntius ??això o allò?- en conjuntius
??això i allò?-, he d?admetre que les disjuncions són molt útils quan es vol centrar
l?atenció en un pensament que trenca esquemes. Com el del títol d?avui.

Acabo de llegir el següent experiment. S?expliquen acudits a un públic dividit en dos grups.

A uns se’ls fan escoltar
amb un llapis entre les dents de forma que els músculs de la cara estiguin
obligats a simular un somriure. Als altres se’ls indica d?aguantar el llapis
entre els llavis perquè llavors el gest de la cara s?assembli al d?una
persona emmurriada. Uns i altres hauran de puntuar cada acudit. El resultat és
que als ?emmurriats? els acudits els han fet menys gràcia que als ?somrients?.
Així queda confirmada la influència de la gesticulació en la gestació dels
estats emocionals.

Plorem perquè estem tristos o estem tristos perquè plorem? La intenció de William James,
evidentment, no era negar el primer enunciat sinó afirmar amb contundència el
segon. Si girem la moneda, sabrem també com posar-nos de bon humor: només ens
caldrà distensar els músculs de la cara i posar-los com si riguéssim.

Algú podrà trobar la proposta absurda. D?entrada
ens provoca una sensació rara això de forçar un estat d?ànim. Com si es tractés
d?una cosa ?antinatural?. Està molt arrelada la convicció que la cara és
l?expressió de l?ànima: és el sentiment qui modula l?expressió, creiem. Aquesta
sentència deixa ben clara l?única direcció de la dinàmica
psíquica. Per altra banda, els estats d?ànim, sobre tot de procedència involuntària, es consideren l?última i més preuada expressió de la nostra
manera de ser. Induir un estat d?ànim, doncs, ho percebem gairebé com un atac a
la nostra personalitat, l?alteració del nostre jo autèntic. Mites que hem de
desfer.

He d?agrair enormement a Joaquim Morató que ens
oferís aquesta sentència de W. James als seus alumnes de filosofia a batxillerat. Quan m?he
sentit envaït per estats d?ànim grisosos d?origen indeterminat, he procurat encetar un somriure
i de cop se m?ha eixamplat l?esperit. Quan m?han assaltat pensaments negatius
que em deixaven alterat, he ofert un llarg somriure al vent fins que els he
reciclat. Quan he hagut d?afrontar alguna situació preocupant, he intentat que
un llarg somriure calmés l?ànim abans de pensar en les solucions. No recordo
qui em va aconsellar que em mirés de quan en quan al mirall tot dirigint-me frases
d?optimisme perquè això afermava la confiança en un mateix. Jo hi vaig afegir
sempre un somriure. Des de fa molt de temps que ho he automatitzat i cada
vegada que em presento davant del mirall sento un fort alè d?entusiasme i autosatisfacció.
Malgrat la gran dosi de moral tridentina que ens van inocular de joves!

Que ningú no es confongui! No m?imposo ni predico
d?edulcorar la realitat sinó de modular l?estat d?ànim amb què l?encarem. Un
estat d?ànim positiu que, a més, farà emergir possibilitats, forces, qualitats
que restaven amagades.

Plorem perquè estem tristos i també estem
tristos perquè plorem. La postura i la gesticulació provoquen sentiments i
actituds. La modulació dels gestos és, doncs, una via per a gestionar
amb intel.ligència el nostre estat emocional.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!