Laia Jurado i Canadell

MésLaMarxa torna!, em van dir fa uns dies. Vaig estar molt contenta, ja que no era bo que hagués desaparegut  un diari d’Osona que informa diàriament en català, i que a més és gratuït. Com a ciutadans tenim dret a estar informats de què passa a la nostra ciutat i a la nostra comarca,  i com a catalans tenim la obligació de  promocionar la premsa en la nostra llengua.

El retorn d’aquest diari significa poder tornar anar pel carrer i passar pels llocs on saps que te’l trobaràs, entrar a les botigues i sentir la gent comentar sobre els temes més diversos de la ciutat, generant un debat ciutadà.

El seu retorn significarà tornar a sentir l’efervescència d’un debat que s’ha viscut a Vic, sobretot durant aquest any. Gràcies a MésLaMarxa en aquest temps tothom estava informat, opinava, sabia què passava a l’Ajuntament, què s’estava fent en un carrer, què passava al seu barri.

He de reconèixer que en els últims temps MésLaMarxa va ser un dels puntals perquè la gent estigués informada i fos més crítica i oberta a expressar la seva opinió. A més al ser un diari de fàcil accés i escrit en català, és un punt que ajuda a la integració i al coneixement de la nostra llengua,  ja que tothom se’l troba al carrer, l’agafa, el fulleja i el llegeix. Algunes persones amb més interès, altres només pels titulars; uns per la secció d’esports, d’altres pels temes culturals i altres per saber una mica de tot. 

A Vic, encara és un dels llocs on és necessari el català per poder integrar-te en la seva societat, que molts la titllen de tancada. Alguns diuen que costa molt entrar-hi, però més costa sortir-ne.

El tenir un diària en català a l’abast de tothom, ajuda a que la gent vinguda d’altres llocs que no són catalanoparlants (d’algunes grans ciutats o d’altres països) tinguin accés al català escrit i que el coneguin i puguin acabar aprenent’el i d’aquesta manera se’ls hi obrin moltes més portes. Per tant, hem de saber aprofitar el recurs d’aquesta premsa per estendre-la a tota la societat.

Penso que MésLaMarxa, no podia haver escollit un dia millor pel seu retorn, l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. Tot i que celebrem una derrota, també celebrem els passos que dia a dia fem per  aconseguir la llibertat i la independència del nostre país.

Cal ser positius i com ens deia el Capità Enciam (qui de la meva generació no se’n recorda d’ell amb estima?):  els petits canvis són poderosos.

Aconseguir que el veí del costat posi una senyera al balcó els dies de festa, que l’home del supermercat et comenci a parlar en català, que aquell conegut hagi trobat una feina millor o que tornem a trobar aquest diari cada dia al carrer, fa que que els més optimistes pensem que podem aconseguir un país on es visqui i es treballi sense precàrietat, on tots els ciutadans coneguin i parlin el nostre idioma i participin de les nostres tradicions i de la nostra cultura i, al final del camí, arribem a la volguda llibertat.

            No vull acabar sense un record per en Lluís Maria Xininacs, que encara que la seva mort sigui motiu de tristor, el seu exemple, en molts moments ens ha fet optimistes.

Benvinguda de nou el MésLaMarxa i que junts fem un llarg camí.