BioSofia

Què hem de fer amb el nostre passat? Així comença A.Bassas introduint
la reflexió setmanal Veritat o mentida? El conductor d’aquest espai, Aldolf
Beltran ens ofereix dues cites per anar fent boca.

Katherin Mansfield, magnífica escriptora de començaments del s. XX, pren postura amb aquestes paraules.
“Que sigui una norma de la teva vida no penedir-te mai de res ni mirar mai
enrere. Els remordiments són una enorme pèrdua d’energia: no s’hi pot construir
res; només serveixen per rabejar-s’hi”.

Spinoza és més incisiu: “Qui es
penedeix del que ha fet és dues vegades miserable o impotent”.

L’anàlisi de l’Adolf Beltran és prou penetrant i clara com perquè la gosem transcriure.

Veritat?

Retornar al passat, penedir-se’n, “és una pèrdua de temps i d’energia.
El que s’ha fet no té remei. Fos bo, fos dolent, ja no cal capficar-s’hi. És
tan fàcil, a més, quedar-s’hi enganxat, acabar trobant plaer malaltís burxant
en aquell error, en aquell fracàs, en
aquella culpa…! Potser perquè, al capdavall, el passat resulta més fàcil de
manejar que el pressent!”

“Lamentar-se pot arribar a ser un vici i molt perillós. Un vici que no
et deixa viure el present. Potser és part de l’herència de la vella moral
judeocristiana que ens ha carregat de sentiments de culpa. Quanta gent no s’ha
vist esclafada pel pes del pecat, del que han fet o deixat de fer! Sempre amb
por! Per cert, una manera ben fàcil de tenir-nos controlats!”

“Però allò que està fet, està fet. ‘A lo hecho, pecho’, que diuen en castellà.
La nostra vida comença avui!”

Mentida?

Ara bé, si ho mirem des d’un altre angle… “Qui pot dir que no es
penedeix de res?”
Si trobéssim algú, es tractaria, segur, d’un poca vergonya, un sense escrúpols,
que per això justament no té mai sentiments de culpa.”

“El que es penedeix demostra tenir sentit de responsabilitat. Senyal que
assumeix les conseqüències i és capaç de demanar perdó, de fer propòsits
d’esmena quan ha obrat malament. Potser un dels problemes que patim avui és que
hi ha massa gent que no es penedeix de res; al contrari, encara se senten
víctimes.”

La convidada. Pietat Estany, l’entranyable Elena Francis dels anys 70.

La Pietat Estany destria ben bé entre el sentiment espontani de lamentació i la posterior reacció conscient i voluntària que adopta l’individu: o desprendre’s de la
impressió primera o caure en la xarxa seductora de l’autocompassió i el lament.

Com no podia ser menys, va parlar de les dones en l’època franquista,
aquelles a les que va ajudar amb les seves cartes i consells radiofònics. “Havien estat educades per
acceptar la seva situació amb fatalisme i acabaven per sentir-se culpables de
situacions en les que objectivament elles n’eren les víctimes.” Actuaven “amb
un servilisme malaltís a causa del fet què no podien ser d’una altra manera.”

I ella, no es penedeix de res? L’amor per la cultura l’ha fet mirar sempre
endavant.

Vull interpretar aquestes darreres paraules com que l’acceptació dels
esdeveniments és molt més fàcil quan els ha precedit una elecció conscient i
personal. Encara que els resultats no siguin tan bon com un havia esperat. És
molt important l’acte d’elegir, de prendre decisions, de sentir que tens a les mans el
comandament de la teva vida. Més important l’elecció que els resultats, poden ser bons com dolents. Hi ha acceptació sense
resignació, aleshores els ulls sempre miren endavant.

La nota simpàtica del programa la posa l’últim oient (Mateu Ciurana de Fornells de La Selva). Recorda un
esquetx de Les Luthiers en què representen les actuacions d’una secta, Warren Sánchez, que es dedica a predicar el penediment. De sobte un deixa anar aquesta sentència: “Arrepiéntete, hermano, y hazte seguidor de Warren Sánchez, y tarde o temprano… te arrepentirás!”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!