La trappola

A la dècada dels anys cinquanta es va produir una interessant controvèrsia sobre l’origen de tres portolans d’incert origen. Un producte del cartògraf Angelino Dulcert, un altre d’Angelino Dalorto i un tercer anònim propietat de la British Library. No eren portolans qualsevols ja que es tractà dels primers casos on trobem una cartografia de tipus nàutica-terrestre on l’objectiu no sembla ser només informar de dades d’utilitat per a navegants, és a dir, són els primer mapes on trobem elements merament decoratius i d’informació geogràfica que no semblen destinats únicament a la navegació, i que en canvi podrien ser útils per a governants o persones amb cert poder. El fet és que per les seves similituds els tres portolans semblava que podrien ser producte d’un mateix autor, i el fet que un d’ells -el de Dulcert- fos confirmat que fou elaborat a Mallorca creà polèmica entre els que els creien d’origen genovès i aquells que els relacionaven amb l’escola catalana. Tanmateix la controvèrsia no es limitava només a una simple discussió de nacionalitat dels seus autors sinó que tenia implicacions directes sobre la creença d’una cartografia catalana purament independent de la genovesa, així els defensors de la teoria italiana defensaven que els portolans serien de creació o inspiració genovesa i per tant no existiria una cartografia catalana independent de la genovesa fins a segles posteriors.

(segueix…)

L’historiador italià Giuseppe Caraci fou el principal defensor de la teoria genovesa, afirmava que en realitat els tres portolans eren creació de persones completament diferents -Necessitava afirmar aquest punt per poder desvincular com a mínim en el cas de Dalorto i l’anònim la seva relació amb Mallorca-. Aprofitant la forma italiana dels seus noms "Angelino Dalorto-Dulcert" traçà una teoria on els tres mapes tindrien origen genovès, i en el cas de Dulcert es suposaria un simple fet circumstancial que aquest hagués estat elaborat a Mallorca.

Per altra banda el principal defensor de la teoria catalana fou l’historiador H.Winter que afirmava que els tres portolans eren obra de la mateixa persona, i aquesta sense cap mena de dubte seria d’origen català i no hi hauria cap mena de relació entre les escoles catalana i genovesa:

Angelinus Dalorto had an italian family name, Dulcert as the same Christian name in the italian form of Angelino while his map was drawn in Mallorca! Italians may certainly have spread Italian knowledge and skill in Mallorca. However, nothing of what we have seen permits a safe conclusion with respect to the seat of their science.
…
If they had been works of Italian learning, this would have meant that the italians had ceded to the Catalan competitors te honour of having transmited to later generations the achievements of Italian maps; this would have been improbable and incomprehensible.

(H.Winter – Catalan Portolan maps)

La discussió conclouria anys més tard gràcies als estudis de T.Campbell que a partir d’un sistemàtic estudi toponímic demostrà la relació entre Dalorto, Dulcert i l’anònim de la British library. Així avui en dia els tres mapes semblen estar considerats dins l’escola catalana sense cap mena de dubte i és acceptat el fet que aquesta és absolutament independent de la genovesa.

El que trobo més interessant de tota aquesta història és la postura de la teoria genovesa i comprovar com els arguments de Caraci tenien molta similitud amb les desqualificacions que trobem avui en dia en la controvèrsia d’un altre personatge que els italians fan també genovès. Així l’any 1959 es publicà "Segni e colori degli spazi medievali (Italiani e Catalani nella primitiva cartografia nautica medievale)". El llibre vindria a ser una mena de rèplica a la teoria de Winter que al meu parer acaba finalment en una exaltació nacional de la grandesa dels navegants italians i una minimització d’un passat gloriós dels catalans.

