BioSofia

“El poder és l’afrodisíac per excel.lència”, diu el Henry Kissinger,
que de poder en sabia! La sentència tal com l’hem exposat va sortir de la boca
del franquista Jesús Fueyo. Després, s’ha repetit moltísimes vegades com
donant-la per bona.

– Què tal la teva filla?
– Mira surt amb un advocat.

Surt amb un … metge, enginyer, un noi que té un restaurant, etc.
Aquesta sol ser la carta de presentació habitual. La parella rep el seu valor
de la seva posició econòmica i social I no creieu que es cosa del passat. Jo ho
he sentit fa ben poc i a “Sexo en NY” (tele 8) és la forma usual amb què les
protagonistes parlen dels seus lligues. L’atratiu sembla lligat al nivell
social. La posició és doncs allò que justifica l’acostament al sexe masculí – que
fins el moment ha ostentat en gran mesura el poder social. El poder té ganxo
eròtic, sens dubte.

L’erotisme del poder té un segon sentit: la cobejança que sent tota persona
pel poder, per sentir l’ ascendent sobre els altres i saber que pot
dominar-los. L’home o la dona dintre de la parella, el fill o filla sobre els
pares, els alumnes sobre els mestres i a l’inversa. Els jocs de guerra dels nens
simbolitzen el domini en els termes més absoluts.
Segons Adler, l’intent de
dominar en el propi àmbit és universal i és un instint primari. Evidentment són
pocs els que guanyen aquesta cursa i els altres han d’aprendre la submissió en
graus diversos. Aleshores, se’n ressent l’autoestima que es mira de compensar
com sigui.

Freud va explicar el dinamisme psicològic i la formació de la personalitat a
partir de la libido, l’atracció sexual. Adler, en canvi, va posar l’accent en
l’instint de poder. Sóc dels que creuen que tots dos són impulsos primaris  i que es
complementen a l’hora d’explicar el motius més pregons del nostre comportament.

Veritat?

Al nostre voltant veiem com “el
poder desperta passions. El poder és el gran i obscur objecte del desig. Amb
quina fal·lera no hi corren al darrera els polítics! Sota els grans discursos,
amarats amb la bandera dels ideals no hi trobem més que ànsia pel poder”.
Ja ens agradaria que la lluita fos ideològica, però moltes vegades la lluita és
personal amb la mirada posada a escalar el lloc més alt del poder.

Tenim a T. Hobbes en aquesta banda del dilema. “És una inclinació general de tota la humanitat el desig perpetu i sense
treva d’adquirir poder rere poder, que només cessa amb la mort.”

“Tothom en la seva parcel.la
vol ser l’amo! Volem tenir els altres per sota. I els que tenim al damunt, per
més ràbia que ens faci reconèixer-ho, ens atreuen i ens fascinen. Com presumim
si coneixem a un poderós o ens hi hem acostat! Com ens estarrufem si el cap ens
fa una confidència!”

Així planteja el problema l’Adolf Beltran en el seu espai setmanal
dintre d’El Matí de Catalunya Ràdio.

Mentida?

Hem generalitzat injustament. “Si
parlem dels polítics, no tots busquen el poder a tot preu. També n’hi ha que
estan en política pel sentit del deure, per amor a una causa, per uns ideals. I
a costa de molts mals de cap i fins i tot perdent-hi diners.”

“Si parlem del comú dels mortals,
molta gent pot dir ben alt que no li interessa tenir ningú per sota. Aquest
desig seria propi de gent malalta, gent que arrossega forts problemes
d’autoestima que volen compensar manant com sigui. Però la gent més aviat vol
viure tranquil.la i manar solament sobre les seves vides.”

“Ja se sap que no hi ha herois per
a l’ajudant de cambra! El poder vist de prop no té res d’eròtic.”

El convidat. Jorge Semprún.

Intel.lectual que va formar part del Comité Central del PCE en la
clandestinitat antifranquista i que més endavant va ostentar la cartera de
ministre de Cultura sota la presidència de Felipe Gonzàlez.

Coneix gent que li atreu l’eròtica del poder. I reconeix que
estadísticament es tracta d’un fet general. De tota manera, l’efecte que el
poder exerceix sobre els altres a ell li sembla accessori i l’efecte que va
exercir sobre la seva persona va ser irrellevant.

Semprún ressalta la semblança entre erotisme i poder. L’erotisme es
basa en la insinuació, en amagar part del que vol ensenyar per així excitar la
imaginació. El poder també, assegura. El poder demana per una banda pompa i
ostentació però de l’altra conrea el secret, necessita el misteri.

“El
poder cultiva el secreto. El poder necesita, además de la ostentación gloriosa
de las massas, com un ser divino, además de eso necesita el rumor del secreto:
‘Ha dicho el jefe…’ ‘El Jefe piensa que…’ Cosas que circulan como
insinuaciones. Los dos aspectos funcionan”

Semprún havia conegut Mitterrand i Felipe González. Segons ell, en res
s’assemblen. Defineix el francès com un home molt intel.ligent, molt subtil i
molt maquiavèlic. Del segon afirma que, quan parlava amb ell, mai tenia la
sensació d’estar davant d’un cap sinó més aviat amb un germà gran.

Freud, molt abans de conèixer els règims totalitaris de masses de
Stalin i Hitler, ja va descriure el caràcter fascinant dels grans dirigents de
masses. Aquestes hi veuen una extensió de la figura del pare que ofereix
seguretat total a cavi d’una obediència cega. La societat, aleshores, es torna
irresponsable, delega en el cap tot raonament i consciència moral, adopta
actituds d’infantilisme (regressió).

En el bloc El café d’Ocata
s’explica una anècdota protagonitzada per l’autor de la frase que avui
comentem. Anècdota molt curiosa, donades les circumstàncies de regim militar en
què va ocórrer. El nostre autor, Jesús Fueyo, en una discussió en les corts
franquistes amb l’animalot de general Camilo Alonso Vera li va etzibar: “Mi
general, estoy a sus órdenes, pero no a sus opiniones.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!