BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
En el seu comiat Lluís Llach ha demanat explícitament d’endegar una revolució, la revolucó de la tendresa i la bondat. D’entrada sona xocant i insòlit. Els seus comentaris entren de ple en el camp polític i social, en canvi l’única proclama que ha fet s’insereix en l’àmbit de l’ètica personal. Estendre arreu la tendresa i la bondat, aquest ha volgut que fos el testament de tota una trajectòria de compromís.
Té algun sentit, però, aquesta crida fora d’aquell escenari carregat d’emoció? Quin sentit tenen la tendresa i la bondat en el brogit quotidià, enfrontats a tants de problemes? És explicable que vulguem resistir-nos a deixar que la tendresa i la bondat traspassin les fronteres d’un recital.
Senzillament perquè la idea que tenim dels dos conceptes no casa amb la vigoria il’ empenta que exigeixen la societat actual. Per a la majoria de nosaltres, tendresa i bondat són dos conceptes completament passius i tous.
Però si pensem així, estem desencertats. Tendresa i bondat són elements actius. Tendresa no és només el sentimentalisme epidèrmic que pot despertar la debilitat d’un nen petit o l’encant de la persona que ens enamora. Tendesa és la recerca del gest que oferirem a la persona estimada perquè noti el nostre afecte. Tendresa és una atenció activa cap a aquesta persona perquè sàpiga que és especial per a nosaltres. Tendresa és aquell acte que vol recordar a qui estimem que necessitem rebre alguna cosa d’ella.
La bondat també està desprestigiada perquè s’assimila a la passivitat i a la obediència acrítica. Quan, per exemple, diem d’un infant que és un bon nen o una bona nena, tots entenem que ens referim a algú que no replica quan se li mana. D’un adult pensem que és bona persona quan fa el que s’espera d’ella encara que això li comporti alguna molèstia. La idea general d’una bona persona és la de qui no planteja problemes. Aquest concepte passiu de la bondat, evidentment, tampoc s’adiu amb una societat que demana personalitat, creativitat i decisió. Ara bé, la bondat és una qualitat activa que casa completament amb les ara esmentades. Bondat és la contribució personal a la creació d’un ambient agradable entorn nostre. Bondat és la paraula amble, l’acudit oportú, l’ajuda desinteressada, el sacrifici decidit quan resulta necessari, la constribució voluntariosa a l’esforç col.lectiu. Tot això són formes actives de bondat.
Fem nostra, doncs, la crida per un món de tendresa i bondat. Perquè així farem créixer en humanitat la nostra espècie. Això són també paraules de Llach. Benvinguda la revolució de la tendresa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo també crec en la revolució de la tendresa, en la tendresa i la bondat actives. De fet és en allò que crec per excel·lència. Amem si ho fem possible. Benvingut Llaudal.
Una cosa semblant a una revolució de bondat i tendresa ja la van intentar Jesucrist fa uns 2.000 anys, i el Buda fa uns 2.500 anys. I mira com va el món. No crec que en Llach se’n surti, ara.
‘tendresa’ i ‘bondat’ vénen a constituir el rerefons, el canemàs sempre agradós i del tot necessari que hauríem d’oferir als altres i que va bé de trobar perquè totes les empreses vitals que duem a terme s’acompleixin feliçment.
crec que són dues virtuts que passen desapercebudes, que no pensem a donar-los prou importància, per això mateix: perquè les tenim tan assumides com a rerefons/canemàs vital, que la consciència que va tan bé que hi siguin la tenim tan interioritzada que només les trobem a faltar en els moments en què és evident que no hi són (o en què hi són a la contra: duresa i ni que només sigui indiferència).
Jo crec absolutament i total amb la revolució preconitzada per en Lluís Llach i poso en marxa “”””activament”””” els seus supòsits cada dia de la meva vida. No es tracta de ser un babau o un passiu acrític i sense personalitat (com sovint sembla creure el nostre entorn social i com molt bé dius, Narcís, a l’article). Es tracta de viure intentant transmetre positivitat, confiant en el millor dels homes, procurant actuar correctament, acceptar que som febles i que necessitem els altres. Acceptar que l’amor, la companyonia i l’amabilitat haurien de ser el motor de la vida.
Lluís Llach diu una cosa al recital. Diu, en introduir “La tendresa”, que tots sabem que “és mentida” que els valors principals de la societat són l’intentar pujar a costa de l’altre, l’ambició, la cobdícia, etc. Tots sabem que és mentida, perquè el que en el fons tots volem és ser estimats, ser reconeguts i ser feliços.
El problema rau, crec, en la vergonya. La nostra societat ha desterrat els gestos de tendresa i d’amabilitat per vergonya de mostrar els sentiments, perquè mostrar-los significa mostrar els punts dèbils, mostrar la feblesa humana. Jo sempre intento (no vol dir que sempre ho aconsegueixi) ser amable i sincera amb tothom, intentar treure ferro als problemes, intentar fer bromes, alegrar els ambients. I normalment rebo el mateix: amabilitat, carinyo i interès.
Ara bé, també he notat (no em fa vergonya dir-ho, a mi no) que no tothom m’entén. Sovint molta gent es tanca en ella mateixa i no acaba de comprendre actituds més obertes. De vegades he pensat que em prenen per bleda. Però m’és igual. Ser carinyosa, amable i atenta no em fa ser una bleda. No ho sóc. Sóc una persona molt vàlida, treballadora, activa i amb una important vida interior.
Qui no ho entengui, és ell que té el problema. Com va dir un dia en Laporta (i permeteu-me la frivolitat): que n’aprengui!
Gràcies, Narcís, per un escrit tan bonic.