Com segurament ja sap, aquest és
el dia que el seu homòleg al País Basc Juan José
Ibarretxe ha triat per consultar la ciutadania sobre una qüestió
d’interès per a la majoria de bascos i basques: la sobirania,
és a dir, el control polític sobre la pròpia
realitat. Encara no sabem si aquesta consulta rebrà el
vistiplau del govern espanyol, tot i que intuïm que no, però
Ibarretxe, que es creu la seva condició de lehendakari i se
sent absolutament legitimat per preguntar a les persones del seu país quin futur
polític volen tenir, tirarà pel dret i la farà
igualment. No podríem fer el mateix a Catalunya?
Si el dia 25 d’octubre no té res
millor a fer, li proposo que faci com Ibarretxe, que pregunti als
catalans i a les catalanes si ja els està bé que la
nostra sobirania política resideixi a Espanya o si prefereixen
constituir-se en un estat independent. Li ho proposo perquè em
consta que aquesta és també la voluntat de la població.
Una part de la ciutadania té molt clar que la sobirania ha de
continuar residint en l’Estat espanyol, encara que això tingui
males conseqüències per a nosaltres en economia, en
cultura i en model social entre altres. Hi ha algunes persones que
per damunt de tot hi posen els sentiments, la identitat, les cabòries
nacionalistes, i com que se senten espanyols, prefereixen que la
unitat d’Espanya continuï essent una cosa sagrada, intocable.
Tenen dret a pronunciar-se en una consulta democràtica per
ratificar que aquesta és la voluntat de la majoria. El silenci
i la inèrcia comencen a ser incòmodes per a algunes
d’aquestes persones, que no voldrien aprofitar-se’n i preferirien
resoldre la qüestió.
Una altra part de la ciutadania vol ser
consultada en el sentit contrari, per manifestar la seva voluntat de
constituir un estat independent. Segons les enquestes trimestrals del
Centre d’Estudis d’Opinió, gairebé una de cada cinc
persones vol que Catalunya sigui un estat independent. Al Baròmetre
d’Opinió Política de desembre de 2007, concretament,
aquesta era la voluntat del 17,3%. D’altra banda, el 33,8% vol que
Catalunya sigui un estat dins una Espanya federal, cosa que ha de
passar necessàriament per un exercici de sobirania previ a la
federació perquè aquesta es pugui fer d’igual a igual.
I seguint encara les dades del BOP, només el 37,8% està
d’acord que Catalunya sigui una comunitat autònoma, que és
l’estatus jurídic que tenim actualment.
Crec, doncs, que les dades
proporcionades per la Generalitat de Catalunya mateixa expressen
clarament que la voluntat de pronunciar-se en una consulta
democràtica existeix sigui per un motiu o per un altre, i que
poques persones són indiferents a una qüestió tan
important i de la qual depenen tantes coses de la nostra vida
quotidiana. I per això li demano que, coincidint amb el
referèndum que el lehendakari realitzarà al País
Basc, com a president de la Generalitat en convoqui també un a
Catalunya. Té nou mesos i escaig per endavant. Li prego que ho
consideri.
Un ciutadà que vol expressar-se
democràticament i, de moment, no pot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No entenc perquè hem de fer les coses mirant cap a Euskadi. No entenc perquè el dia 25 en Montilla hauria de fer res d’especial perquè al País Basc s’hagi anunciat res.
No entenc aquesta forma tan gratuïta d’anar a remolc de ves a saber tu el què!.
El Pla Ibarretxe va ser un brindis al sol. I això, per més dret que tinguin els bascos, pot ser el segon capítol d’un altre brindis. No entenc perquè ens hem d’enmirallar en accions semblants. Com si no tinguèssim model propi o causa pròpia per treballar.
Radicalitat democràtica i exigència informativa. A banda de deixar-nos de integrismes, siguin religiosos, metafísics, cosmo-el que sigui, etc. (o d’hòsties , si ho dic menys fi i curt).
M’has fet pensar que aquests tres punts com a ben bàsics.
Cap problema en anar de la mà del poble basc. No acabo d’entendre d’on surten reticències al respecte. Ni veig necessitat de fer invents pel que ja està inventat; es tracta d’acabar amb una pràctica de submissió a un estat enemic dels pobles en qüestió. I segur que podem compartir esforços, i estalviar energies en el que puguem treballar plegats; que de feina feta diria n’hi ha prou.
També penso que seria bo que les forces polítiques i socials a Catalunya comencem a veure la necessitat de treballar plegats en algunes coses. Si no, jo ho veiem, sembla que fins i tot hem normalitzat la necessitat de que les coses vagin malament. I en temes bàsics crec que ja n’hi ha prou, tant de cinismes com de conseqüències, de permetren’s aquestes bestieses.
tots sabem que dels socialistes, especialment els d’ara, no són garantia ni de creació d’estat ni de voluntat d’afermar allò aconseguit per CIU anys enrere, ni de permetre ERC aplicar allò que aquesta pretén. Els socialistes van fent la seva feina: una Caixa de Catalunya amb en Narcís, un Periòdic de Cat amb el Nadal i futur diari d’en Lara -pas sospitós de català-, … Van creant sa xarxa i fan la feina ràpid. Van creant estat, estat espanyol Quan tota la maquinària treballi a fons, podrem fer befa d’en Ribera i cia. o d’en Sirera. Potser arrribarem a fer consultes, potser, fins i tot, sortiran postives en clau catalana, però ens hauran despersonalitzat tant, que no ens reconeixerà ni déu. Si almenys els anessim minant suports, però -diria- que tenen votants tan fidels que ni que es destapés que en Corbatxo té muntada una xarxa de captadors de subvencions a la diputació de Barcelona i que remena, remenen, ingents quantitats de doblers, no passaria res.
Ho tenim pelut, si no és que estem de sort i es fan petar la Sagrada Família o en passa alguna de grossa amb aquests personatges al poder.
Que rebeu molts regals i poc carbó!