La vice-presidenta del Govern de la Generalitat, Joana Ortega, ha declarat que no desplegaran la llei de vegueries durant aquesta legislatura.
Certament, després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut del 2006 no hi ha res a desplegar. Ara bé, els conjunt dels governs locals de Catalunya necessita una reforma que en modernitzi les bases organitzatives i de funcionament atès que les lleis que regulen aquestes institucions són de fa vint-i-cinc anys. L’àrea metropolitana de Barcelona ha estat creada per llei a la darreria de la passada legislatura ja que era una prioritat del tripartit i del PSC en particular. Aquesta ha estat l’única innovació legislativa en matèria de règim local que ha suscitat un ampli consens i que de segur el nou govern mantindrà i desplegarà. Però, a la resta del país què pensen fer ?
Post Scriptum, 23 de gener del 2011,
En declaracions a La Vanguardia, avui mateix, Joana Ortega especifica que cal començar fent una llei de governs locals que defineixi el model organitzatiu territorial del país. Aquest plantejament el va fer inicialment Joan Puigcercós l’any 2007, quan era conseller de Governació, i va encarregar a un equip de juristes de la URV els estudis preparatoris de l’avantprojecte de llei.
Posteriorment, amb el conseller Ausàs i l’oposició del PSC, el govern tripartit va abandonar la possibilitat de fer una llei de governs locals per fer la de vegueries i la de l’àrea metropolitana de Barcelona. A veure si la nova consellera retroba el camí perdut i evita recaure en els paranys de l’informe de la comissió presidida per Roca Junyent, l’any 2000, que limitava les reformes a l’agrupació forçosa dels petits municipis.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La regulació del règim local difícilment podrà escapar de la normativa estatal. Per establir les vegueries en lloc de les províncies cal una llei orgànica, ja que és l’única manera de modificar-ne els límits i el nombre. No és tant la substitució de les províncies per les vegueries – ja que, més enllà del nom i els límits, les diferències són menors.
En realitat, la proposta d’en Roca Junyent abasta l’únic àmbit de poder realment en mans de la Generalitat; però una redistribució de competències entre províncies – o vegueries -, comarques i municipis no és possible, perquè topa amb les bases del règim local.
Quan es va fer la llei municipal de Catalunya es van copiar articles de la llei espanyola a grapats; altrament hauria estat inconstitucional. Fou una de les moltes vegades en què es va presumir d’un poder que en realitat no es tenia.
Imaginem una reforma a fons, per exemple la que a mi em sembla més adequada:
1) Fusió forçosa de municipis molt petits amb d’altres de més grans. El nombre de municipis resultant hauria de quedar reduït ben bé a no més de la meitat la meitat.
2) Distinció jurídica entre dos tipus de municipis (Barcelona apart): els realment grans i els mitjans (els petits, com dic, desaparexerien).
3) Els municipis realment grans només formarien part de l’estructura comarcal a efectes delimitatius, però no estarien representats en el consell comarcal, i l’ajuntament acumularia les competències municipals i les que ara són comarcals.
4) Els municipis mitjans tindrien només competències residuals – per dir-ho a la manera pujoliana, les que afecten el ‘ser’ més que el ‘fer’ -; el gruix de les competències i serveis passarien als consells comarcals.
5) Finalment, les vegueries farien bàsicament la feina que ara fan les diputacions.
(Tot això no és cap invent eixelebrat; és només un model que funciona a molts llocs d’Europa)
Però ni aquesta ni cap modificació anàloga a fons és possible avui.