Així Caraci sembla apuntar una manca de rigor científic en els arguments de Winter, amb un capítol titulat molt oportunament "Questioni di Metodo" argumenta que no és cert que existeixi una toponímia d’origen català en els portolans -com afirma Winter-, teoria possiblement dubtosa però que curiosament replica amb un grapat d’exemples escollits de qualsevol part de la geografia italiana i no únicament d’un origen ligur com correspondria. Com a exemple trobo especialment divertida en un llibre d’història la següent rèplica:

Milan
E’la forma milanese. Ancora oggi una delle due squadre calcistiche della città si chiama così, e non già Milano. Ma più significativo è che la corrispondente forma catalana è Milà, el Milla scrive infatti, oltre l’Atlante Catalano, Johanes de Villadestes nel 1428.

Vaja, i jo que sempre l’hi havia dit Milan i resulta que no ho feia en català correcte. Deu ser "questione di metodo".

Després li tocarà el rebre a Ramon Llull. Argumentaven A.E.Nordenskjöld i Winter que la seva influència i coneixements deurien marcar profundament la cartografia catalana, postura que és replicada per Caraci afirmant que en Ramon Llull com a molt tenia quatre coneixements de geografia, que sabia anomenar la rosa dels vents i fer anar una brúixola, i poca cosa més. Això sí, no ens discuteix que fou un gran escriptor, entre els catalans, no sigui que algú es pensi que té cap mena d’importància més enllà de les nostres fronteres.

E’ innegabile invece che il Lullo merita di essere considerato il primo e il più originale tra gli scrittori catalani del Medioveo, e che nella formazione della lingua e della cultura catalane egli operò concertamente molto più di tutti i suoi contemporanei.

Posteriorment cal discutir sobre l’expansió catalana per la mar Mediterrània. Si aquesta expansió es produeix és lògic que els seus navegants, militars, i governants necessitaven de mapes precisos per fer campanyes militars. Pel Caraci simplement aquesta expansió no existeix i és poca cosa més que una conjunció d’interessos que portaren quatre catalans fora del seu Hinterland, en oposició a unes grans potències militars i comercials italianes, Gènova, Venezia, Amalfi, Pisa. -Potències que curiosament no pogueren impedir que la corona d’Aragó controlés bona part de les rutes per on aquestes potències havien de comerciar i guerrejar-.

E’ noto invece che le Baleari si sottrassero al dominio sarraceno solo dopo il terzo decennio del XIII secolo: Maiorca nel 1229, Minorca nel 1231 e Ibiza nel 1232. E’ vero che di traffici interessanti la Catalogna si ha notiziato ance molto tempo prima; tuttavia un parallelo con ciò che avveniva in Italia nei secoli XI, XII e XIII non è pensabile. Per lungo tempo si trattò di traffici "quasi esclusivamente locali… L’hinterland della Catalogna era puramente limitato a piccola parte della penisola iberica.

Posteriorment ens presenta la conquesta de Sicília com una mena de passeig militar on el que es va fer va ser simplement una mena de traspàs de poders. Es veu que els sicilians volien ser governats per catalans. Si és cert que la Corona D’aragó pintava ben poca cosa a la Mar Mediterrània, com argumenta en Caraci, aquests sicilians deurien estar ben folls.

Per quel che riguarda la riconstruzione delle imprese catalane -o piuttosto aragonesi- si deve osservare innanzitutto che la conquista della Sicilia non si potrebbe spiegare storicamente senza il decisivo concorso della sua popolazione, ch’era già riuscita d’altronde a scuotere il dominio francese, e senza quello dei marinari italiani, che nel conflitto poi divampato tra Carlo I d’Angiò e Pietro III assicurarono agli aragonesi un vantaggio iniziale. A voler essere precisi anzi, non si trattò di una conquista militare vera e propria, ma piuttosto di una alleanza, spontaneamente germinata per reciproca convenienza tra i convergenti degli isolani e quelli dei loro nuovi reggitori.
…
E’ poi risaputo che Pietro III non conquistò la Sicilia, ma fu il parlamento dell’isola, convocato a Palermo, ad acclamarlo re, a patto però che rimettesse in vigore le buone leggi e consuetudini di Gugliemo il Buono.

