BioSofia

Estirat sobre la tovallola, el sol m’amara amb la solemnitat que gasta el mes de juliol. Cap a les deu l’escalfor encara no és excessiva: relaxa sense atordir-me. En el meu vagareig mental en deturo en una idea molt recorrent. Penso que dedico massa hores a rebre sol; massa hores sense fer res. M’esperen llibres, revistes, un teclat, un bloc… El que més greu em sap és que aquestes hores gastades a la platja no s’expliquen només pel relaxament que hi trobo. Són hores que dedico sobre tot a bronzejar-me. Em fa vergonya pensar que sóc tan vacu, que pago un tribut tant alt a la moda, a la imatge, a l’aparença física. 

Un tribut tan alt per una moda temporal, a més. Iintroduïda no fa pas massa, no se’n divisa la caducitat. Però per poc que ampliem el zoom del temps, veurem imatges totalment invertides: dones aguantant un bufó para-sol per garantir-se la blanor de la pell. Els seus cutis blancs desprenen frescor, aire novell, delicadesa jovenívola. Són temps passats. Aquests cutis han desaparegut de l’escena actual. La morenor d’ara s’ adiu molt més amb una època, la nostra, de relacions impactants, directes i fins i tot un pèl agressives. 

Un detall a tenir en compte: aquelles noietes pàl.lides, aquelles dones blanques, apareixien amb vestits que les tapaven totalment. Amb els anys aquests vestit han anat reduint-se i escurçant-se. Les dones ja no llueixen només la roba, llueixen també la pell i el cos. I és quan han sentit la necessitat d’acolorir aquesta pell amb el bronzejat. Elles han marcat tendència i nosaltres,  els homes, hem seguit. El bronzejat fa la mateixa funciò que el vestit i per això ha aparegut quan el vestit ha anat desapareixent de moltes parts del cos.

Fa tot l’efecte que la necessitat que tenim els humans de vestir-nos és molt pregona. Si triem la roba per la bellesa del disseny, això no vol dir que el caràcter ornamental expliqui el fet de vestir-nos. És clar que amb un vestit concret busquem oferir una imatge, d’acord; però ens vestim sobre tot per aixecar una frontera. La frontera entre el jo i els altres. El vestit serveix per crear individualitat, afirmar la diferència. D’aquí la necessitat d’una vestimenta. El jo corporal s’ha de vestir. I si li llevem roba, si deixem al descobert la pell, aquesta serà reempleçada per la coloració del bronzejat, o de les pintures quan la pell no és blanca com passa amb altres cultures. El color natural de la pell ens fa sentir despullats i desprotegits. És la sensació que tenim els primers dies de platja quan observem el color lletós que oferim. És la impressió que ens produeix qualsevol pell blanca que denotem. La sensació de vulnerabilitat que cruelment busca el policia que despulla les seves víctimes abans d’un interrogatori. 

La moda, doncs, no està tant en el bronzejat com en el vestit disminuït. I el bronzejat n’és la conseqüència:  serveix per vestir una pell despullada de roba. Serveix per marcar individualitat.  Les hores que esmerço al sol, i que crec estar perdent, reforcen la meva frontera, la meva condició de persona, i no són perdudes del tot.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!