Per a tots els gustos

Tinc que confessar que fa anys, aquest senyor anomenat Alberto Ruíz Gallardón m’era simpàtic, però es va deixar encegar per això anomenat Política, cosa que embogeix a qui l’exerceixi, sobretot quan arribes a exercir-ne alguna mena de poder. Això li va començar a passar a aquest senyor fa gairebé 20 anys, el 1995, quan va arribar al poder a la Comunitat de Madrid amb majoria absoluta, després de tres legislatures amb el socialista Joaquín Leguina, ara esdevingut tertulià de televisions d’extrema dreta. Gallardón era un dels contertulians del programa radiofònic “La ventana” de la cadena SER, quan el presentava Xavier Sardà, abans de desprestigiar-se ell mateix en acceptar dos anys després presentar aquesta obra cimera de la teleporqueria titulada “Crónicas marcianas”. En sentir-lo, ens semblava dels senyors conservadors el més obert, el més tolerant i el més culte, lluny de la retòrica franquista o gata maula d’altres del PP. Però en ocupar la Presidència, va començar a poc a poc a canviar la seva manera de comportar-se. És a dir, que a poc a poc va començar el mateix procés que Annakin Skywalker va passar per esdevenir Darth Vader, o el de Michael Corleone per acabar sent el nou Padrí… Potser pressionat pels dirigents del partit, o pels seus Consellers, o per sobreviure políticament , però a poc a poc vèiem com el conservador modern començava a tenir uns certs tics ben estranys. Encara no massa, ja que a certs locutors extremistes de dretes, la seva actitud els semblava la d’un comunista, un desencert, és clar, però ells ho veuen tot així, blanc o negre.

Després de dues legislatures d’èxit i sense perdre la majoria absoluta, li proposen passar a l’Ajuntament de Madrid, en retirar-se José María Álvarez Del Manzano, a qui ningú tossia, malgrat el seu prepotent comportament. Hi és durant dues legislatures i mitja, on va tenir al poc de temps la tragèdia dels atemptats de l’11-M, i un dels locutors extremistes va acusar-lo d’haver-los donat suport o no sé quina ximpleria, la qual cosa va acabar en procés judicial per calúmnies. Va començar a canviar en el pitjor sentit al soterrar la M-30, l’autopista que hi travessa Madrid, amb un guirigall d’obres durant dos anys i centenars de milions de cost que han endeutat l’Ajuntament.

En tornar el PP al poder a l’Estat, Mariano Rajoy li proposa la cartera de Justícia, i aquí ja hi passava al costat fosc, amb una Llei de l’Avortament retrògrada, que ni tan sols la dreta europea li donaria suport (ni Marine Le Pen tampoc, ho va dir ella mateixa a un programa televisiu espanyol). Com calia sobreviure políticament, es va obsessionar amb “la seva” Llei com un director de cinema s’obsessiona amb una pel lícula, com si li anés la vida, fent d’espectacles inefables dins el Congrés, davant la Premsa, davant els seus companys de partit… El polític culte que semblava obert i fins i tot igualitari s’esdevé un masclista fanàtic, que era parodiat al “Polònia” de TV3 dient a qualsevol dona “Espero que vingui aquí amb permís del seu marit”.

Ja era Darth Vader o el Michael Corleone succeint al seu pare Don Vito, a qui besen la mà dient-li “Don Corleone”. No era Sant Pau caigut del cavall i esdevingut Apòstol, res de res. Les seves iniciatives com a Ministre han estat rebutjades per tots els gremis judicials, mai no s’havia vist tanta unanimitat. Ara que diu que plega de la Política per tornar a ser advocat, esperem que sigui millor que allò que ha sigut com a Ministre. Que no sigui aquesta caricatura de si mateix que ha sigut aquests dos anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!