És curiós que després argumenta el fet que Sicília conservés les seves institucions com un signe de debilitat de la Corona d’Aragó, quan és sabut que és una característica pròpia de la Corona aragonesa, en tot cas seria un símbol de fortalesa -tot i que la presència dels catalans a Sicília aquells anys fou prou difícil i violenta-. Atenció també a la perla castellanocèntrica del final:

Solo dopo più di un secolo e mezzo di contrasti e di lotte la Sicilia divenne di fatto una provincia aragonese, conservando però le forme della sua antica costituzione: il re continuò a divedere il potere con il parlamento, e la nobiltà col clero ad essere la vera arbitra della situazione, godendo ancor più di prima di privilegi, finché passata l’Aragona ad un ramo collateralle della casa di Castiglia, questo assicurò, circa un secolo dopo, la lunga soggezione dell’isola alla monarchia spagnola.

Sobre la Companyia Catalana d’Orient. Res, quatre arreplegats que no sabien on anar a parar.

Quanto all’espansione catalana in Oriente, essa prese inizio dall’attività di una semplice "companya", che non era emanazione del potere regio e nemmeno destinata ad attuarne i disegni, ma rappresenta -ad onta del nome di "magna societas Catalanorum" che le viene talvolta attribuito- una vera e propria compagnia di ventura che, dopo aver prosperato alle dipendenze di Federico II (detto III), re di Sicilia (1275-1337), passò nel 1302 al servizio di Andronico III Paleologo, imperatore d’Oriente.
Stabilitisi a Gallipoli, i catalani vennero subito in contrasto con i genovesi e furono poi costretti -dopo che lo stesso governo bizantino, come sembra, ebbe fatto assassinare il loro condottiero, Ruggero de Flor -ad abbandonare quella sede. Devastato e ridotto alla miseria il paese, che la "companya" considerava, né più né meno de quanto facevano i turchi, territorio di conquista, si stabilirono nel 1311 in Grecia, dove continuarono le loro scorrerie. Solo dopo il secondo decennio nel XIV secolo le piccole signorie creati dei loro capi, oltre che ad Atene (Cetines) e a Tebe (Estives), in alcuni cebtri abitati della Grecia centrale e orientale assunsero forme meno labili e desirdonate, estinguendosi peraltro tutte entro il 1387.

Amb tot això Caraci acabà afirmant que el portolà original era el de Dalorto i els tres portolans eren indubtablement d’origen genovès, però el més fascinant de tot és que finalment acabà adjudicant l’Atlas Català d’Abraham Cresques també als genovesos.

In modo analogo a quanto è detto al punto precedente, mentre il tipo di carta rappresentano dal gruppo Dalorto trova le sue naturali ascendenze nella tradizioni italiani, l’Atlante Catalano, che segue a distanza di oltre mezzo secolo il prototipo genovese del 1325, no può richiamarsi a nulla di simile nella tradizione catalana, per la quale bisognerà rassegnarsi a prendere atto che manchiano di ogni elemento obiettivo idoneo a ricostruirla.

Questo rapporto di dipendenza dell’Atlante Catalano della cartografia italiana, sebbene intraveduto e riconosciuto da più di uno studioso, è destinato a rivelarsi con sempre maggior evidenza a mano a mano che l’Atlante sarà sottoposto ad un’analisi più attenta così nel suo contenuto toponomastico, come nella sua tecnica costruttiva.
Tuttavia è sin da ora permesso asserire che tanto il primo quanto la seconda non si possono storicamente spiegare senza l’anteriore fase genovese rappresentata da Dalorto e dai duoi derivati.

Tot plegat fa pensar, si no s’hagués conservat el mapa de Dulcert potser la teoria de Campbell no hauria triomfat, haurien trobat alguna dada d’algun Cresques a Gènova en el passat i ara estaríem discutint si els Cresques tenien un origen català o genovès.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!