Quadern de viatge

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Formen un grup al voltant d’una taula. Són set o vuit, asseguts en cadires de fusta. Estan al mig del pati, aprofitant les primeres calors de la primavera. Tots callen menys un, que té la mà a l’orella, i va recitant. La resta l’escolten. És un recitar ara parlat, ara cantat. Explica una llegenda de dos amants, i del seu amor tràgic per culpa de l’enfrontament de les seves famílies.

[Publicat a la revista SONS del juliol de 2008 del grup Enderrock]

Cada dia un grup de dengbêj es reuneix en aquesta casa que els ha construït l’Ajuntament d’Amed (Diyarbakir en la denominació oficial, la capital del Kurdistan a Turquia). Són els hereus de la rica història del poble kurd. Un poble analfabet durant segles, que a través d’aquests narradors orals ha conservat i transmès les seves llegendes, herois nacionals i experiència acumulada. Ara, l’Ajuntament de la capital, en mans d’un partit pro-kurd, vol preservar aquest llegat, i és per això que amb el suport de la Unió Europea i el permís imprescindible del Govern turc els ha reconstruït un casa on els dóna suport econòmic, els permet tenir un espai de trobada i també està registrant totes les seves narracions orals perquè no es perdin quan ells morin, ja que les generacions joves no n’estan prenent en relleu.

Tahsin Turk és un dels dengbêj que acudeix amb regularitat a la casa que ha muntat l’Ajuntament. A qui li pregunta com es diu, l’adverteix de seguida divertit que el seu cognom enganya, perquè ell no té res de turc, sinó que és kurd. Té 61 anys, i des de ben petit que ja va començar a repetir les cançons que escoltava dels dengbêj del seu poble, Pasur. A més de cantar quan es presentava l’ocasió, es dedicava a fer de pagès. Però fa 17 anys que va haver d’abandonar l’indret on va néixer juntament amb la seva família i la resta d’habitants del llogarret, ja que l’exèrcit turc els va expulsar perquè els acusava de donar suport als guerrillers de les muntanyes de la zona. Potser això explica que li agradi tant fer servir les cançons per denunciar els problemes que pateix el poble kurd per culpa de Turquia. Cançons de lluita, però també cançons d’amor, com agrada cantar a tots els dengbêj.

La història de Tahsin Turk no és una excepció. Dels dengbëj que actualment viuen a Amed, una bona part fa només quinze o vint anys vivien en pobles escampats per la geografia kurda de Turquia. És el cas també de Mihemede Nenyerse. Com Turk, té 61 anys i, com ell, va haver de marxar fa més de quinze anys del seu poble, un llogarret de la comarca de Lice. En aquella comarca, dels 60 nuclis de població que hi havia a principis dels anys noranta, 57 van ser desallotjats i cremats pels soldats turcs. La majoria continuen inhabitats.

I és que fins fa encara dos decennis, els dengbêj es guanyaven la vida anant de poble en poble a recitar llegendes, i també a cantar noves narracions creades per ells mateixos que parlaven de la lluita del poble kurd contra la imposició turca. La gent els acollia als pobles i els pagava perquè els expliquessin històries de reis llegendaris, amors i herois nacionals. Molts cops també els avisaven perquè anessin a cantar a casaments i altres celebracions. Però la repressió de l’exèrcit turc contra la guerrilla kurda del PKK durant els anys noranta va destruir el teixit social que els permetia de sobreviure. I és que els soldats turcs i els paramilitars van desallotjar a sang i foc més de 4.000 pobles kurds entre 1987 i 1999. L’acusació és que donaven suport a la guerrilla. Per no expulsar-los i cremar-los les cases i camps, els oferien la possibilitat d’integrar-se en el cos paramilitar anomenat “guardians de les viles”. La major part de pobles amenaçats s’hi va negar, així que tres milions i mig de persones van ser expulsades i van haver de marxar a les grans ciutats kurdes o turques. El destí per a la majoria d’aquells camperols i ramaders va ser l’atur o feines mal pagades en els suburbis de les metròpolis. L’estructura econòmica que permetia viure els dengbêj de la seva feina, doncs, va quedar destrossada. I el perill de perdre la memòria històrica del poble kurd era una amenaça real per un poble que els quatre estats que l’esquarteren (Turquia, Iraq, Iran i Síria) han volgut silenciat. D’aquí neix la iniciativa de la casa dels narradors orals

De la vintena de dengbêj que es troben regularment a l’edifici que l’Ajuntament ha restaurat per acollir-los, Seyidxane Boyaxçi es presenta a ell mateix com el més famós de tots. Va néixer l’any 1938 a Karacadag, un poble de la comarca d’Urfa. Però de ben petit ja va anar a viure a la capital per raons de la feina dels seus pares. Tot i que des dels set anys ja es guanyava algunes monedes cantant, ha hagut de compaginar la feina de dengbêj en casaments i festivals amb la de netejador de sabates. Per cantar, no té preferències: tant li agraden les cançons d’amor com les que parlen de llegendes o de la història del Kurdistan, així com les que denuncien la situació dels presos polítics o les que animen la guerrilla. A poc a poc, explica, es va anar fent un nom.

Possiblement no va desencaminat Boyaxçi quan diu que és famós, ja que ha estat un dels cinc escollits per formar part del CD que ha editat l’Ajuntament amb les cançons de cinc dengbêj d’Amed. El CD el reparteixen tant als habitants de la ciutat perquè coneguin les seves arrels com als turistes –encara pocs– que s’apropen fins aquesta zona de l’orient mitjà. Dels cinc escollits, només hi ha una dona. Aquest és un ofici molt masculí, però algunes veus femenines com Feleknas Esmer han aconseguit fer-se un lloc. Ella és una de les poques excepcions.

Seyidxane Boyaxçi també explica orgullós que ha sortit per GunTV, la televisió local d’Amed. I encara més satisfet afegeix que també l’han gravat i ha sortit per RojTV i MMC, les dues cadenes de televisió impulsades pels kurds provinents de Turquia que viuen a Europa. Creades l’any 2004 a Dinamarca, la primera és generalista i la segona musical. A través del satèl·lit, el senyal de les dues cadenes arriba als kurds de Turquia, Iran, l’Iraq i Síria, i a 78 altres estats on viu la diàspora kurda. A més, es pot accedir a la seva programació en directe per Internet a través de la web.

Qui també explica que té ressò internacional és Hasan Bilici: ha viatjat a altres països d’on li han demanat que hi anés a recitar. “Fins i tot he cantat a Moscú i a l’Iraq”, explica satisfet. Ell és el més jove del grup, té 50 anys. I compagina cantar amb la feina de paleta. A aquest dengbêj no li agrada massa introduir temes polítics a les seves cançons. Ell prefereix explicar històries d’amor. A més de viatjar, també ha sortit per la televisió que arriba des d’Europa.

Precisament, la televisió ha estat un dels revulsius els darrers anys per a la cultura kurda. I no només perquè la llengua tants anys perseguida hi té una presència central, sinó també perquè ha pogut recuperar i donar ressò a les cançons dels narradors orals que estaven sent oblidades. No és estrany, doncs, que jugant amb el nom de l’emissora (“roj” significa “sol”), els productors de RojTV i MMC expliquin que s’han convertit “en el sol per al poble kurd, que va ser condemnat a la foscor però que avui torna a veure sortir el sol cada dia”. Un sol que encara acompanyen cada matí els cants llegendaris dels dengbêj.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!