Avui, el bisbe de Lleida ha decidit no recórrer la sentència eclesiàstica del Tribunal de la Rota segons la qual les obres d’art de les parròquies de la Franja, exposades al Museu Diocesà de Lleida, s’han de lliurar al bisbat de Barbastre.
Aquest article clarivident de Xavier Massot i Martí, músic i etnòleg lleidatà, (publicat a la revista “Independència”, número 9, corresponent a la primavera del 1996), advertia de les conseqüències de la segregació de les parròquies catalano-parlants, preludi del litigi per les obres d’art, i de l’atac a la catalanitat que ha suposat:
“La segregació de la diòcesi de Lleida de les parròquies que administrativament pertanyen a l’Aragó clou per ara un dels capítols més vergonyants de la història nacional. Si bé era segles que aquest perill planava sobre les comarques de la Franja des de la desaparició de la diòcesi de Roda d’Isàbena, ens podem preguntar perquè s’ha produït ara i no en moments més difícils per al nostre país. No eren moments més propicis per a fer-ho sota el regnat de Felip V o Ferran VII ? O és que les dictadures de Primo de Rivera i Franco no eren més propícies a un fet semblant ? Ens estendríem molt si expliquéssim el perquè no es va fer en cap d’aquelles ocasions. Però és molt més curt i clar el perquè s’ha fet ara. Dues són les claus en aquest embolic: el talent del bisbe de Lleida i l’acció de l’Opus Dei.
En primer lloc, cal recordar la trajectòria de l’actual bisbe de Lleida, en Malla Coll, personatge que mai s’ha distingit per la defensa ni menys per la lluita pels valors nacionals -i tampoc pels democràtics-. Cal assenyalar així, que en els darrers anys de la Dictadura sempre va ficar pals a les rodes perquè les parròquies poguessin acollir ni tan sols reunions de l’oposició democràtica, encara que aquestes fossin promogudes per la HOAC o la JOC. De la seva veu es varen sentir les paraules, que els membres de qualsevol de les comunitats de base poden testimoniar, segons les quals ell “no els considerava membres de l’Església”, molt en consonància amb els postulats del Concili Vaticà II.
Efectivament, des d’aleshores, el trencament amb la intel·ligència progressista dels catòlics de Ponent encara dura. Per contra, amb els anys s’ha anat rodejant d’un equip de persones que, solapadament, comparteixen els valors més conservadors, per no dir més integristes, encara que a algun d’ells se li coneguin aventures sexuals clandestines (d’acord amb els estrictes postulats de la doble moral). No va ser estrany, així, el paper jugat pel Capítol Catedralici del Bisbat de Lleida en tot l’afer dels colons de Montagut (darrer negre passatge de privilegis feudals).
I arribem, així, a la segregació de la Franja. Cal no oblidar que va ser el mateix bisbe de Lleida qui, davant la pressió política dels cercles aragonesos i de la Conferència Episcopal, va demanar al Vaticà que resolgués definitivament la qüestió. Precisament això era el que volia la Conferència Episcopal “Española”. Ell ha declarat després que pensava que, com d’altres vegades havia passat, la cosa s’allargaria. I, a més, en l’acte oficial de segregació, declara l’inefable bisbe Malla que estava compungit i entristit per la segregació. Bona mostra de cinisme ! Pel que fa a ell, podríem dir que és una persona feble de caràcter, sense convicció de ser català (mai ha signat cap fulla dominical d’aquestes que s’han esbombat als diaris, ni tampoc mai va dir aquesta boca és meva per promoure el Concili de la Tarraconense).
En definitiva, un home que sempre va amb la corrent del temps que li toca: quan hi havia Franco, doncs amén a Franco (el seu antecessor en el bisbat va ser confessor personal del dictador, Aurelio del Pino), i quan hi ha Convergència, doncs amén al nacionalisme.
L’altre factor clau, possiblement el principal, és l’acció de l’Opus Dei. recordem que l’Opus és una prelatura personal, però administrativament els seus membres estan obligats a seguir les normes de cada bisbat on actuïn. recordem que a la diòcesi de Barbastre es troba Torreciudad, i que en aquest bisbat l’ascendència i el poder de l’Opus són palesos. La pretensió de l’Opus, de fa anys, en consonància amb la seva mentalitat feudal del Concili de Trento, és la d’anar formant feus directament comanats per membres seus. Un d’ells ja era la diòcesi de Pamplona, de tots coneguda.
Degut a l’ascendència que l’Opus té sobre el Papa -Déu els cria i ells s’ajunten-, des que es van manifestar els primers símptomes de la decadència física de Woitijla, es van determinar d’accelerar al màxim les pressions per enfortir els seus feus. Des d’aquell moment -l’any 1989- la sentència de la Franja estava signada. L’objectiu seria enfortir Barbastre, a costa d’algun bisbat veí. Com que resultava que el bisbe de Lleida sempre ha estat més feble de caràcter i conviccions que no pas el d’Osca o el de Saragossa, el final estava cantat. Els passos següents, i de forma accelerada, seran la uniformització i la descatalanització ràpida de l’església de la Franja (amb una mentalitat molt similar a la que mostra l’església ortodoxa sèrbia). Doncs en el fons, l’Opus participa de la concepció política de fer forta, gran i única a espanya, i si això es fa a costa dels catalans, res millor.
Emparats en que eren coses de gent d’esglèsia, els diferents sectors nacionals han badat i mostrat les deficiències actuals i futures per defensar la integritat de la nostra nació. On eren tots aquests sectors “progressistes” de l’Església catalana que alguns presumeixen que existeixen ? Perquè la Conferència de la tarraconense no va dir res ? Sincerament, després d’això, cap catòlic d’aquests que tant presumeixen de nacionalistes podrà dir que pertanyi a una esglèsia amb consciència nacional.
Quan s’ha aixecat alguna veu d’aquests “cristians de base” que només es mouen per campanyes de solidaritat de causes llunyanes ? I què ha fet el partit demòcrata-cristià de Catalunya ? Li heu sentit la veu ? I per més INRI, té un cap de files de la franja, d’Alcampell. I on era Convergència, que ni tan sols ha pressionat amb les armes que té perquè el bisbe de Lleida es decantés (hi ha molts convenis de conservació de patrimoni on intervenen els diners de la Generalitat i moltes escoles confessionals subvencionades) ? En definitiva, una gran badada, la badada nacional, tot l’espectre social s’hi ha lluït. Perquè, per contra del que alguns es pensen, aquesta no és una batalla anecdòtica. Aquesta serà una derrota estratègica que tots pagarem. Ja ho veureu.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!