La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Llegia aquest matí l’article "Submissions lingüístiques" d’Hèctor Bofill. A l’article ens perfila els escenaris d’agressió lingüística i com la majoria de ciutadans poc polititzats acaben acceptant una situació de submissió lingüística. M’ha cridat l’atenció la situació exposada de la revolta d’uns estudiants Erasmus italians, com bé indica l’articulista no es tracta d’un conflicte d’entesa lingüística -car els mateixos afectats donen prova d’entendre el que s’està dient-, més aviat es tracta d’un exemple de violència lingüística, molt probablement provocada per un posicionament polític. La situació exposada a l’article m’ha fet recordar una anècdota que vaig viure fa uns anys amb una estudiant francesa.
La Laetitia era una estudiant d’empresarials parisenca amb la que vaig compartir pis durant uns mesos. Només arribar es va mostrar molt interessada en la situació del català i feia amoïnada un munt de preguntes sobre la situació de la llengua a la universitat. En concret em va expressar els seus temors, ja que havia vist que una assignatura en la que estava molt interessada només la podia cursar en català. Assabentat de la situació li vaig expressar que no és preocupés, que el català és una llengua llatina igual que el francès o el castellà -llengües que parlava perfectament- i que no s’havia d’amoïnar de res, em vaig oferir a ajudar-la en totes les traduccions que fessin falta i fins i tot li vaig regalar un parell de llibres per aprendre català bàsic de quan havia fet de voluntari lingüístic.
Al cap d’uns dies va arribar a casa furiosa, la raó era aquella assignatura d’economia en català que havia escollit. Segons em va explicar, amb un grup de noies -també franceses- havien organitzat un motí per tal de mostrar la queixa davant el professor, estaven decidides a no permetre que es fes la classe fins que el professor canviés de llengua. (segueix…)
Per sort el mestre va saber mantenir la dignitat i amb una exposició semblant a la de l’exemple de l’article d’Hèctor Bofill va aconseguir calmar el galliner. Tanmateix sembla que les guerrilleres lingüístiques no es van conformar amb la situació i pel que explicava, fins a final de curs va seguir l’estira i arronsa.
El més sorprenent va ser el que vaig escoltar després. Òbviament li vaig discutir la impostura d’anar a estudiar becada a un país i exigir quina havia de ser la llengua docent, tot seguit vaig rebre la sorprenent resposta de què aquest era el seu dret legal. Perplex li vaig demanar de quina legalitat em parlava. La resposta fou que a la seva universitat les havien aconsellat que en cas de trobar que l’assignatura escollida no la poguessin cursar en castellà, es matriculessin en català i posteriorment exigissin al professor el canvi de llengua, i en cas de negativa insistissin fins aconseguir-ho, que aquest hi estava legalment obligat.
Us podeu imaginar la meva estupefacció. Així que li vaig preguntar per la seva universitat, ara no recordo el nom, però es tractava d’una prestigiosa universitat privada parisenca on el preu de matrícula rondava els 10.000 euros anuals. Segons em va explicar a la seva facultat havien eliminat l’últim curs i per tal de poder obtenir el títol els obligaven a cursar-lo en alguna universitat estrangera. Naturalment a aquest preu s’encarregaven de gestionar les beques adients i segons em va aclarir, la majoria de les seves companyes de facultat estaven repartides per Europa amb la seva corresponent beca Erasmus. Per cert, es va mostrar molt indignada que en aquest país no et regalin els llibres que s’utilitzen durant el curs.
Després d’escoltar tot aquest seguit de bajanades vaig començar a veure clar que en aquest sistema de beques europees alguna cosa grinyola. És evident que amb l’import d’una beca Erasmus no et pagues una estada a l’estranger, una persona amb pocs recursos no hi podrà mai accedir per molt que sigui un magnífic estudiant. Així que les beques serveixen principalment per subvencionar els estudis d’un sector de la població de classe mitja-alta, i alhora s’utilitzen -tal com em va explicar la Laetitia- per subvencionar certes universitats privades que gràcies a les estades a l’estranger es poden permetre estalviar-se les despeses d’un curs sencer. El més denigrant del cas és que la subvenció la rebin per estudiar en una universitat pública i amb el seu infantívol comportament es creguin amb el dret d’imposar la llengua a utilitzar. Si el poliglota i erudit Erasme de Rotterdam es pogués aixecar de la seva tomba i ho veiés amb els seus propis ulls, de ben segur que li cauria l’ànima als peus.
Sigui com sigui, el cas de la Laetitia és només un exemple, d’estudiants Erasmus n’hi ha de moltes menes i tampoc podem generalitzar, en seguiré parlant en un proper apunt.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això dels erasmus la veritat és que és un espant. No hi ha manera que entenguin res. Vénen a classe el primer dia, es queixen si la classe és en català. Tu els dius que el català és la llengua del país, ho expliques tot la mar de bé, amb calma. I els dius que si no t’entenen tranquils, que pugin al despatx i repetirem la lliçó. I naturalment no vénen mai més a classe. (És clar que hi ha excepcions.)
¿Costaria molt, per part del govern (o de les universitats catalanes mateix) comunicar sempre i en tots els casos l’existència del català i el dret del professor a utuilitzar la seva llengua?
Doncs no, no costaria gens. Però es pensen (polítics i rectors) que vindria menys gent, i com que són tant cosmopolites i súpers (i com que els erasmus donen prestigi i mèrits i , suposo, calés) doncs no diuen res i després els problemes són epr a professors i alumnat autòcton, que ens hem de defensar tot solets. Així estan les coses a la universitat. I visca la pepa.