BioSofia

El convidat. Salvador Cardús. Sociòleg. Les seves opinions són vessades
en moltes publicacions. A l’AVUI i a la tertúlia de El Matí de Catalunya Ràdio,
per exemple. La seva veu sempre és escoltada amb atenció i la seva anàlisi,tinguda
molt en compte.

Per a Salvador Cardús ser optimista o pessimista no depèn de la
informació perquè una cosa i altra són més aviat dos estats d’ànim.

“La informació proporciona sempre una esperança temperada, discreta. La
informació t’acosta a la realitat i t’allunya de les il.lusions, de les falses
esperances. Et fa tocar de peus a terra. La informació fa que no puguis
veure-ho tot de color de rosa, però això no vol dir que t’ho faci veure negre.
La verdadera informació et sorprèn sempre amb un to esperançador.”

Atenció a les modes! Avui dia la informació pot quedar sesgada per la
moda pessimista. Queda bé revestir-ho tot de pessimisme. Dóna prestigi. És una
defensa a la possibilitat que et prenguin per un il.lús. Entre ser un il.lús o
un pessimista, millor això últim. Aquesta moda va infiltrant una actitud generalitzada de
desconfiança en el futur. Pot ser molt danyí.

“El pessimisme és un mal
lleig que ho justifica tot”

Ajuda a justificar les nostres dimissions. El que mou els països, els
grups en general, no són els recursos sinó els estats d’ànim. Segons l’estat d’ànim
els recursos s’optimitzen o es desaprofiten. El nostre, com a catalans, oscil.la temeràriament entre dos extrems: l’eufòria
i el pessimisme. “L’eufòria ens porta a grans manifestacions que, com foc d’encenalls,
no tenen continuïtat i per un moment ens fan creure que tenim la solució a les
mans.” Immediatament després, caiem en el desànim. És aleshores quan la visió
pessimista ve a justificar la nostra dimissió.

“El pessimisme no et permet creure en les teves possibilitats, en
les possibilitats del país tampoc.”

Una altra perspectiva. Albert Sánchez Piñol. L’autor de La pell freda i
Pandora al Congo, és antropòleg i com a tal ha viscut una temporada entre els
pigmeus (Eduqueu les criatures. 23/03). El coneixement d’aquesta societat li ha fornit una perspectiva diferent
de la nostra i, en concret, del sociòleg S. Cardús. Una perspectiva que l’ha
portat a ser pessimista respecte al gènere humà.

La societat pigmea està fortament cohesionada. No hi ha presons ni policies.
No calen. Càstigs? Tampoc en el sentit estricte del mot. El pitjor que et pot
passar és que se te’n riguin de tu. Suposo perquè aleshores et sents exclòs
moralment del grup. El grup dóna sentit a la vida de cada individu.

Escoles? Tampoc n’hi ha. Qui educa els nens, qui els ensenya? Sánchez
Piñol els ho va demanar explícitament. Resposta: tothom. Tots acompanyen un
moment o altre al nen o nena i tots li estan ensenyant contínuament.

Conclusió. Els pigmeus, pacífics ells, s’estan extingint. La violència
de la nostra societat, en canvi, no té aturador. Pessimista o optimista en Sánchez Piñol?
Molt pessimista: el gènere humà no ha enfilat el camí correcte.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!