La trappola

Recordo fa anys, tot just quan començava la meva vida laboral, una tarda es va presentar a l’oficina el gerent de l’empresa. Al crit de què tenia una decisió important a comunicar-nos va reunir tothom al seu voltant, fent una rotllana. Era per dir-nos que la empresa s’havia fusionat amb una multinacional estrangera; ens ho va plantejar com una bona oportunitat per nosaltres, que ens obria noves perspectives laborals i potser la possibilitat d’entrar en projectes internacionals. Un dels companys va repetir la paraula “fusió” amb cert to sarcàstic, així que quan vam tornar als nostres llocs de treball i vam començar a buscar informació de la multinacional amb la que ens fusionàvem, ens vam trobar amb la sorpresa que l’empresa en qüestió, facturava 10 vegades la nostra. No semblava gaire una fusió, tot i que aquesta fou la paraula utilitzada durant tot el procés. Que fou una venda ho vam poder comprovar els següents mesos, on la nova empresa mare es va dedicar a “saquejar” tot el que pugués vendre de les nostres oficines, sense invertir ni un ral en nou equipament, i sense fer res per millorar les nostres condicions al lloc de treball. Prou es van cuidar d’evitar que les nostres oficines acabessin plenament integrades en la nova estructura, de manera que al cap d’un parell d’anys ja tornàvem a estar en venda, en pitjors condicions laborals, i amb futur incert.

Tot això ho recordava mentre llegia la notícia de la fusió entre Iberia i Brittish Airways. Fusió? preguntar-me si podia ser una fusió és el primer que em va venir al cap, però així era com ho indicaven la totalitat de diaris espanyols. Vaig mirar per Internet alguns diaris anglesos, i també en aquest cas veia que el que predominava era el “merge”. Diplomàcia financera? Segurament, caldrà veure com acabarà el que es preveu un “llarg” procés, però el fet que es seguirà mantenint la marca Iberia, pot ser una bon indicatiu de per on va la cosa.

Per això aquest matí em llegia amb cert somriure sarcàstic l’article de Ramon Tremosa, “Noces d’Iberia“, on qüestiona parlar de fusió entre les dues companyies.

La setmana passada Iberia (IB) va anunciar, poc abans que Gas Natural
comprés Unión Fenosa, una suposada fusió amb British Airways (BA), que
algun diari madrileny fins i tot va presentar com una “fusió entre
iguals”. Qui mana a IB és Cajamadrid, controlada per la Comunitat de
Madrid: llàstima que ara la presidenta, Esperanza Aguirre, com alguns
partits polítics, patronals o sindicats, no ens hagin obsequiat amb
discursos sobre seus d’empreses en “territori nacional”: la premsa
britànica parla sense embuts de compra d’IB per part de BA, que el
domicili fiscal se situarà a Londres i The Financial Times parla directament de “la fi del nacionalisme econòmic espanyol” de la caixa madrilenya a IB.

Potser l’opció de BA era la pitjor per l’aeroport del Prat a curt termini, però a llarg termini arribarà el moment en què AENA i BA acabaran en conflicte. El model centralitzat és un llast per qualsevol economia que es vulgui dir eficient. Tard o d’hora s’acabarà imposant la lògica comercial.

LA GLOBALITZACIÓ VA MOLT DE PRESSA i l’aviació és uns dels sectors on
més ràpidament es visualitzen els canvis. Si a l’octubre de 2007, arran
de l’adjudició d’AENA de la T-Sud del Prat, vaig escriure que la T-Sud
esdevindria la T-5 de Barajas, ara podem començar a escriure que la T-4
de Barajas, amb la compra d’IB per BA, pot esdevenir la T-6 de
Heathrow: tot i la nova T-5, Heathrow està saturat i Barajas té camp
per créixer. I els catalans què? Com més anglosaxó i menys ibèric sigui
el nostre mercat aeri millor: per als anglosaxons la realitat i el
mercat solen passar al davant dels projectes centralistes d’Estat. Als
nord-americans que vénen de creuer a Barcelona, per exemple, ja no els
poden fer passar com fa uns anys per Barajas.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!