BioSofia

Es diu Bill Gates sr. Té 83 anys. És el pare del fundador de Microsoft i acaba de publicar les memòries de la seva experiència com a pare. “Showing up for live – Toughts on the Gifts of a Lifetime”. N’extraurem algunes reflexions. La  nostra tasca educativa se’n beneficiarà. Tant si som pares com professors.

Es diu Guardiola. Té 38 anys. El pare de l’equip amb més talent futbolístic i més ric en títols d’ aquesta temporada. Entrevistat, també ha deixat anar algunes màximes interessants  sobre l’èxit del seu equip.

Encara hi haurà qui estarà temptat a etzibar-nos una mica precipitadament que ell passa, que a ell no li interessa gens ni mica que el seu fill sigui ni famós, ni ric,
ni un geni; que l’únic que l’interessa és que el seu fill sigui ben feliç. Amén.

Moralistes escarransits,  continueu llegint si us plau perquè aquesta disjuntiva entre èxit i felicitat no l’han pas defugit ni l’un ni l’altre dels nostres protagonistes. Per poc que observem ens adonem que l’èxit és una font de felicitat, per bé que no l’única. I l’estampida de satisfacció amb els èxits del Barça ens ha arrossegat a tots i encara dura. Per tant, potser que en comptes de menystenir l’èxit en nom de la felicitat entenguem que en gran part la felicitat prové de la consciència d’aconseguir algun petit o gran èxit en alguna parcel.la de la nostra vida.

Dutxa paterna

Trey no era un fill fàcil. Trey és el nom familiar de Bill Gates jr. Doncs un dia, recent estrenada l’adolescència, es dedica en ple sopar a dirigir un rosari de sarcasmes i insolències a la seva mare. Sorpresa general i indignació interna del pare. És que si alguna cosa caracteritza l’adolescent és intuir com pot treure’ns de polleguera. Doncs bé, el pare, que mai ha dit una paraula més alta que una altra, d’una revolada pren el got d’aigua i el llença a la cara del noiet. Xop, aquest li etziba: “Gràcies per la dutxa.”

Una resposta intel.ligent per irònica i per temperada. Ara i aquí un jovenet qualsevol s’hagués fet la víctima i, ofès, hagués sortit del menjador. Terry comprèn i controla els nervis; tota la seva irritació la vehicula en una resposta irònica. No costa gaire d’entendre que en la seva contenció hi va tenir molt a veure l’autoritat serena però potent que tant el pare com la mare havien exercit fins a aquell moment.

Estic pensant 

Trey, què fas tanta estona a l’habitació? Estic pensant, mare. A tu no et passa mai de fer-ho?

El final un pèl insolent se’l podia haver estalviat. Ara, és veritat que els adolescents necessiten deixar moltes vegades la ment flotant. Als adults ens estranya i no recordem quan ens passava a nosaltres. Però Trey a més fa plans, planta les fites del seu futur. Els nostres nois necessiten cert aïllament per trobar-se i planificar-se.

Cap al psicòleg

Els pares arriba un moment que estem desconcertats amb l’adolescent que puja. Els de Bill decideixen recórrer al professional. Això és el que n’ha transcendit de la conversa amb el psicòleg: “Estic en guerra amb els meus pares per saber qui ha de controlar la situació.” Bill està demanant més espai vital, més espai de decisió. Així ho entén el psicòleg que demana als pares que afluixin la corda.

Els psicòlegs sabem que això és difícil de fer entendre als pares patidors o exigents. Per als pares de Bill no va ser gens fàcil. Tots dos eren exigents, la mare especialment. Van haver de tancar els ulls a les sortides nocturnes del noi que saltant la finestra enfilava el camí de l’escola per trobar-se amb l’ordinador. Sí, un de sol i dels pocs que hi havia a les escoles del país. No més de 50 escoles en disposaven en tot els EUA. Sembla estrany avui dia, oi?

Aquesta va ser més grossa. L’acceptació de les orientacions del psicòleg es va posar altament a prova quan Trey decideix deixar Harvard per dedicar-se al negoci informàtic, aleshores incipient i sense un futur previsible. Deixar la universitat! Deixar Harvard!

Què és un geni?

Millor ser intel.ligent que ser un geni! El pare de Bill Gates nofa aparèixer cap vegada la paraula geni en el seu llibre. Preguntat en la presentació sobre aquest punt, va respondre: “Crec que es pot ser un geni i no conèixer l’èxit, i a l’inversa no ser un geni i reeixir. El meu fill és intel.ligent, posseeix un grapat de qualitats importants i treballa dur.”

Quan a Guardiola li van preguntar per la clau dels èxits del Barça d’enguany va fer igualment referència a les qualitats i al treball. “Els jugadors tenen talent i tenen ganes de treballar”. Guardiola hi afegeix explícitament la motivació, les ganes. A la mitja part de la copa del rei va ser concís amb els jugadors: “Si correu i voleu guanyar, guanyarem!”

Els que anomenem genis són gent que treballen dur amb ganes de rendibilitzar al màxim les seves qualitats. Durant l’última assemblea general del seu imperi, el Berkshire Hathaway, va tenir aquesta ocurrència: “Si teniu un QI de 150, veneu-ne 30 punts a algú. Necessiteu ser intel.ligents, però no pas un geni.”

[N’hi haurà més…]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!