Primer de tot, el meu condol a la família de la cantant Rocío Jurado per la seva mort després de dos anys amb el càncer. La meva mare va morir del mateix fa gairebé dos anys i entenc el que és veure agonitzar lentament algú fins que mor. Encara que mai no he estat precisament un "fan" de la "cançó espanyola" (m’atreu més la catalana i la francesa, almenys en l’apartat de "cançó lleugera"; la meva mare, sent jo nen, escoltava molt Edith Piaf i Joan Manuel Serrat), estimo el que la Rocío va aportar a aquest gènere. Va prescindir de la ja antiquada bata de cola andalusa per donar-li un aspecte més elegant, i fins i tot va barrejar en la seva manera de cantar tocs d’altres disciplines musicals, per fer-la evolucionar. Un altre de gran, Gambeta de l’Illa, va fer un flamenc amb tocs fins i tot de jazz, per al mateix propòsit… Però el que sempre li ha perjudicat la "cançó espanyola" ha estat l’encloure’s exclusivament en l’estil andalús, respectable, això sí, però que no mostra per a res la complexitat i varietat d’estils de tot Espanya. Va ser una cosa que la dictadura franquista va utilitzar de manera demagògica i propagandística fins i tot. És per això que, en arribar la democràcia, la majoria d’espanyols, jo inclòs, ens sonava la "cançó espanyola" com a una cosa antiquada, rància. I més em sembla així si miro aquestes inefables pel·lícules musicals de "Cinema de barri" amb Manolo Escobar i d’altres/as cantants de l’època. Sempre he defensat que la "cançó espanyola" ha de canviar, obrir-se més, ja que el concepte que va defensar des de fa dècades ja està antiquada, i amb la desaparició dels seus cantants més carismàtics (com la Jurat) ho estarà més. Vegin que els nous cantants d’aquest gènere cada vegada van canviant d’estil. La "cançó catalana" ha evolucionat en certa mesura, com Maria del Mar Bonet, que afegeix a les seves cançons ritmes mediterranis molt variats, des de ritmes grecs i fins i tot àrabs, imitant a Cançó de Bressol Moskhouri i fins i tot al gran Georges Moustaki. Això pot ser un exemple, l’obrir-se d’aquesta manera; no perds la teva pròpia identitat, sinó que l’enriqueixes. Això fan al Japó adoptand coses d’altres països a la seva pròpia idiosincràsia: van adoptar a la manera japonesa la tradició catalana de regalar un llibre i una rosa el dia de Sant Jordi. I un altre detall: els cantants espanyols ara adopten cada vegada més ritmes llatinoamericans, ja que allà tenen un mercat molt fidel, més que aquí. És una manera d’evolucionar, però caldria contemplar una altra alternativa gairebé oblidada: no ens fixem a Europa a penes res. Les cançons francesa i italiana, que van ser models per a nosaltres fa 40 anys, estan pràcticament ignorades per les noves generacions i fins i tot pels que els idolatraven en aquella època. És a dir, els que abans adoraven Domenico Modugno, Jacques Brel, Adriano Celentano o Sylvie Vartan ara els miren com a curiositat arqueològica, tal que si fossin el faraó Ramsés II, però sense importar-los ja gens. Ja sé que els gusts canvien, però no hem d’oblidar d’on som. Que amb la "cançó catalana" ocorre el que he comentat amb les de França o Itàlia. Espero que no sigui allò de l’idioma, o que els cantants actuals en aquestes llengües no interessin a les noves generacions espanyoles… Menys malament que és el gran Joan Manuel Serrat, immune a les modes i als Bisbales de torn, que amb un disc en català sense pretensions desmesurades ha arribat al núm. 1 de vendes, així, amb tota humilitat, sense haver de complaure ningú per quedar bé. Perquè es vegi que la "cançó espanyola" pot trobar alternatives per evolucionar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!